Joan Paradís, el traç que parla

0
482

La Galeria Lola Ventós de Figueres celebra el seu dotzè aniversari reivindicant el llegat de l’artista empordanès


 

Diu que mai ha deixat de pintar i que li agrada molt més que parlar. Però matisa que tampoc s’hi dedica cada dia, perquè això «només ho fan els que pinten parets». I si li pregunten com és la seva obra, respon que no ho sap, que això és cosa d’escriptors, crítics, historiadors. És l’artista Joan Paradís i Puig, fill de Figueres, de la quinta del 1941. Un personatge de cap a peus, d’aquells que escassegen. Vesteix amb barret, gavardina marró clar, un bastó fi, mocador al coll, ulleres de forma arrodonida. Paradís defuig de tota etiqueta, possiblement només es queda amb la de pintor expressionista que, tal vegada, lliga amb el seu tarannà: «Soc temperamental, perquè ho soc, no perquè vulgui ser-ho», confessa. Crea perquè vol, sense cap mena de lligam, només de la manera com li plau: «Estic embarassat i he de dir-ho. I si ho hagués de fer per força, sortiria malalt».

‘UN TRAÇ RÀPID, AMB FORÇA’. Han passat força anys des de la seva última exposició, una mostra conjunta, amb Miquel Duran, a la sala Ca l’Anita de Roses. Era l’hivern del 2012. I el pintor va trucar, farà uns mesos, a la galerista Lola Ventós. Li va proposar de fer la seva darrera exposició. Ventós, segons explica ella mateixa i amb la sinceritat amb què parlen les persones que estimen el seu ofici, va respondre-li que sí, però que no seria pas l’última. Finalment, des de la inauguració de dissabte passat, les seves obres es poden veure a la Galeria Lola Ventós, reunides sota el nom «Paradís i Puig». Hi romandran fins a finals del 2018 i d’aquesta manera, i quina millor, Ventós celebra, al desembre, els dotze anys de la seva galeria.

I és que Paradís havia estat el seu mestre, quan era adolescent. Ella recorda com l’idealitzava, les paraules que li aconsellava: «El dibuix és fonamental, el primer que has d’aprendre és mirar durant molta estona el que t’envolta i llavors dibuixar ràpidament el que has après observant, un traç ràpid, fluid, amb força». I aquest traç és ben present en les seves pintures que, si bé poc figuratives, tampoc es poden qualificar d’abstractes – i dir-ho seria una aberració per Paradís, qui assegura que «l’abstracció existeix només en les matemàtiques. I el que ho sabia era Einstein. En res més». I, per il·lustrar el que afirma, aboca una mica d’aigua sobre un tovalló de paper i diu: «Això no és pas abstracte. És una taca. D’un hiperrealisme de collons!».

TEMES DISPARS, EN BLANC I NEGRE. Nascut a la capital empordanesa, va viure, de petit, a cavall entre l’Escala i Albons. Ventós escriu que li agrada pensar que era allà, arran de mar, a l’Hostal Empúries, Cal Gambo, que va pertànyer a la seva família, on va néixer la seva passió pel dibuix. I en un dels quadres ara exposats, que daten del 2015 ençà, apareix un mar blau cel que el vent revolta. I, en altres, una nit de lluna plena, groga, sacsejada per la tramuntana i que fa volar un paper d’alumini pels aires; un cavaller de Sant Jordi; una menina a la senegalesa; dones arraulides, figures que reposen. Les temàtiques varien, sense cap fil que uneixi els quadres, mentre que el traç és revelador. També el color: Paradís té preferència pel negre i el blanc, que sovint combina amb el groc, el blau i el vermell: «Amb el blanc i el negre ja n’hi hauria prou. Com una fotografia», suggereix.

LA IRONIA QUE L’ACOMPANYA. La historiadora de l’art Mariona Seguranyes, qui participa en el catàleg de la mostra juntament amb l’historiador Alfons Romero Dalmau, explica que «l’obra ens arrossega envers el seu món interior, dens, d’una fina ironia, que sens dubte li han permès tirar endavant». El pintor es va formar de la mà de Ramon Reig, el seu primer mentor. També al costat del seu amic i deixeble Fernando Garrido Pallardó. Es va instal·lar a Barcelona i va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Però la tràgica mort del seu germà va capgirar també la seva vida, el 1968: va haver de tornar a la ciutat natal i encarregar-se del negoci familiar. Malgrat tot, l’art i la ironia l’han acompanyat fins ara, com quan cita Dalí: «Que es parli de mi, encara que sigui bé». Si li demanen si ven les seves obres a low cost, respon: «Això és un invent americà i jo soc de l’Empordà». Sense esbossar cap somriure, rere les seves ulleres mig fosques mig clares, sembla que riu.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz