Joan Lluís-Lluís: ‘Durant molts anys ni em plantejava que podia escriure en català’

0
819

L’escriptor nord-català acaba de rebre el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada, impulsat per l’Institut Ramon Muntaner de Figueres, per Jo soc aquell que va matar Franco (Proa). Una novel·la que és una ‘venjança literària’ de l’autor contra el dictador i que s’inspira amb una sentència del poeta Pere Quart: ‘Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la’


 

‘Jo soc aquell que va matar Franco’ s’ha emportat el Premi Sant Jordi 2017 i el Premi Joaquim Amat-Piniella 2019. Li acaben de lliurar el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada, que promou l’Institut Muntaner de Figueres. Un nou reconeixement que li ha caigut prop de casa.
És un premi que em feia especialment il·lusió de tenir abans de tenir-lo i que estic content d’haver tingut ara que el tinc.

El jurat ha valorat que el ritme i la contraposició de la ficció amb la realitat pot despertar l’interès als joves alumnes.
Jo no escric per a un públic definit. Escric i prou. Però, encantat que un públic definit se l’agafi i se’l faci seu, que li pugui servir.

El jurat també ha destacat que «la ucronia hi està molt ben construïda». Es permet la llicència de canviar el transcurs de la història a partir d’un moment concret: amb una declaració de guerra de Franco als aliats, que fixa en l’11 de juny de 1940.
És una data que em semblava versemblant. De fet, és l’endemà que ho fes Mussolini a la realitat, que ho va fer el 10. I, per tant, és un efecte dòmino que interpreto que hauria pogut passar. Se sap que van intentar que Franco entrés a la guerra. I, si ho hagués fet, la història hauria estat molt diferent per tots els territoris concernits. Hi hauria hagut més morts, però també s’hauria tombat el règim molt abans. I el destí de Catalunya hauria pogut ser diferent.

Tot i la ucronia, assenyala que allò important és que el relat resulti versemblant pel lector.
La versemblança és un deure absolut d’un guionista. Si escrius una novel·la i algú que la llegeix no se la creu, perquè l’hauria de continuar llegint? Això és el contrapunt de la llibertat ficcional que tenim. Podem enfilar-nos per totes les branques, inventar-nos mons, però el món que ens inventem ha de ser creïble. I, en el cas d’una ucronia, té un punt més delicat perquè ens movem en paràmetres que van existir. Què es pot canviar i què no, amb quin grau de respecte cap al passat o cap a la gent que va patir, són preguntes que no són fàcils de respondre.

S’ha de travar bé la narració per aquest respecte cap al passat que sí que va passar…
De Lluís Companys, per exemple, mantinc la seva execució. L’hauria pogut salvar en la ficció i la vaig mantenir per respecte. M’hauria trobat frívol de decidir que Companys no es morís. Tot i que em va doldre, em va semblar que havia de respectar aquest element històric.

Parlem del títol. Sembla arriscat, avança allò que s’esdevindrà: que el protagonista, Agustí Vilamat, matarà Franco. O ajuda a generar expectatives?
Jo, quan escric, intento fer literatura. Per mi, és el meu deure i és el que vull intentar fer a la vida. Però, a vegades, s’hi afegeixen annexes en òrbita. I, en aquest cas, s’hi afegeix una cosa en una òrbita potent, que és una venjança. Una venjança literària i, per tant, inútil, però que és una venjança contra Franco. I aquesta venjança la volia mostrar d’entrada. Volia que el títol deixés molt clar que es matava Franco a la novel·la. Vaig provar diversos títols i aquest és un préstec d’Ausiàs March, que signava: «Jo soc aquest que em dic Ausiàs March». I li vaig demanar si ho podia utilitzar i em va dir que sí (riu).

Ha construït la seva pròpia justícia poètica.
D’alguna manera és això. De fet, he de reconèixer que Franco m’ha ajudat a vendre el llibre. També hi ha gent que no l’ha comprat per això. Sempre hi ha alguna contrapartida. Hi ha gent que m’ha dit que no el vol llegir perquè no té ganes de trobar-se Franco, que ho entenc perfectament. A mi em passa igual com a lector. El que dic és que Franco és un personatge molt secundari i apareix molt poc. La novel·la és una altra cosa. És la història d’un noi que creix i que es troba amb l’obligació de sobreviure enmig d’una guerra que no entén i que, en un moment donat, té l’oportunitat o l’obligació de matar Franco.

Els lectors, tot sovint, volem establir paral·lelismes entre el protagonista i l’autor de la novel·la. A Vilamat, la llengua el salva. A vostè, segurament, descobrir el català també li va suposar una revelació important.
Hi ha algun punt paral·lel entre el protagonista i jo. No explico mai exactament quins. Però sí que, a mi, la llengua, la literatura catalana, m’han marcat la vida per sempre. Quan vaig descobrir el potencial que tenien i vaig decidir abocar-m’hi, vaig canviar totalment de rumb. Estava predestinat a ser un ciutadà francès, que admirava tot el que vingués de París i ja està. I, en definitiva, una gran quantitat de tot el que tinc a la vida ho dec a Catalunya. Tant èxits literaris, si és que en tinc, com els ingressos econòmics, com la meva vida sentimental, com tot. Per tant, tinc un agraïment molt sincer envers Catalunya.

De ben jove ja tenia clar que volia ser escriptor, però no va ser fins més tard que es va plantejar d’escriure en català.
Són dues decisions diferents, que s’haguessin pogut mantenir en paral·lel i no trobar-se mai. La decisió de ser escriptor és anterior a la decisió de recuperar la meva identitat catalana, per dir-ho així. Durant uns quants anys ni em plantejava que podia escriure en català. No coneixia absolutament res: que existís una literatura catalana. Quan me’n vaig adonar i vaig començar a interessar-m’hi, vaig veure de seguida que era un imant amb una potència enorme i que m’hi anava apropant.

Resulta fascinant que, no havent estudiat la llengua, decideixi no només utilitzar-la en l’ús quotidià, sinó fer-ne literatura.
És un procés que per mi també té un punt misteriós. Vaig llegir el meu primer llibre en català a dinou anys, molt tard.

Quin va ser?
Invasió subtil, de Pere Calders. I em va costar déu i ajuda acabar-lo, perquè m’entrebancava a cada paràgraf. Em van caldre cinc anys per prendre la decisió d’escriure en català. I, en aquells cinc anys, potser vaig llegir set o vuit novel·les. És a dir, vaig llegir molt poc en català perquè em costava molt. I, després, vaig prendre la decisió de passar-me al català, que era objectivament esbojarrada.

Em va semblar que podia ser un avantatge saber poc de llengua, perquè m’obligaria a saber exactament què volia dir abans de dir-ho, a trobar sempre la paraula justa, l’expressió correcta. Quan saps molt bé una llengua, et pots perdre amb la fantasia i la xerrameca. Mentre que, quan en saps poc, has d’anar a poc a poc, però has de ser molt precís. I la precisió, en general, és més aviat una virtut. En literatura, en tot cas.

El punt de partida, potser remot, de Jo soc aquell que va matar Franco va ser una caminada al Canigó als seus setze anys…
És una cosa que vaig pensar més tard, que tenia una relació amb aquesta novel·la. La novel·la està situada sota el patronatge de Pere Quart. A setze anys vaig trobar-me un monòlit a la vora del Canigó amb aquests versos, que em van colpir molt: «Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la». Més tard, vaig intuir que eren com uns manaments. És poc modest dir això, molt exagerat, però són com tres manaments. I per refer la història, que és el més complicat, jo tenia un desllorigador, la ficció. Quan em vaig posar a fer la novel·la, vaig tenir la impressió de fer cas al missatge de Pere Quart, a qui no he conegut mai. Tenia la impressió d’una mena de lligam fraternal amb Àusias March pel títol, amb Pere Quart per aquests versos, amb en Pompeu Fabra perquè, sense ell, la novel·la tampoc seria ben bé com és. No cal que interessi els lectors però, per mi, és una novel·la de caliu personal per aquesta xarxa de fraternitats que hi veig.

Agustí Vilamat s’enrabia amb l’educació francesa, que menysprea i mata una llengua.
He aprofitat l’avinentesa per mostrar com la repressió francesa contra el català ha estat sense pietat en democràcia i com la rentada de cervell ha estat tan constant en dècades, que van aconseguir convèncer la gent que el català s’havia de morir quan encara el parlaven. És una gran crueltat, una cosa que no perdonaré mai al nacionalisme francès. Literàriament, ho podia expressar i ho he aprofitat. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li