Joan Armangué: ‘Els Special Olympics van deixar un pòsit, una inversió en compromís i responsabilitat social’

0
620

Qui va ser alcalde de Figueres durant la celebració dels Jocs Special Olympics del 2000, Joan Armangué (1953), repassa el llegat que va deixar aquell esdeveniment excepcional a la ciutat, una gesta esportiva i solidària que va omplir la capital alt-empordanesa d’esportistes, entrenadors, voluntaris i assistents, però també de lloances per la bona organització


Pensa sovint en aquells Special Olympics de fa vint anys?
És un record inesborrable. Durant quatre dies la ciutat es va convertir en un esclat de complicitats i il·lusions compartides. Vam viure una gran i intensa història d’amor, la història més gran d’amor que ha viscut mai la ciutat de Figueres. Sovint hi penso, sobretot quan parlo amb les persones més directament implicades en l’organització dels Jocs. Després dels anys transcorreguts, els Jocs de Figueres 2000 estan considerats com els millors de la història dels Special Olympics, i això és un orgull per la ciutat.

Uns Jocs que comptaven amb molt de treball previ, a Figueres.
Els Jocs venien precedits per un treball dut a terme des de diferents àmbits ciutadans per moltes persones, la majoria anònimes, però que amb el temps es van aplegar sota tres noms: Altem, Escola Mare de Déu del Mont i El Dofí. I més endavant, com a fruit dels Jocs, amb dues de noves: l’Associació Ona i la Fundació Tutelar de l’Empordà, i amb la potenciació de les existents, com per exemple amb el Centre de Treball de l’Altem al recinte firal.

Com en va sortir la ciutat d’aquell esdeveniment?
Els Jocs van contribuir a trencar barreres en el camí cap a una societat més justa, més integradora, més lliure i amb més igualtat d’oportunitats per a tothom. Els Special Olympics van contribuir a fer una ciutat amb més força i molta ànima. Figueres va iniciar el nou mil·lenni amb més il·lusió i més entusiasme, guanyant en orgull de ciutat, en autoestima, en confiança.

S’ha perdut aquella rauxa?
Passa a tot arreu quan un esdeveniment excepcional genera una gran moguda ciutadana, amb molts sentiments i entusiasme: al cap del temps això es va diluint. Però és evident que va deixar un pòsit, una inversió en compromís i responsabilitat social de la ciutadania. Des del món social i cultural fins al teixit comercial i empresarial. La ciutat encara té força i no té l’ànima morta, només necessita arrauxar-se en nous projectes, des de la unitat de tots, que generin il·lusió per construir un futur millor. Nous projectes que contribueixin a trencar noves barreres, en una societat molt diferent de la Figueres del canvi de mil·lenni, que necessita enfortir el sentit de pertinença de tothom a la comunitat figuerenca.

Recorda algun moment en concret, d’aquells dies?
En recordo molts: l’esclat de joia i festa de les cerimònies d’inauguració i clausura, l’entusiasme i la il·lusió dels milers d’esportistes en totes les competicions celebrades… Durant quatre dies la ciutat es va convertir en una explosió de solidaritat, van ser uns dies viscuts amb molta intensitat que han quedat gravats en la memòria col·lectiva.

Parla de solidaritat i és inevitable recuperar la figura dels voluntaris.
Van tenir un paper essencial, simbolitzen la gran moguda dels Jocs. 1.263 voluntaris provinents de diversos punts, la meitat de Figueres i una quarta part de la comarca, van representar el millor exemple de generositat i entrega altruista de la societat figuerenca i empordanesa. Junt amb els voluntaris, també cal fer esment de la col·laboració de moltes empreses i cases comercials, entitats i clubs, i un comitè organitzador local, integrat per personal municipal, que va demostrar la millor essència de la funció pública. Va ser tota la ciutat la que es va bolcar amb els Jocs.

Un projecte de ciutat, per tant.
Crec que tothom recorda els Special Olympics com un projecte de ciutat, sí. L’enyorança d’uns dies viscuts amb moltes emocions i la felicitat compartida amb tothom: esportistes, entrenadors, organitzadors, col·laboradors, voluntaris i ciutadans. Tothom qui va participar va ser feliç, i aquest sentiment encara avui està a flor de pell de la gent, que després de vint anys ho continua recordant amb la mateixa intensitat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li