Jo vull entrar a la fase 5

0
882

A primers de la setmana passada un amic m’enviava una d’aquelles postals que corren per les xarxes, i amb la pandèmia i el confinament, han corregut encara més. Una imatge i unes paraules que em van dur a unes quantes reflexions que us comparteixo.

El final d’aquesta etapa de la pandèmia de la Covid-19 no pot ser només aspirar a viure «com abans». Necessàriament n’hem de treure algun aprenentatge més: sigui en el vessant sanitari –perl compte que ens porta– però també en el social, comunitari, econòmic o ecològic… no? A inicis de la crisi sanitària parlàvem molt de les poses positives i els aprenentatges que en sortirien, que de com ens canviaria per sempre o de que les coses mai més serien igual. On han quedat totes aquelles reflexions? Ara ja només ens preocupa saber quan arriben els turistes? Allò dels dofins era només una imatge bonica i no una reflexió de com estem enverinant el mar? Tornarem a oblidar-nos del sistema i del personal sanitari? Què canviarà (òbviament pensant en què canviarà a millor)? O resulta que ara ja en fem prou que tot torni a primers de març? El gran desafiament de la humanitat sempre ha estat anar més enllà, avançar, millorar. Col·lectivament, socialment, nacionalment, personalment… no serà així en aquesta ocasió? No havíem quedat que aquest era un gran repte? I si millorem, cap a on? Ho estem fent? No crec que millorar sigui tornar al punt de partida. Cal avançar. De la mateixa manera que la fi del nostre projecte polític republicà no és que les persones represaliades deixin de ser-ho, i preses i presos surtin de la presó, exiliades i exiliats tornin i les causes siguin arxivades, perquè l’objectiu del nostre projecte republicà era i és la independència, i no l’amnistia, la fi d’aquesta crisi sanitària, i la social i econòmica que vindrà al darrere no pot ser tornar a la societat desigual i injusta de primers de març del 2020. Per això, com diu la postal que el meu amic m’envia, jo no em conformo a arribar a la fase 4, ni a la represa. Jo vull arribar a la fase de la postal. On oneja al cel clar una bandera estelada i hi diu «fase 5 – independència». Jo vull sortir d’aquesta crisi sanitària, política i social superant els barrots d’un estat que ha aprofitat una emergència sanitària per imposar un nou centralisme polític, on de la seva ineptitud n’han derivat més morts i dolor, on han encimbellat militars, policies i guàrdies civils per fer veure que es cuidaven de la salut. Perquè jo continuo pensant que cada crisi pot ser també una oportunitat. I sí, d’aquí només en podem sortir passant a la fase 5.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li