Jan Millastre: ‘Els entrebancs també et donen la possibilitat de canviar la teva vida per bé’

0
2510

Compromès, Jan Millastre (Lladó, 1976) és ben conegut a les comarques gironines. Després de patir un accident, que li va produir cremades a un 90% del cos, va fundar l’Associació Kreamics i és cooperant de l’ONG GERD,que ha creat una «escola màgica» i atén una trentena d’alumnes amb alguna discapacitat a Aguacatán. De vocació pedagògica, visita instituts per parlar sobre resiliència


 

Acaba de rebre el premi de la revista d’Estil com a exemple de superació. El fet de ser d’un poble petit, de Lladó, també el va ajudar?
Totalment. En ser d’un poble petit, et coneixen com eres abans, tot i que has canviat d’aspecte. Arribes, es sorprenen, fan conya, però a la tercera vegada que et veuen, tornes a ser en Jan de sempre i això et dona una protecció, t’augmenta més l’autoestima i t’atreveixes a sortir, a sociabilitzar-te. A part de la física, és la part psicològica la que has de tirar endavant quan surts de la unitat. En canvi, quan estàs, per exemple, al mig de Barcelona, és molt més difícil conèixer el veí, no saps la mirada, t’has d’aprendre a acceptar a tu mateix i cada dia has d’aprendre que t’acceptin els altres i costa. Per això estem amb l’Associació de Kreamics: per intentar donar suport a les persones que es troben amb aquestes barreres.

Quan decideixes fundar Kreamics?
Vam voler crear una associació arran que el meu metge, el doctor Gómez, un cap de la unitat de cremats, va veure el meu caràcter i la meva manera de ser – no vaig fer gairebé res difícil o diferent, senzillament era com era. Veia que em movia sol, que em podia independitzar fàcilment. Em va proposar anar a visitar una persona, en aquest cas, l’Òscar de Mallorca, que tenia un 70% o un 80% de cremades i que portava uns mesos ingressat i que, en un breu temps, li donarien l’alta, el primer pas per tornar a casa i tornar a conèixer-se. I deia que el podia ajudar només en veure’m. Ell estava com una mòmia i jo ho havia passat abans, i en veure’m a mi, i el sol fet de presentar-me i veure com xerrava, ja li va crear una mica de motivació per dir «jo vull ser com aquest». Sortint de la seva visita, vaig parlar amb la família i això em va donar piles a mi mateix. Perquè després de sortir d’això un se sent útil, cosa que no es paga amb diners.

Abans no hi havia cap entitat de suport per a persones cremades?
L’única associació que vaig identificar, arran del meu metge, era una a Saragossa. Vaig contactar amb ells, però va quedar obsoleta. Sol passar. Fa un parell d’anys vaig ajudar a formar-ne una a València, que es diu Segunda Piel, i encara funciona. Però el que ens passa molt amb les associacions aquestes és que estan centralitzades a Barcelona i quan a un li està passant s’involucra molt, però quan tornes a la teva realitat, si ets de Mallorca o Tarragona, refàs la teva vida i sí que vas mantenint algun tipus de vincle però la relació es va distanciant. Sempre diem que som quatre, cinc, sis els que mantenim aquest pulmó, el batec de l’associació, i que fa que la cosa encara respiri. La sort és que a l’associació hi ha infermers i infermeres de la mateixa unitat, amb els que participem en xerrades a universitats sobre tractaments mèdics i prevenció. Ens agrada fer divulgació de què et passa quan et cremes i, sobretot, de primers auxilis perquè la gent no faci bestieses.

Fa anys que està involucrat amb l’ONG GERD, amb seu a Sarrià de Ter. Com va començar l’aventura?
Comença quan vull crear l’associació de cremats, quan fa mig any o un any que em van donar la primera alta i m’he independitzat, i estic en un pis amb uns quants companys. I en Pau, el meu company, em va dir que em presentaria un amic seu, en Tano, que és paraplègic, per fer els estatuts. Vam quedar un dia i vaig conèixer en Tano. Acabaven d’enviar a Cuba cadires de rodes i caminadors, que veien que hi havia necessitat, i al cap d’una setmana, hi anaven. I me’n vaig anar amb ells. Amb en Tano, el cervell de tot i qui tira endavant el projecte, vam empatitzar molt i, a partir d’aquí, hem anat creant projectes. I de Cuba hem passat a Guatemala. I ja fa setze anys que continuem caminant.

A Aguacatán heu creat una «escola màgica», com l’anomeneu, amb un programa integral d’atenció al discapacitat que atén una trentena d’alumnes. El pròxim pas és construir un nou edifici?
Ara estem amb el tema de recollir diners per a l’edificació. El que ens va passar és que el local on estaven era cedit i ara l’edifici serà de l’associació de discapacitats d’allà, Asopedi. Des de GERD només volem fer de pont perquè la cosa funcioni, igual que amb la fàbrica de cadires de rodes que vam fer a Cuba. No ho gestionem nosaltres, sinó que ensenyem a gestionar-ho. I, com que el terreny on l’hem comprat és un tipus de merendero pel turisme nacional i local, hi volem fer una caseta, amb un menjador i on aplicarem el futur projecte Super Xurro, que vam impulsar per la incorporació laboral dels nanos que ja tenen l’edat de treballar i no tenen la possibilitat de fer-ho. Els ensenyem a vendre xurros, a fer-los i a comercialitzar-los, amb un carro al carrer. A aprendre un ofici per guanyar-se la vida. I amb aquest nou espai, diferents educadors ensenyaran, per dir-ho d’alguna manera, a fer una escola d’hostaleria.

Participa en xerrades a centres educatius. Quin missatge vol transmetre?
En els instituts, hi explico la meva part de resiliència, diguem-ne. Que si una cremada t’ha canviat la vida, no sempre les coses són en negatiu. Moltes vegades, defenso, dic la barbaritat que estic content de ser com soc i de qui soc, que si no m’hagués passat això potser no seria en Jan que soc ara, tot i que ningú desitja haver-se cremat i jo tampoc. Però estic segur que no seria la mateixa persona ni amb els mateixos valors. Comunico que un entrebanc a la vida, dos o tres, els que et trobis, et donen la possibilitat de canviar la teva vida per bé, no per malament. També explico el què és l’associació de cremats, què és GERD, una de les coses que més m’ha ensenyat. No GERD en si, però sí el fet de veure altres discapacitats. Quan algú està en cadires de rodes s’ha d’espavilar amb el que té i això no vol dir que no sigui feliç, al contrari. I quan ens ajuntem, diem que som l’hòstia. Ens ho passem teta. A part de riure’ns els uns dels altres, traiem les nostres capacitats.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz