James Rhodes allibera la música “de la tirania dels imbècils” a Peralada

0
747

A través de Bach i Chopin, el pianista britànic va explicar com la música el va ajudar a sortir de l’infern


 

Cabell esperrucat, texans i dessuadora negres i bambes blanques. Amb aquesta indumentària va deixar clar James Rhodes des del primer moment en què va pujar a l’escenari de Peralada que el seu concert no respondria a cap de les convencions que s’esperen dels recitals de piano. I és que, si alguna cosa el defineix, és el desfici per apropar la música clàssica a tothom. En la seva punyent autobiografia Instrumental: memorias de música, medicina y locura (Blackie Books), afirma el seu desig d’“alliberar la música de la tirania dels imbècils”, cosa que demostra que Rhodes és molt més que un pianista. Rhodes és un comunicador sense pèls a la llengua protagonista d’una història estremidora que va començar a la seva infantesa quan els abusos d’un professor el van precipitar al desequilibri personal, amb tendència a l’autodestrucció, ingressos en centres psiquiàtrics i addiccions a les drogues i a l’alcohol. En definitiva, una caiguda lliure a l’infern que es va acabar quan la música clàssica va aparèixer a la seva vida per salvar-lo.

“En els meus concerts parlo de les peces que interpreto, explico perquè les he escollit, quina importància tenen per a mi i en quin context es van compondre.” Així explica Rhodes com són els seus recitals en el pròleg d’Instrumental. I així de pedagògic va ser el concert a Peralada, amb una selecció musical formada per Partita núm. 1 en si bemoll major, de Bach; Balada núm. 4 en fa menor Op. 52, de Chopin, i la Xacona en re menor, també de Bach.

Després de la primera interpretació, Rhodes va fer gala, en castellà, del seu sentit de l’humor fent referència al seu lent aprenentatge de la llengua, que fa molt “despacito”. A partir d’aquí, tot va ser en anglès. Va explicar que el concert de divendres “va de la vida i de la mort”, i que Bach va compondre una de les seves peces després de morir la seva dona, de qui no es va poder despedir, i amb qui va tenir 20 fills, dels quals només en van sobreviure nou. També va relatar que “en cada concert he de tocar com a mínim una peça de Chopin perquè va revolucionar la manera de tocar el piano per sempre”, i que la Xacona va ser la peça que el va salvar: va ser el refugi que va descobrir en un casset que contenia una gravació en directe de la versió per a piano de Busoni. “Si no hagués conegut Bach, jo ja estaria mort”. Després d’aquestes paraules, James Rhodes es va descordar la dessuadora. A sota, estampades, quatre lletres blanques que ho resumeixen tot: BACH.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz