J. Valtònyc i P.Caimó: vides paral·leles

0
1196

L’actualitat ha ajuntat dos noms separats per més d’un segle de distància, però amb unes aspiracions i actuacions similars que els agermanen: Josep Valtònyc (1993) i Pere Caimó (1819-1878). Són dues vides paral·leles que tenen en comú un horitzó de lluita per la justícia, per la democràcia i per la llibertat.

Fa un parell de setmanes va arribar la notícia que el cantant Valtònyc havia guanyat a Bèlgica (on viu exiliat) una batalla legal molt important per tal d’evitar la seva extradició a l’Estat espanyol, on havia estat condemnat per la lletra d’unes seves cançons crítiques amb la monarquia espanyola. Valtònyc va aconseguir que el Tribunal Constitucional belga anul·lés una llei que establia penes de presó per les injúries contra la corona belga, perquè considerà que era clarament atemptatòria al Conveni Europeu de Drets Humans. Quedà establert així que la llei no pot atemptar contra drets bàsics com ara la llibertat d’expressió (que és la qüestió de fons que es planteja en el cas Valtònyc). Sense la seva iniciativa legal, això que sembla tan clar i natural segurament no s’hauria canviat. Ha estat tota una lliçó de democràcia que ara mateix sembla impossible que pugui aplicar-se a l’Estat espanyol.

Pere Caimó, en el seu temps, també tingué una actuació valenta i decidida en favor de la llibertat, la democràcia i la justícia social, com ens ha recordat ara Toni Strubell, que acaba de publicar una novel·la centrada en aquest personatge històric, titulada simplement Caimó (Llibres del Segle), i que va presentar a Figueres la setmana passada. Strubell diu que una novel·la pot fer arribar el personatge i la seva actuació a molta més gent que no una biografia acadèmica. Caimó, líder de la insurrecció republicana coneguda com «el foc de la Bisbal» era nascut a Sant Feliu de Guíxols, però de petit es traslladà a Puerto Rico. Fou, doncs, un «indiano» que retornà a Catalunya als 35 anys i que de seguida es convertí en un dirigent del republicanisme federal. Carles Rahola ja en feu una semblança a Vides heroiques (1932) i ara Strubell l’ha convertit en el protagonista de la seva obra, molt ben documentada, àgil (de ritme cinematogràfic) i amb molts paral·lelismes amb l’actualitat. Així, hi trobem la repressió policial i militar com a recurs habitual de l’Estat espanyol, el desengany envers l’actuació del propi partit a Madrid, o la decepció envers la manca de determinació d’alguns líders republicans en els moments crucials. En definitiva, hi trobem les grans qüestions que abans i ara s’han plantejar tots els que, com Valtònyc i Caimó, han lluitat per l’aprofundiment democràtic i l’alliberament nacional i social del nostre país.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li