Iu Jaume: «A l’escoleta de trail de Vilajuïga ensenyen a gaudir, a descobrir racons, a passar-ho bé»

0
737

El jove corredor de muntanya es va proclamar campió del món el passat juliol en categoria sub-20


Supera la meta: què li passa pel camp un cop es proclama campió del món?
No tinc massa clar que va ser el primer que em va passar pel cap, tot i que diria que la primera cosa que vaig pensar una vegada vaig creuar la línia de meta era que quina sort que s’havia acabat ja la cursa, per tot el patiment que portava a sobre. Després, quan havia reposat, em van passar pel cap mil coses: entrenaments, moments de la cursa i tot el que he passat per arribar fins aquí. És molt emocionant.

El títol mundial formava part de les seves expectatives?
El meu objectiu principal per aquesta temporada era estar seleccionat pels Mundials. Un cop vaig obtenir la plaça, a finals d’abril, ja vaig començar a preparar molt específicament la cursa per arribar-hi amb les millors condicions. Si participes en uns Mundials, és per fer-ho el millor possible, i aconseguir una bona posició és una il·lusió enorme. Sabia que arribava en bon estat de forma, preparat, però no sabia com arribaven els rivals dels altres països. Vaig sortir a donar-ho tot, amb les expectatives altes, però arribar a guanyar és un tema que intentes no ficar-te massa al cap per no decebre’t després. És quelcom tan gran que realment no penses de veritat que hi puguis arribar, i quan ho aconsegueixes costa molt d’assimilar.

I com ha estat el camí per arribar fins aquí?
Llarg i dur, sovint et fa replantejar si realment val la pena tot el que fas, però també és un camí molt enriquidor, satisfactori i amb molt d’aprenentatge. És llarg i dur perquè requereix molts mesos de preparació, en els quals has d’entrenar gairebé cada dia amb les pautes que tens marcades: faci el temps que faci; et trobis com et trobis, en tinguis ganes o no. S’ha de saber compaginar molt bé l’esport amb el teu dia a dia, i això vol dir saber renunciar a moltes coses que t’agradaria fer, com ara sortir de festa, quedar amb amics, quedar-te a casa llegint o mirant una pel·lícula, menjar segons quines coses o fer excursions o viatges. Tot això és dur, però en general és un camí que et fa estar molt centrat, i quan aconsegueixes un objectiu pel qual t’has preparat durant tant de temps t’adones que aquests sacrificis realment valen la pena.

La formació al Capgirell i a l’Escoleta Cap de Creus ha estat fonamental?
Sí, sens dubte. Vaig començar a l’escoleta de Vilajuïga quan tenia deu anys, amb l’Èric Torres. El que ens ensenyaven o ens intentaven transmetre, més que entrenar o competir, era gaudir, sortir a córrer per la muntanya descobrint els racons o passar-nos-ho bé amb els amics i monitors. Crec que aquesta és l’essència de l’escoleta: la transmissió de valors, des dels valors esportius fins al respecte pel medi ambient. Després, amb els anys, em vaig anar enfocant més cap a la competició, amb més entrenaments, i va ser en aquest procés que el club em va facilitar un entrenador, en Gabriel Campistol, que és amb qui encara segueixo avui dia.

Com és el seu dia a dia per formar-se com a corredor?
El més important és saber compaginar tots els aspectes del meu dia a dia, i saber donar prioritat en el meu cas a l’esport i als estudis. Si ens centrem a la part de preparació esportiva, segueixo les pautes del meu entrenador i entreno gairebé cada dia: descanso un dia a la setmana o un dia cada quinze dies. En aquests entrenaments hi ha de tot: jornades de volum, altres d’intensitat… Tot depèn de la part de la temporada en la qual em trobo o de si hi ha curses a prop o més lluny. Durant aquesta preparació intercalo diferents esports: la bicicleta de carretera, córrer –per muntanya o per planer– o el gimnàs, i a l’hivern m’agrada fer esquí de muntanya, també.

Quin és el seu pròxim objectiu esportiu, a partir d’ara?
Els Mundials eren el meu objectiu principal aquesta temporada, i un cop acabats no tinc ganes de pensar en què vindrà o en un nou objectiu. Simplement, tinc ganes de desconnectar, descansar i gaudir del que he aconseguit. A més, fins que no comenci el nou curs ara m’haig de posar a treballar, per la qual cosa el meu estat de forma i rendiment baixaran. Com dic, el que vull és gaudir del que he fet, i crec que d’aquí a unes setmanes, quan tingui les idees més endreçades, podré contestar millor a aquesta pregunta.

Acabem: amb qui s’ha fixat durant aquests anys com a mirall?
Bé, crec que a tothom que se li faci aquesta pregunta, i que practiqui aquest esport, respondrà el mateix: en Kilian Jornet. Ara bé, és important saber que de Kilian només n’hi ha un i és un referent, però no un exemple a seguir, perquè mai podrem arribar a ser com ell. És a dir, és bo tenir-lo com a referència, però no com a mirall. A partir d’aquí, tinc molts esportistes amb els quals m’emmirallo d’alguna manera, i el que prioritzo i més admiro és que siguin molt polivalents: que puguin destacar i defensar-se bé en esports tan diferents com l’alpinisme, les curses de muntanya, la bicicleta o l’escalada. O sigui, que no s’enfoquin només en ser bons en una sola disciplina.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li