Infodèmia

0
1216

Des de l’any 1200, abans de Crist, hi ha dades d’epidèmies que es van cobrar un elevat nombre de morts humanes. Per no avorrir-los, començaré enumerant la més famosa de totes elles, la Pesta Negra, que entre el 1346 i el 1353 es va cobrar la vida de 75 milions de persones, segons unes dades, i 200 milions, segons uns altres; és a dir, entre el 10% el 60% de la població d’Europa. Entre els segles XVI i XVIII va haver-hi dotze pandèmies, l’epidèmia de Sevilla, el 1649 es va cobrar 76.000 víctimes, el 46% de la població. En el segle XIX va haver-hi set epidèmies, l’anomenada grip russa es va cobrar la vida d’1 milió d’europeus, entre el 1889 i el 1890.

Durant el segle XX vam sofrir deu pandèmies, la més mortífera la van importar les tropes nord-americanes que van venir a lluitar a la Primera Guerra Mundial, i se la coneix com a grip espanyola. Entre el 1918 i el 1919, va causar la mort de 50 milions de persones, segons unes dades, o de 100 milions, segons unes altres dades.

En la nostra memòria retenim dues pandèmies, els virus de les quals encara rebroten: el 1976, va aparèixer el primer brot d’Ebola; la seva taxa de mortalitat és del 83%. El 1981 va aparèixer la pandèmia de la SIDA, que fins als nostres dies s’ha cobrat la vida de més de 30 milions de persones.

Còlera, grip, diftèria són epidèmies (malaltia que ataca un gran nombre de persones o animals en un mateix lloc i durant un mateix període de temps) o pandèmies (malaltia epidèmica que s’estén a molts països o que ataca a gairebé tots els individus d’una localitat o regió), amb les quals convivim i a les quals només parem esment quan les sofrim directament.

En els vint anys que portem d’aquest segle hem patit set pandèmies. La primera es va manifestar com una síndrome respiratòria aguda SARS-COV i va afectar, entre el 2002 i el 2003, 26 països, amb una taxa de mortalitat del 13% en els més de 8.000 casos detectats. El 2005 vam sofrir la grip aviària, que va amenaçar de convertir-se en una pandèmia, quan el cep H5N1 va contagiar éssers humans. El 2009-2010 la grip A (H1N1) es va cobrar la vida d’entre 150 mil i 575 mil persones en el món. Del 2012 al 2015, la síndrome respiratòria d’Orient Mitjà es va estendre per l’Aràbia Saudita, Qatar, Tunísia, Alemanya, França i el Regne Unit infectant unes 1.000 persones. Més de la meitat d’elles van morir. L’Ebola va tornar a rebrotar el 2014: el brot va començar a Guinea, es va estendre per Libèria, Sierra Leone, Nigèria, i el Senegal, i va haver-hi casos al Regne Unit i als Estats Units. Aquell mateix any, el virus del Zika va afectar tota l’Amèrica llatina, va haver-hi diversos milions d’infectats i van néixer milers de bebès amb microcefàlia, encara que no es va poder relacionar amb certesa la microcefàlia amb el virus del Zika. I arribem a la setena de les pandèmies del segle, la COVID-19 o el coronavirus SARS-COV-2, que ha parat el nostre món i des del passat 11 de març, que va ser declarat com a pandèmia, ens manté amb l’ànima en suspens.

Fins aquí la petita cronologia d’epidèmies i pandèmies. La meva intenció, en enumerar-les, és construir la base d’un pensament que passo a desgranar a continuació.

Després de la Pesta Negra, a Europa es va obrir un període d’esplendor que coneixem com el Renaixement. En aquell temps van florir l’art, la ciència, la literatura, la filosofia, el comerç, el descobriment d’altres terres i la interrelació entre les diferents cultures i civilitzacions humanes, la qual cosa va comportar un temps de prosperitat, això sí, per als europeus.

La pandèmia de la COVID-19 pot ser l’oportunitat per a un renéixer, per això, hem d’assumir que som una part de la diversitat biològica del planeta, l’única amb capacitat de destrucció del nostre hàbitat. Penso que tenim l’oportunitat d’actuar i promoure una intel·ligència ecològica que ens permeti viure en harmonia amb la naturalesa i retornar a la Terra el seu medi ambient. És molt el que cal fer en aquest sentit, fa molts anys que estem destruint i contaminant aquest bell i ple de vida planeta blau. Els posaré només un exemple d’aquesta destrucció: quan va acabar la Primera Guerra Mundial es van llançar armes químiques a la mar. Res es va saber d’aquests residus fins al 2008. El verí que els estats han llançat per les mars de la Terra va prosseguir, per exemple, els alemanys el 1944 van començar a llançar armes químiques a la mar Adriàtica. Anem al detall: el 2 de desembre del 1943 un bombarder alemany va caure sobre el port de Bari, allí, hi havia un vaixell de la marina dels Estats Units carregat d’armes químiques. Aquest succés és considerat la catàstrofe més gran ocorreguda a Europa. Vegem per què: després de seixanta-tres anys, setanta-cinc avui dia, els residus químics s’acumulen en el fons marí, els peixos que l’habiten sofreixen danys en el seu ADN. L’any 2008 (agost-novembre) pescadors italians es contaminaven en pescar abocaments químics; abocaments químics que han convertit en un abocador la mar Bàltica. En l’abocador es recullen mostres de sediments contaminats per agents químics: s’ha trobat arsènic en l’orina dels peixos i mutacions en algunes espècies.

La contaminació de les mars és una herència de generacions passades que hem d’assumir, com les generacions esdevenidores hauran d’assumir l’herència mediambiental que els deixem.

Com deia, tenim una oportunitat de posar les bases d’un nou renaixement que ens ensenyi a viure en harmonia amb el nostre entorn. Aquesta oportunitat també ve de l’acceleració científica i tecnològica. Utilitzem paraules com ara «ciberespai», «intel·ligència artificial», «internet de les coses», «big data» o «democràcia algorítmica» sense saber gaire bé el que aquestes paraules signifiquen per a les nostres vides. La realitat és que els avanços científics i tecnològics poden ser neutrals en la seva concepció però no en el seu ús. La IA (intel·ligència artificial) està exempta d’emotivitat, pot ser utilitzada per a aquesta democràcia algorítmica però aquests algorismes són utilitzats pels estats i grans corporacions amb altres lògiques que no són les del bé comú.

La crisi econòmica del 2008 va anunciar la mort d’un neoliberalisme que es va rescatar i s’ha mantingut artificialment, atès que beneficia uns pocs i destrueix les esperances d’uns molts. Una dada: en aquests dies de confinament les grans fortunes d’aquest país han augmentat en un 16% la seva riquesa personal; per contra, milers de treballadors no han cobrat els seus ERTOs i centenars de milers han perdut les seves ocupacions. Les paraules així enumerades poden no semblar res, però si el lector s’acosta als bancs d’aliments o simplement es fixa en el que ocorre al seu al voltant, llavors ja no són paraules, són fets que no ens poden deixar indiferents.

No pot ser que «lo exquisito y lo sabroso arreando tumbos hacia el oeste de la capital, lo agrio se encamina a las chabolas. Lo tierno y lo suculento galopan hacia la corte, lo insípido y lo pocho se van a París» (del llibre 14 de julio, d’Éric Vuillard, pàg. 33-34). He transcrit la cita sobre una de les causes que van originar la Revolució Francesa del 1789 per la similitud amb el paisatge que ens deixa la pandèmia. Per cert, si busquem el significat etimològic, d’aquesta paraula, era «reunió de tot un poble», a l’origen grec. I, potser sí, tenim l’oportunitat d’utilitzar el coneixement humà per crear aquest renéixer que a més d’ensenyar-nos a viure en harmonia amb la naturalesa ens ajudi a constituir-nos, de veritat, com a humanitat. En cas de fer-ho, res de l’humà ens serà aliè, en cas de seguir com fins ara, l’home no sols serà un llop (pobres llops per comparar-los amb nosaltres) per a l’home; s’autodestruirà.

A propòsit d’aquesta última frase, en el segle XIX, els escriptors de ciència-ficció descrivien mons futurs justos i pròspers per a la comunitat humana. Els escriptors que van imaginar el futur durant el segle XX, van veure aquest demà molt negre i destructiu. Com a consol, m’agrada tornar als versos d’Àngel González: «Te llaman porvenir/ porque no vienes nunca». I, si ve, sempre ve, estarà bé que nosaltres posem el nostre esforç a crear aquest avenir menys distòpic el qual Huxley i Orwell van imaginar. Personalment, prefereixo veure el futur com un renéixer.

Les paraules «canvi» i «crisi» són sinònimes entre si. Paraules molt en voga en el nostre present atès que l’acceleració científica i tecnològica estan transformant les nostres societats, també està transformant la política; exemple recognoscible d’aquesta transformació de la política van ser el moviment del 15-M i el moviment independentista a Catalunya. La transformació social encara no se la veu per enlloc, però el que està passant aquests dies als Estats Units per l’assassinat del ciutadà afroamericà George Floyd, a Minneapolis, és una llavor que s’estendrà contra el racisme i, per tant, contra la injustícia social que uns ciutadans sofreixen perquè es beneficiïn uns altres amb l’excusa del color de la pell.

Aquest racisme també es manifesta en aquest país, basti recordar el tracte que se’ls està donant a Lleida als temporers africans de la fruita. Abans que aflori la ira, abans que el populisme i el feixisme siguin valors en alça, hem de pensar a reconstruir el que és públic i construir la idea de comunitat humana, sigui.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li