Indiferència

0
956

La nostra societat és indiferent a la realitat en la qual viu. Què vull dir amb aquesta afirmació?

El Rei anterior (no m’agrada això d’emèrit) signava lleis que apareixien al Bolletí Oficial de l’Estat (BOE), d’obligat compliment per a tots els ciutadans d’aquest país menys per a ell, que les signava, i alguns prohoms, que sabien dels negocis del monarca i l’emulaven emportant-se els seus diners a paradisos fiscals, mentrestant, se’ls omplia la boca de proclames d’amor a Espanya o a Catalunya, quan el seu únic i veritable amor són els diners, com van escriure l’Arxiprest d’Hita i Quevedo, i davant dels diners s’humilien i s’inclinen. Mentre aquests salva pàtries incomplien les seves pròpies lleis, la resta de la ciutadania ignorava el treball de comissionista i l’evasió d’impostos de qui havia de ser un exemple com a Cap de l’Estat. Quan totes aquestes malifetes es fan públiques i es desmunta la falsa vida exemplar del rei, la societat espanyola es mostra indiferent, fins i tot condescendent, amb la poca exemplaritat de Joan Carles I. I per protegir la malparada imatge del monarca, la Fiscalia prepara l’arxivament de la recerca sobre les reals irregularitats. Succeeix alguna cosa? Sí, tothom calla, ningú es manifesta ni reclama justícia.

Es pot pensar que no és un tema per sortir al carrer a protestar, el tracte de favor que l’Estat està donant a l’anterior Cap de l’Estat, encara que sigui un defraudador i, per tant, una persona indigna de magnificència (paraula amb la qual es lloa la majestat d’una persona). Ara bé, el mal a la imatge i credibilitat d’Espanya, que tant diuen estimar, és enorme: com a país la nostra exemplaritat queda molt malmesa.

Les grans companyies energètiques d’aquest país tenen en els seus consells d’administració a insignes polítics, que en el seu moment van ser presidents, ministres o alts càrrecs de l’Administració de l’Estat, consellers, que en el seu moment van legislar a favor d’aquestes companyies que els tornen els favors obtinguts amb assessories molt ben remunerades. Conseqüència: el rebut de la llum, del gas i de l’aigua, la gasolina, el cost de la vida, puja, puja i puja i empobreix cada vegada més a la gent corrent: onze milions de pobres, sis milions d’ells pateixen pobresa severa. Tot puja i ningú protesta, molts d’aquests pobres buscaran en els serveis socials i en les ONG ajuda per a subsistir. Protesta algú? Ens manifestem contra el rebut de la llum? La nostra resposta és la indiferència, com a màxim, en alguna conversa privada malparlarem dels polítics, els hi direm usurers i lladres als presidents de les companyies energètiques, però continuarem callant i ells continuaran vivint amb pompa i sense el menor escrúpol.

Els ciutadans d’aquest país mostrem indiferència davant problemàtiques que ens afecten. Indiferència, que almenys de manera figurada, comporta el signe de l’esclau. Potser, ser indiferents és una forma de rebel·lia i no de sotmetiment, atès que el percentatge d’afiliats a sindicats, a partits polítics és veritablement irrisori. Tal vegada, aquesta manera de rebel·lar-se sigui una manera de propiciar el descrèdit cada vegada més gran de les institucions de l’Estat: poder executiu, poder judicial o poder legislatiu són àmpliament criticats i injuriats per la ciutadania i en fòrums judicials internacionals, el crèdit de la justícia espanyola és escàs, el de la monarquia, tant dins del país com internacionalment és el d’una institució corrompuda i la imatge dels partits polítics del país en els fòrums internacionals no és molt millor. De tot això, podem deduir que el nostre país necessita una ruptura amb la situació actual, una ruptura i no una reforma com va ser la Transició, que va servir per canviar la forma, però no el fons del país: quant al poder econòmic (d’origen franquista), el poder judicial i en gran manera el poder militar no van ser objecte de reforma. En resum, els poders fàctics continuen sent els mateixos: busquin a la Wikipedia o altres canals d’informació l’origen de les fortunes i de les famílies dels integrants d’aquest poder a l’ombra.

Segons Aristòtil, existeix veritat quan el que s’ha dit es correspon amb els fets. La paraula veritat té un component ètic que no s’ha de segrestar. Si segrestem la veritat, què ens queda? La resposta, encara que faci mal, és la mentida, i com en els contes, s’utilitza perquè la indiferència davant el segrest de la veritat no afecti els qui utilitzen aquestes i altres tècniques per a prosseguir amb les seves prebendes i lladronicis, sigui en l’exercici de la vida pública, sigui en les seves societats secretes i sectàries, tot en ells, conspira perquè les seves afirmacions no es corresponguin amb els seus fets i atès que el que diuen i el que fan no concorda, s’allunyen del principi aristotèlic de què és la veritat.

Fa vint anys vaig llegir una novel·la de Belén Gopegui que em va impactar; aquella ficció es titulava Lo real i va ser editada per l’editorial Anagrama. La novel·la va ser considerada la millor obra de ficció de 2001 a Espanya; en un dels seus paràgrafs es llegeix: «Nosotros no disfrutamos. Nosotras no disfrutamos. Hacemos y seguimos. Somos periodistas y cada gesto nuestro calla y dice sin embargo que nunca tendremos un periódico de nuestra propiedad, una emisora nuestra, un semanario que atienda y obedezca nuestras intenciones. Somos técnicos y técnicas de empresas de producción de energía y cada gesto calla y dice sin embargo que nunca poseeremos una finca con residencia aparte para guardeses que enciendan la calefacción días antes de nuestra llegada y dejen a punto las habitaciones cuando hayamos partido. Somos enseñantes de colegios privados, somos subdirectores y subdirectoras de sucursal, directoras y directores de área, coordinadores y coordinadoras, somos gerentes, colaboradores, colaboradoras, empleados y empleadas de clínicas, de estudios de arquitectura, jefes y jefas de planta, empleados y empleadas de empresas de informática o de restauración o de la industria del entretenimiento y cada gesto nuestro calla y dice, sin embargo, que nunca tendremos libertad para criticar públicamente a nuestros superiores, libertad para tomar lo que nos pertenece. Nos sobra comprensión. Los lunes, martes y miércoles, jueves y viernes venimos a rellenar nuestro cupón de nada y no esperamos».

La mateixa autora va titular una altra de les seves novel·les: El padre de Blancanieves. No els transcriuré cap paràgraf d’aquesta novel·la, però sí que vull incidir en el seu títol, que m’obliga a preguntar-me, sabia el pare de la Blancaneus el que la madrastra li feia a la seva filla? El pare és un fantasma en el conte, no apareix, no se’l cita en cap moment, i no obstant això, hi és. De vegades, penso que el pare d’aquesta princesa de conte és el personatge més important, atès que amb la seva indiferència permet que la reina malvada pregunti al mirall màgic qui és la dona més bella del regne. El mirall li respon: «Vostè, majestat, és la dona més bella d’aquest regne i de tots els altres.» Però, quan Blancaneus compleix set anys, la reina malvada pregunta al mirall màgic, esperant la mateixa resposta que sempre li ha donat i, llavors, el mirall respon: «La meva Reina, està plena de bellesa, és cert, però la seva jove fillastra, la princesa Blancaneus, és ara mil vegades més bella que vostè.»

No crec que els ciutadans d’aquest país siguem el pare de la bella princesa, per molt indiferents que ens mostrem. En aquesta Espanya nostra, la monarquia ha estat la dona més bella del regne, fins que s’han deixat d’amagar sota la catifa les malifetes de qui ostentava la corona. Ara, quan la reina malvada li pregunta al mirall, aquest li respon que ja no és la més bella, ni és volguda pel pare de la princesa que s’ha desenganyat d’una il·lusió que s’ha demostrat del tot falsa. Vull creure que la jove princesa, que és mil vegades més bella, és la República i, si pot ser, una institució que representi a tots els pobles de la península Ibèrica i que estigui integrada en els desitjables Estats Units d’Europa, però aquest, és un altre conte.

Creiem en la veritat? Si la nostra resposta és afirmativa, hauríem de rebel·lar-nos contra la mentida. No apareix a l’horitzó una rebel·lió contra la fal·làcia. La nostra societat ha inventat un terme per desterrar la veritat sense desemmascarar la falsedat: la postveritat. No una postveritat que equivalgui a faula o farsa , la postveritat, a la qual em refereixo, és la que ha superat a la veritat, la que ha acabat amb ella segons el criteri aristotèlic, de que el que diem es correspon amb el succeït. Ja no existeix aquesta veritat, ja no s’adequa el discurs als fets, l’objectivitat ha estat arraconada per la postmodernitat que ha diluït l’espai pel pensament crític. Sense aquest pensament, tenim minvada la nostra capacitat de discernir, i per tant, resulta senzill construir una mercaderia pel gran consum que emboliquem en un bonic paper de regal al qual anomenem postveritat, és un obsequi enverinat, amb un poder destructiu immens: el de la mentida. Jugant amb la nostra indiferència, l’extrema dreta i la dreta extrema construeixen falsedats i enverinen la convivència. I, el més trist de tot és que sembla que sigui confortable patir el signe de l’esclau, en comptes de lluitar per alliberar-se. En som conscients?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li