Impostos

0
1353

En les dues darreres trobades epistolars amb vostès, benvolguts lectors, m’he referit al tema d’impostos; en una primera, més concreta, per definir una discrepància de valoració i, per tant, d’opinió, i en una segona, de caràcter més general, per intentar establir una relació, una proporcionalitat entre impostos i serveis públics; però ambdues sota el denominador comú d’una comparació entre dos models (el català i el madrileny) que, si bé es poden considerar simplement econòmics, per respondre a teories o ser aplicats per formacions polítiques que es consideren a si mateixes trobar-se mútuament als antípodes (com si els problemes que ens afecten poguéssim resoldre’ls amb una solució i la contrària), donen lloc a debats la major part de les vegades inservibles.

És per això que avui, com a rematada, m’agradaria escriure’ls un epíleg sobre la qüestió, intentant no precisament centrar-me buscant aquell punt mitjà que és a on diuen que es troba la virtut (afirmació que no comparteixo en absolut perquè les veritats no poden ser veritats a mitges, equidistants, ni dependre del color del cristall amb què es miren), sinó evadint-me totalment de qualsevol condicionant pressupost ideològic i anant a l’arrel.

Amb aquests principis, crec que podem establir un acord en què, si bé els impostos són d’una necessitat inqüestionable en el tipus de societat (tant li fa el nivell de liberalisme, socialisme o capitalisme que li apliquem) o moment històric que ens ha tocat viure, el que sí podem fer, més encara, tenim dret a fer, és qüestionar-nos si la requisa dels nostres guanys a la qual les administracions actuals ens sotmeten (anava a dir Estats, però no vull que es caigui en la fàcil contraposició Estat-autonomia) és l’adequada i proporcionada als serveis que ens retorna o bé creixen de manera constant les despeses pel manteniment d’un sistema polític improductiu ple, dit amb termes de jardineria, de chupones (brot de les branques principals o del tronc dels arbres, normalment improductius i de gran consum energètic, pel qual s’aconsella sempre podar-los).

A veure, dit senzillament: Treballem i guanyem quelcom, i hem de pagar IRPF pel guanyat amb el cĂ stig bĂ­blic de la suor del front; gastem del que ens queda, consumim encara que sigui nomĂ©s en productes o serveis essencials per sobreviure, i hem de pagar (ara que estĂ  tan d’actualitat el tema dels preus de la llum, què els sembla un impost d’electricitat del 5% a mĂ©s d’un 21% d’IVA? A mi un robatori per part de l’Estat); estalviem o els guardem a sota el rajol i hem de pagar; hem de rebre alguna herència, producte de l’esforç, del treball i de l’estalvi, pels quals ja s’havia pagat, doncs tornem a pagar… A canvi de què, de demagògies de tota mena, d’enganys, de mentides, de falses promeses per intentar emmascarar el malbaratament de recursos?

Per a mi és aquest el debat, és aquí on s’ha de concretar l’anàlisi i la discussió sobre els impostos, no acusant si aquest o aquell practica dúmping fiscal tot intentant dissimular la pròpia ineficàcia i ineficiència quan no la ineptitud.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li