Ian Sala: ‘La gira per terrats i patis va ser una experiència increïble, el millor que m’ha passat amb la música’

0
620

Cantant de folk i aires atramuntanats: Ian Sala. El músic de Roses, armat amb una guitarra, una harmònica i la seva veu, actua a espais ben peculiars: terrats, patis i, ara, a sales d’estar. El poeta Iñaki Nazabal l’acompanya en aquesta gira arreu de Catalunya i dissabte deixen, per un dia, les cases particulars per fer parada al convent de Pontós


 

Quan comença la seva incursió en el món de la música? Hi té alguna cosa a veure que la seva germana, Rusó Sala, també sigui cantant?
Hi té molt a veure. Jo crec que els dos devíem portar alguna cosa genètica, informació d’ADN a dintre, que havia de sortir algun dia. I a ella, en ser la més gran, li devia sortir primer i sembla que ha anat apartant les bardisses d’un camí molt difícil, però molt enriquidor. Sento que a vegades segueixo les seves passes, a vegades em desvio una mica i a vegades ens anem retrobant en alguns punts. És un viatge molt bonic de poder compartir amb una germana.

Va publicar el seu EP Debut el 2014.
Era una maqueta de vuit cançons, jo les tenia molt integrades, ja les havia cantat en directe, havia participat en alguns concursos i vaig decidir que estaria bé plasmar-ho en un disc i poder ensenyar-ho a la gent i a qui volgués escoltar-ho, perquè viatgés més enllà dels concerts que jo anava fent. Vaig anar a gravar-ho a un estudi en dues tardes, en directe, guitarra i veu i poca cosa més.

De formació autodidàctica?
Totalment. Tocava la guitarra a casa meva, amb els amics, animant les festes i un dia van començar a sorgir algunes cançons en català, sense cap mena d’intenció de res, només per distracció. I en cantar-les a alguns amics i gent propera t’animen i et diuen que això té una mica de projecció. I tu no t’ho acabes de creure però un dia algú et proposa de fer un concert, dius que sí, i després te’n penedeixes -ja l’he liat, jo no soc de fer concerts-… fas un primer concert, et va molt bé i ja hi ets.

L’hivern de l’any passat va treure el tercer disc, 4 fustes.
Per mi és el primer disc. Sento que els altres dos són una maqueta i un experiment. Em sentia preparat per fer una gravació ben feta amb bona microfonia, en un estudi com déu mana, amb una producció al darrere, altres músics… Un projecte espiritualment una mica més treballat.

A les lletres es nota un canvi. Si les primeres són més descriptives, les últimes semblen més oníriques.
Les primeres eren més un viatge cap a l’interior i a mi m’agrada pensar que aquest últim disc és una sortida cap enfora, en l’àmbit d’aquestes projeccions més simbòliques, oníriques, universos estranys, surrealisme…

Quin paper juga Dalí en la seva música? El menciona sovint durant els concerts.
Em crida l’atenció el personatge i perquè, al final, és un dels artistes més importants del surrealisme. Però per sobre de tot, i per això a mi m’inspira, és un artista de proximitat perquè aquesta persona ha crescut al mateix paisatge que la gent de l’Empordà. Llavors, que una persona de l’Empordà en aquella època, que vivia en un barri de pescadors amb poca projecció artística, desenvolupi tot aquest talent, ja no només artístic, sinó també publicitari, sempre m’ha cridat molt l’atenció.

Ha de ser complicat viure de la música. Com se les empesca?
El tema és que es pot viure dels músics però no de la música. Quan vaig començar a fer els primers concerts seriosos, en què hi havia un caixet més alt, havies de pagar els músics, impostos… I t’adones que a tu, que estaves a primera línia i que havies generat tot aquell moviment, era a qui et quedava la part més petita. És aquesta la problemàtica. Perquè al músic, a escala personal, li surti rendible la música, ha de tenir un èxit molt elevat que, avui dia, al panorama català tenen molt poques persones. En el meu cas, vaig estar tres o quatre anys vivint de la música, però perquè vivia només jo de la meva música. En el moment en què el projecte es fa una mica més gran i hi ha altres persones involucrades ja és més difícil poder viure de la música o, si més no, poder saber que pots anar a menjar algun dia amb els amics o que et poden convidar a una boda i hi podràs anar. Són petits detalls que, al final, et fan tocar de peus a terra. És a dir, sí que es pot viure de la música però, llavors et sentiràs molt apartat de la societat.

Fa concerts de petit format a patis i terrats. Ara ha començat una gira per sales d’estar de cases particulars. És la primera vegada?
Sí, és el primer cop. La primera prova va ser la gira de terrats i patis, i va ser una experiència increïble. Va ser el millor que m’ha pogut passar amb la música: durant un mes i mig, uns trenta concerts, conèixer totes les persones, el públic, els amfitrions i amfitriones que cedien casa seva… Eren concerts molt poc bruts. Hi havia la música, el públic, l’ambient i ja està. No depenies ni del tècnic de la sala, ni de l’equip de so. A vegades vas a actuar a certs llocs on, com que no es pot pagar gaire bé la gent, qui hi està treballant a vegades no està tan feliç com a tu t’agradaria que estigués quan hi arribes. En canvi, amb una gira per sales d’estar a les cases de la gent, per a aquella persona que t’obre les portes de casa seva és un dia molt important, perquè vindrà gent desconeguda i es forma una festa espiritual molt bonica. I, després, el públic que va a casa de gent que no coneix o l’artista que arriba i es troba amb una casa tota decorada, que veu les ganes dels amfitrions i amfitriones que surti bé… És un altre món.

En aquesta gira l’acompanya el poeta Iñaki Nazabal.
Estem fent concerts de poemes musicats i cançons meves alhora. Ahir una persona del públic em deia que li semblava entranyable aquesta comunió intergeneracional. L’Iñaki és bastant més gran que jo però és com si ens coneguéssim de tota la vida. La relació que tenim no és la que una persona de la meva edat acostuma a tenir amb una de la seva edat. Això té certa màgia.

Segons la seva pàgina web, té una nova fita. Actua al cim del Canigó el 29 de març? Envoltat de neu, segurament.
Sí, exacte. [Riu.] Sempre que modifico les dates, m’agrada inventar-me un parell de dates surrealistes. Per exemple, un concert en un auditori sota d’un dolmen. M’agrada fer aquest joc. Evidentment no hi ha cap concert al Canigó, però ningú anirà al Canigó aquest dia. O, si hi va, abans preguntarà. M’agrada que la gent pensi: «Què vol dir un concert al Canigó?» El 29 de març sol fer molt fred i encara hi ha neu. És inviable un concert a aquella altura. Però no sé, potser es podria fer. Un circuit alpinista o una gira de pics.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz