I have a dream (o com pixar fora de test)

0
1039

Aquesta frase icònica de la dècada dels 60 d’en M. L. King forma part d’un recurs literari sovintejat per la nova i putrefacta casta política, buida d’idees i sense més recursos ni més discurs que sembrar l’odi i la confrontació, seguida d’uns eslògans prefabricats emplenats dels seus deliris de grandesa, prometent el que no han fet en 4 anys i faran demà mateix amb el teu vot i els teus calers.

De frases i falsos mites icònics i magnificats , en tenim un bon grapat; veure com col·lectius «represaliats» republicans i antisistema porten merchandising capitalista del Che, especialista del tret al clatell als opositors, famós per la seva homofòbia, maltractament a les dones i les seves perles literàries «degollaré a todos mis enemigos» o «hemos fusilado , fusilamos y sequiremos fusilando mientras sea necesario», tot molt explícit de la seva patologia malaltissa i psicòpata, comparable a la d’un ex-president fruit de les negociacions als despatxos inhabilitat, parlant dels espanyols: són bèsties carronyeres, escurçons… bèsties amb forma humana que destil·la odi pertorbat i nauseabund… i d’altres perles dignes de tancament psiquiàtric i que no repetiré per educació i respecte.

Malgrat que al moment d’escriure aquest humil article, com sempre carregat d’ironia, sarcasme, però no per això menys cert ni documentat, encara estem de jornada de reflexió i evidentment no en sabem els resultats (això encara no es Veneçuela ni Corea del Nord) puc avançar que: tots hauran guanyat, que l’endemà es pujaran el sou, aprofitant que és el dia dels enamorats, podrem dir «que despues de metido (el vot, evidentment) nada de lo prometido», que es van interpretar malament les meves paraules a la campanya, que vaig dir que no pactaria amb xx però ho faig pel benestar de la població (i de la meva butxaca) i d’altres ximpleries repetitives i recurrents a tots els comicis.

El que trobaré a faltar, com sempre, és una mica de coherència, de saber estar i de vergonya, si es que els resultats no han estat propicis pel candidat/candidata estrella de torn, sovint més vista que el TBO, fins i tot, corcó i repetitiva ; les dimissions brillen per la seva absència davant escàndols de dimissions i resultats electorals dolents i són substituïdes i col·lapsades per la lluentor del tint de perruqueria, les joies o les jaquetes i el premi de consolació el conformarà algun càrrec intern, insuls i sense més recorregut que emplenar un currículum bastard, el seu ego personal i que li paguin les dietes, que la fam és molt dolenta i mala companya.

M’agradaria demanar disculpes si mai he ofès alguna persona o col·lectiu, a vegades, força complicat de sentir-se al·ludit/da sense pronunciar noms; de fet, dic que m’agradaria, perquè no ho faré mai, ja que ben segur, es mereixen les meves paraules d’amor, senzilles i tendres.

De fet, parlant de recursos literaris, el sarcasme i la ironia formen part de la meva vàlvula d’escapament personal per tal de que la meva psique trobi l’equilibri perfecte, el Ying&Yang que diuen els orientals.

Tant de bo, altres persones i personos, sobretot els unineuronals feixistes de la nova onada, facin servir aquesta vàlvula de escapament, en lloc de tallar carrers, boicotejar actes polítics dels que democràticament pensen diferent amb rocs, ous i fruita, col·locar bombes a hipermercats de Barcelona o davant dels hotels de Santa Margarida o disparar al clatell dels veïns després d’un passeig pel bosc o a la feina, tot fruit d’un adoctrinament programat des de l’escola bressol i d’un odi inculcat que ben segur que Joseph Goebbels (autor de les frases icòniques: «menteix, menteix que quelcom quedarà, com més gran la mentida, més gent se la creurà» i «una mentida mil vegades repetida… es transforma en veritat») , estaria molt content com les seves doctrines, 85 anys desprès de les seves malifetes i posterior genocidi, continuen en vigor en mans dels nous «demòcrates de tota la vida» per tots àmpliament coneguts.

Però es clar, això deu ser la mal entesa llibertat d’expressió, que depèn qui ho fa i el mitja de comunicació que s’en faci ressò, és un acte de lliure pensament, propi dels països oberts i democràtics, o és un abominable atemptat contra els drets humans de lliure pensament i expressió, propi de l’extrema dreta i de feixistes, xenòfobs i malalts heteropatriarcals (o era a l’inrevés, no ho sé) i és en aquest moments que cal recordar qui no ha respectat la vida i els drets de 850 persones assassinades els darrers anys de transició i democràcia.

Fa mal a les oïdes escoltar com mainada autòctona, gent ressentida i, no cal dir, gent vinguda d’ultramar, sense cap coneixement històric d’Espanya (ja aniria millor si arrangessin el seu país primer) que ni tan sols penjava del «pensament» del seu pare a l’any 1975, sentencien i corroboren fets que no varen viure i que la majoria de gent vol oblidar i que no es repeteixin, o potser si que alguns voler tornar a les txeques («zulos» on els perdedors violaven o torturaven a milers de veïns), la crema d’esglésies com la de Vilafant el 06/08/1936, on prèviament s’havien espoliat obres d’art litúrgiques, dictada per un personatge que per dir les seves gestes i veritats històriques, em va suposar un linxament mediàtic, reprovacions, insults i amenaces de mort (la llibertat d’expressió es veu que no era d’aplicació en el meu cas).

Però vés per on, les paradoxes de la vida, l’equilibri del Ying&Yang , com aquest personatge que va fugir (des de llavors es va posar de moda, ser president i fugir) va acabar rendint i liquidant comptes pels seus actes i crims de guerra al costat de la Basílica de Santa Maria del Mar a Barcelona, deu ser la justícia o injustícia divina. Gaudim del que em votat o dels pactes dels despatxos, que és el que toca i Déu ens agafi confessats.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li