I, ara, opinem del que de debò importa

0
513

Resulta difícil sostreure’s a la realitat informativa, és igual el mitjà de comunicació que un triï, les informacions i les opinions sobre les notícies del dia solen ser les mateixes: l’anomenat tema català, les batusses al Congrés dels Diputats o en el Parlament, entre els d’esquerres i els de dretes, entre unionistes i independentistes. Alguna vegada, es cola en la graella informativa política el canvi climàtic, l’educació, la sanitat, la dependència o les pensions, temes importants per al comú dels ciutadans, tractats com a informacions de rang inferior. En la informació internacional, Europa i els Estats Units ocupen els primers llocs; en una segona fila, els països asiàtics, sobretot, el Japó i la Xina mereixen una certa atenció informativa. La resta del món, sota pena, que es tracti d’alguna catàstrofe natural o d’algun conflicte armat molt rellevant, no solen merèixer l’atenció dels mitjans. Molt poca és la informació que es pública sobre la guerra a Iemen o sobre altres conflictes, com que enfronta israelians i palestins des de la pròpia creació de l’estat d’Israel.

He començat aquesta tribuna exposant la realitat informativa amb la intenció de contrastar-la amb la realitat quotidiana de moltes de les persones amb les quals diàriament em creuo. Entre ells, n’hi ha que tenen un doctorat en economia domèstica. Fan que els minvants sous que els paguen arribin a final de mes, complint amb el pagament de la hipoteca o el lloguer, la qual cosa suposa, en la majoria dels casos i segons les estadístiques, més del cinquanta per cent del salari. Arriben a final de mes després de pagar unes tarifes de llum, gas i aigua en continu augment; això qui encara pot pagar-les i no sofreix l’anomenada pobresa energètica. Per si no fos poc, per exemple, el mes de setembre es converteix en la pujada a l’Everest quan a les despeses quotidianes se’ls sumen la tornada al col·le, les sabates i roba nous (durant l’estiu nens i els adolescents solen fer una estirada), llibres de text, que d’un any per un altre no serveixen (per allò de passar-los-hi al germà més petit), atès que les editorials canvien les portades i un parell de cosetes més, suficient per justificar una nova edició i apujar el preu del llibre. Tal vegada el lector pensi que l’ensenyament és gratuït, però si li suma la despesa de llibres, llibretes, folis, bolígrafs, llapis, retoladors i uns altres útils escolars… I, a tot això, li suma les despeses de menjador, atès que en molts casos s’han de deixar els nens a menjar a l’escola.

Ara, digui’m vostè, com n’és de gratuït aquest bé comí i universal de l’educació. Finalment, sumin vostès el que no és obligatori, però, que d’una manera o una altra, es fa l’esforç d’assumir que els nostres fills facin activitats extraescolars i practiquin alguna activitat esportiva. Sumin. Bé, ja ho han fet? Perfecte. Ara, per favor, escriguin a la fundació Nobel d’Estocolm perquè denominin al Premi Nobel d’Economia a les dones i els homes que fan miracles amb l’economia domèstica de les seves llars.

Sí, en els mitjans de comunicació s’escriu, se sent i es veu molta informació política i poca informació sobre la realitat quotidiana de les persones, inclosos els que ens dediquem a aquest bell ofici del periodisme, que tenim el mal costum de menjar diàriament, de viure en un habitatge les despeses diàries del qual suposen un dispendi elevat i, si se’ns ha ocorregut viure en parella i tenir fills, la suma dels dos sous ens obliga a pujar, com a mínim, a la Mare de Déu del Món i al Bassegoda diàriament.

En la nostra Catalunya, tenim arrelat el costum de pagar una mútua mèdica per sentir-nos millor atesos. Sovint, oblidem que la sanitat pública i universal és pagada amb els impostos dels ciutadans, per la qual cosa hauria de finançar-se millor per poder evitar les llistes d’espera, d’aquesta manera, el metge tindria temps per atendre un nombre suficient de pacients, garantint la qualitat del seu servei, sense haver de perllongar el seu horari laboral. El que no podem demandar-li a un facultatiu és que doni una assistència mèdica d’excel·lència (que en petites poblacions, així ho fan) sense dotar-li dels recursos necessaris.

Les pensions i el pagament de les mateixes es van dissenyar en uns temps en els quals no es vivien tants anys. Cada vegada vivim més anys. Tal vegada, ho ignoro, hàgim de jubilar-nos més majors per cotitzar durant més anys. Ara bé, cotitzarem més anys, si el treball és més precari, si l’ingrés en la vida laboral es fa a una edat més tardana? Ambdues circumstàncies repercuteixen en el còmput dels anys cotitzats. Com generarà una economia pròspera si les persones millor capacitades han de migrar per desenvolupar en altres països les seves habilitats professionals? Com tindran tots els anys cotitzats els migrants que van venir a aquest país en el temps de les vaques grosses? Què va fer l’Estat amb les cotitzacions de molts d’aquests migrants, que han tornat als seus països d’origen en quedar-se aquí sense treball i sense possibilitat de trobar-ho, en aquest país?

Arribats a aquest punt, em venen a la memòria aquells versos de Don Antonio Machado: «En preguntar lo que sabes/ el tiempo no has de perder…/ Y a preguntas sin respuesta/ ¿quién te sabrá responder?». Els periodistes preguntem als polítics, en la majoria dels casos, sabent la resposta de la nostra pregunta. Sabem quan actuen, quan exageren i quan se surten per la tangent, per no respondre’ns obertament al que hem preguntat. Això de jugar i amagar la realitat s’ha convertit en una cosa perniciosa, tant per polítics com per periodistes (hem passat de ser les professions més valorades per la ciutadania, en els primers anys de la democràcia, a ser els últims en la consideració dels ciutadans), que al costat de jutges, banquers, empresaris i economistes ens acompanyen en la carrera de la mala reputació. Qui ens sabrà respondre als reptes que tenim com a societat? Qui es posarà de debò a lluitar contra el canvi climàtic i les seves conseqüències devastadores? Qui es preocuparà dels gairebé dos milions i mig de nens que viuen en el llindar de la pobresa a Espanya? Per cert, es busquen eufemismes com a pobresa energètica o llindar de la pobresa per desdramatizar una realitat dura, que impedeix a nens, dones i homes viure sense tenir por del fet que els llevin la casa, por de no poder pagar la llum, el gas i l’aigua, por de perdre l’ocupació, por, pànic, diria, de no haver de donar-li als fills. D’aquesta realitat se’n parla poc en els mitjans de comunicació.

L’erari públic recapta, en proporció, més impostos de les persones subjectes a una nòmina que de les empreses i els seus gestors, això, sense esmentar a les grans entitats financeres i multinacionals que amb els seus exèrcits d’assessors evadeixen legalment els tributs que haurien de pagar pels seus guanys. Resulta una incongruència que a una família se’ls desnoni i el banc es quedi amb el seu habitatge, mentre el deute que les entitats financeres han causat les hàgim de pagar entre tots. Ja sé, ja sé que em diran que els bancs generen riquesa, que si fa fallida el sistema financer fa fallida el país, que l’economia capitalista és així. I tot em semblaran excuses. Llavors, tal vegada callaré, per temor al fet que em titllin de demagog.

Mentre es parla i s’escriu sobre la política del país, s’oculta i calla la realitat de les persones que ho habiten. Mentre es parla de política s’oculta la seva realitat: la nostra societat dista molt de ser justa, de tenir unes institucions dignes de representar-la. Alguna cosa es va haver de fer malament, quan aquells que no van votar la Constitució avui s’omplen la boca dient que la defensen i acaten i no són condemnats pels seus provats delictes. Alguna cosa es va fer malament, quan la llei no és igual per a tots, quan es jutja a artistes, cantants i pacifistes, com Jordi Cuixart, i no s’admet que es jutgi a Pablo Casado pel frau del seu màster o al rei emèrit per les seves comissions. En aquest país, alguna cosa es va fer malament, quan Felip VI, en la seva locució del 3 d’octubre del 2017, va oblidar que el rei ja no és sobirà, ho és el poble; va oblidar que el rei no legisla, ho fa el Parlament; va oblidar que el rei no governa, ho fa l’Executiu amb l’única confiança del Parlament. Aquell dia, Felip VI va oblidar que la monarquia parlamentària va ser un acte de conciliació entre el que és la monarquia i la democràcia, la qual requereix la sobirania popular, l’emanació democràtica del dret i la responsabilitat dels poders públics. Deia que el 3 d’octubre molts van oblidar els seus deures i quins eren els drets del poble. Ara, quan hi ha seriosos dubtes sobre la qualitat democràtica de l’Estat, sembla que la monarquia s’assembla més a aquella monarquia que va dissenyar el franquisme en les seves lleis fonamentals que a la monarquia parlamentària els deures de la qual estan escrits en el títol II de la Constitució del 1978.

He intentat, en aquesta tribuna, no fastiguejar-te, lector. He intentat opinar amb el cor i no amb els arguments de la raó. He documentat les meves paraules amb l’observació del quotidià i amb la lectura de la tan portada i esmentada Constitució. I he buscat la meva pau d’esperit en lectures més edificants, entre aquestes, la cita d’Albert Camus amb la qual acabo aquesta opinió: «Si hagués d’escriure aquí un llibre de moral, tindria cent pàgines i noranta-nou estarien en blanc. En l’última escriuria: No conec més que un deure, i és el d’estimar».

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz