Homenots: Kim Jong-un

0
980

Si es difícil descriure fidelment a un amic, encara ho és més fer-ho d’un conegut i, quasi impossible si es tracta d’un desconegut. La figura de Kim Jong-un, és per a mi una absoluta entelèquia.

Aclarida aquesta premissa estareu d’acord que dels polítics ignorem el que realment pensen, les seves manies personals, el seu nivell cultural, la seva sensibilitat artística, etc. i, malgrat això, tenim d’ells una imatge propera, que fa que ens sembli que els coneixem de tota la vida, tant que estaríem, per defensar-la, disposats a posar la ma al foc. Però anem amb compte, mireu després el que passa per exemple amb en Jordi Pujol, que de pare de la pàtria i artífex de la Catalunya moderna, s’ha vist rebaixat a trist consort de la Mare Superiora. Com han quedat ara aquells biògrafs reconeguts que van fer documentats retrats hagiogràfics on se’l descrivia com una víctima de la causa, que rebia injustos atacs dels enemics de la Catalunya que ell encarnava en nom de tots?

Des de la mateixa ignorància de la seva personalitat profunda que, pel que es veu, també han demostrat els biògrafs d’en Pujol, parlaré de Kim Jon-un, un personatge que veiem més sovint a casa nostra que molts parents propers i que, dins la sèrie de caricaturitzats Villanos que esta fent en Dani el dibuixa de manera que desperta una certa tendresa, potser pel simètric pentinat que li marca unes banyetes que ens recorden el Llucifer entremaliat d’Els Pastorets.

A casa nostra la figura del líder nord-corea, seguint la pauta marcada pels EEUU, desperta rebuig i menyspreu, amb tendència a ridiculitzar-lo, però a Corea del Nord, Kim Jong-un –no se si el seu germà deu ser Kim Jong-dos– (acudit impropi, ho reconec, atès que aquest va ser enverinat no fa gaire a l’aeroport de Kuala Lumpur i ara ja és Kim Jong-zero) és un Déu, l’adoren. Milions de coreans donarien la seva vida per ell. Fet que em recorda el fervor patriòtic dels espanyols de la meva infantesa, que, anaven a milers, a cantar-li les gràcies al Generalísimo a les manifestacions de la Plaza de Oriente. Tots equivocats? Manipulats? Molt probable.

Però qui no està manipulat?  S’ha estudiat molt la fascinació de les masses pel líder, pel dictador, pel führer, pel generalísimo i la renúncia a la llibertat, en nom de la seguretat, que dóna el Pare de pàtria protector. Fins i tot a les nostres evolucionades societats occidentals la democràcia no deixa de ser moltes vegades una dictadura de la majoria, sobre tot si aquesta és absoluta.

Quan la democràcia es va instaurar a Espanya, creia que el saqueig i el pillatge eren cosa del passat que formaven part de les conseqüències de la guerra i era la venjança dels guanyadors però, ara s’està demostrant als tribunals que no es la democràcia o la tirania la causa de la corrupció, sinó el poder, sigui quina sigui la forma del seu exercici. Tenir el poder polític sembla que dóna patent de cors a qui l’ostenta per folrar-se el ronyó a costa del contribuent. Ja tenien raó els vells anarquistes quan al segle XIX preconitzaven la destrucció del poder com a forma d’alliberament.

Tornem a la pàtria de Kim Jong-un, Corea del Nord. No fa gaires dies que per televisió van oferir una notícia sobre la commemoració d’un aniversari important i sortia una desfilada de civils que feia goig de veure; tots els homes ben vestits i amb corbata i les dones amb faldilla, uniformats de cap a peus i arrenglerats com una desfilada militar. Tots mudats i empolainats com anàvem nosaltres els diumenges a missa.

DANI TORRENT

Em van recordar aquelles exhibicions sindicals del 18 de juliol a l’estadi Bernabeu , que ens ensenyava el NO-DO, on centenars o milers de treballadors compien figures gimnàstiques i coreografies geomètriques, molt similars a les que ara ens ofereixen des de Pyongyang. Potser no tan simètriques ni tan corals, doncs malgrat la dictadura, continuàvem sent un país mediterrani amb certa tendència a l’individualisme i més propers al caos que a l’ordre.

Caminant cap al despatx amb les imatges dels trajats coreans al cap, he vist exposada a la botiga del carrer Caamaño la moda per joves del proper estiu amb un assortiment variat de texans, guarnits amb diversos estrips i parracs que lluïen impertèrrits maniquins que, desafiants, miraven des de l’aparador els vianants. He pensat que si la meva mare aixequés el cap pensaria que aquella era la botiga d’un drapaire. Però veient els preus, llavors segur que pensaria que el que marcava l’etiqueta era el número de telèfon o, si no, que el món s’havia tornat boig.

Jo, ho haig de reconèixer, he estat un pioner, incomprès com tants, en la moda dels pantalons cars esparracats pels genolls. Va ser un diumenge d’infausta memòria, quan tenia dotze anys i estrenava el meu primer vestit de pantalons llargs. Un vestit com el dels coreans, de tergal inarrugable i amb la ratlla ben marcada. Havia anat a missa al cole dels maristes on estudiava. A la sortida, com acostumàvem, vàrem fer un partidet de futbol al pati, abans de marxar cap a casa. Els esports de contacte, malgrat la cura que hi posis, tenen el risc de caure a terra i, així em va passar aquell dia, amb tanta mala fortuna que el genoll s’arrossegarà pel pedrís i el camal del pantaló va quedar com un texà dels de l’aparador del carrer Caamaño. La meva mare, que no tenia visió de futur, va considerar la situació una tragèdia grega de la qual era l’únic i absolut culpable, i me la va fer patir com les Fúries ho feren amb Orestes.

I pensar que avui en dia m’haguessin pagat una pasta per aquell pantaló amb un estrip tan modern! És el drama dels precursors, que sempre som incompresos. Ja posats, m’atreveixo a fer de profeta i avançar-vos que la propera tendència serà de posar-hi pedaços als estrips que ara estan de moda, amb clares reminiscències de pagesos vintage. Per fer-vos una idea del glamur que tindrà recordeu els pantalons que lluïa l’Azarias (Paco Rabal) a Los Santos inocentes.

I parlant de records d’escola, cada vegada que veig el retrat de Kim Jong-un, se’m representa la cara d’un amic d’aquella època que li retira molt: Físicament tenia el cabell negre com el carbó que portava planxat amb brillantina, cara rodó, ulls miops i grassonet, i posteriorment, a la seva joventut universitària va desenvolupar una altre coincidència amb el nostre villano, va ser un comunista ortodox i radical que vestia americana i pantaló amb ratlla. Després va evolucionar fins a arribar, segons les darreres notícies que he tingut, a formar part de la nova dreta europea.

Deixem temps al temps i potser Kim Jong-un porti una deriva similar. Si us ha semblat poc profunda la descripció del líder nord-coreà, mireu la il·lustració i feu-la vosaltres mateixos. Tenim una avantatge fent-la des de l’Empordà: podem riure’ns d’ell, que sense problemes, si ho féssim a Corea, potser no seria tan divertit. Els acudits d’en Franco s’havien d’explicar a cau d’orella i amb gent de confiança a risc de portar-te una pallissa a comissaria o una denúncia per Insultos al Jefe del Estado.

Per tot això i, malgrat els seus defectes, visca la democràcia !

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li