Homenots del segle XXI: Donald Trump

0
617

Fa seixanta anys que en Pla va començar a escriure els seus Homenots, relats curts sobre personatges nostrats que per una circumstància o altre mereixeren l’atenció de la seva ploma. Segons deia el mateix Pla en el pròleg, “Aquesta paraula, homenots, no té cap sentit despectiu seriós, més aviat assenyala una certa voluminositat en el personatge qualificat d’aquesta manera. Tot el matís despectiu que pugui tenir, al meu entendre, fa referència a una determinada absència de bellesa física. Però ¿què hi farem si els homes i tantes i tantes dones som tan lleigs? En definitiva, la paraula homenots és una de tantes que utilitzem per fer-nos entendre dient només la veritat a mitges. És un eufemisme.”

En Dani, l’il·lustrador habitual de les meves històries, està fent una sèrie de retrats sobre l’encarnació del mal en el segle XXI que, en certa manera, poden ser encabits en la definició d’homenots que en feu Pla. És a partir de la proposta gràfica d’en Dani que intentaré descriure, des de la distància i la percepció, que no el coneixement, alguns dels homenots més o menys sinistres del segle XXI i les seves equivalències en el nostre país.

El primer homenot és Donald John Trump, amb qui, mal que em pesi, tinc una cosa en comú: vàrem néixer el mateix any 1946, per sort no en el mateix mes: ell és un gèminis del mes de juny i jo un escorpí del novembre. No crec que coincidim en res més.

Una característica destacada del personatge, per als de la meva generació, és que té nom d’ànec. Potser el tupè ros pla amb forma de bec d’ànec, va inspirar el seu padrí afeccionat a les pel·lícules de dibuixos de Walt Disney, encara que vista la trajectòria professional del nostre home, els seu ànec preferit segur no va ser l’ànec Donald sinó el seu oncle “el tio Gilito”. (Per la meva educació en l’idioma de l’Imperi desconec la seva traducció al català normatiu i “oncle Gilet” em sona més a màquina d’afaitar que a l’avar personatge.)

Trump té dues característiques importants que l’han fet arribar a la presidència dels EEUU: a) no ser un polític professional i b) ser molt ric. La segona, ja la valorava positivament l’ínclit Conde de Romanones, a començaments del segle XX, quan demanava als electors que el votessin a ell perquè ja era ric i no li caldria robar quan fos president de Govern. Aquí va haver-hi un intent postmodern de ric buscant la transformació en polític, va ser amb la presentació d’en Mario Conde quan era el banquer de moda de l’Espanya democràtica, que tenia en comú amb en Trump una cabellera especial, l’americà la rossa i crepada i l’espanyol negre i planxada, arquetípics tots dos. Però la gloria va ser efímera perquè el prohom hispànic va ser processat i condemnat pels seus tripijocs a Banesto.

L’altre aspecte que ha seduït l’elector nord-americà, evidenciat en tota la seva campanya electoral , és que Trump no fos un polític professional. No deixa de ser sorprenent i paradoxal que al president de un país (el més influent del mon) –càrrec eminentment polític– se li valori la seva inexperiència en el ram, suposant que per aquesta “qualitat” defensarà els interessos de l’home del carrer front la corruptela de la classe política Potser en aquesta actitud va tenir molt a veure l’èxit de la sèrie House of cards, veritable mostrari de la corrupció política als EEUU.

També a casa nostra a les darreres eleccions autonòmiques un dels valors més remarcats publicitàriament de la candidatura de Junts pel Sí, va ser el fet que la llista fos integrada majoritàriament per persones alienes a la política professional –Lluís Llach, Carme Forcadell, Germà Bel, Muriel Casals etc.– personalitats allunyades dels efectes contaminants de les traumàtiques confessions del serial d’en Jordi Pujol, encarnació del “homo politicus” per excel·lència al llarg de molts anys.

Tornant a Donald Trump, m’ha sorprès constatar la perillositat que té pel món que aquest no-polític, et convidi a prendre xocolata, a casa seva. Segons va publicar fa uns dies El Mundo, el president explicava d’aquesta manera a la cadena Fox News el recent bombardeig d’una base aèria de Síria.

“Estaba sentado a la mesa. Habíamos terminado la cena y estábamos tomando el postre, y teníamos un trozo de la tarta de chocolate más bonita que hayas visto en la vida, y al presidente Xi le estaba gustando mucho, y yo estaba recibiendo el mensaje de los generales: “Los barcos están listos, ¿qué hacemos?” Y tomamos una decisión, y lanzamos los misiles, y yo dije: “Señor presidente, tengo que explicarle algo: Acabamos de lanzar 59 misiles”.

Sembla talment un diĂ leg d’en Joaquin Reyes, el de Muchachada nui, però no, aquest Ă©s el que va tenir lloc de veritat. AixĂ­ Ă©s com es bombardeja avui en dia, mentre el senyor de la boina groga pren pastĂ­s de xocolata amb el col·lega xinĂ©s… Ja podem començar a tremolar.
L’acusat d’haver estat ajudat pels russos en la seva campanya electoral, ataca els sirians, però els russos s’enfaden i els americans es posen contents. Tot plegat qui palma són els sirians. No serà tot un maquiavèl·lic pla de màrqueting, d’aquest tauró dels negocis?

Des d’Europa la premsa es preguntava: per què els americans no van votar Hillary Clinton? I afirmava: era una dona, la primera als EEUU que hagués estat presidenta. Sempre s’havia dit que havia influït molt en la presidència del seu home i a més a més havia estat secretaria d’Estat.

Però jo crec que és com si aquí es presentés l’Anna Botella a presidenta, contra en Florentino Perez, Sincerament digueu-me, qui creieu que guanyaria?

Un altre sac de vots, del nostre personatge dels ulls de guineu, han estat els elements racistes i xenòfobs més retrògrads del seu país, però aquí en tenim un munt de persones que pensen igual que segur el votarien. Sense anar més llunys l’altre dia, al bar La Cubana de Figueres on acostumo anar a prendre cafè, una dona catalana i catalanista, segons proclamava, demanava l’aplicació de la llei del talió contra els terroristes després de l’atemptat de Dormunt, que va ferir al exjugador del Barça Marc Bartra i, se li va anar escalfant la boca, fins demanar pena de mort universal contra tots els moros. Ja no importava si terroristes o no, tampoc si eren islamistes o ateus. Parlava amb el mateix odi que havia provocat les seves accions als causants dels atemptats i això pel canell trencat d’un futbolista. No vull imaginar el que haguera fet si li haguessin massacrat la seva família, o la seva ciutat.

El mes que ve, seguirem la nostra d’homenots amb en Putin, un altre bona fitxa.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz