Històries d’un pont transfronterer

0
1397

L’enllaç entre Tapis i Costoja a través del riu Major compleix 25 anys i ha reactivat els municipis de la zona


 

Des de l’11 de gener, el Prefecte dels Pirineus Orientals —l’equivalent al subdelegat del govern central a casa nostra— va ordenar el tancament de les cinc carreteres secundàries que enllacen el departament francès amb la demarcació de Girona. Entre aquests passos n’hi ha tres que afecten l’Alt Empordà: coll de Banyuls, Manrella i Costoja. Aquest darrer és l’únic que comunica els dos territoris a través d’una carretera ben condicionada i per on fins i tot hi transcorre, tot i que des de fa poques setmanes, un servei de transport públic.

Val a dir que el pas fronterer de Costoja és relativament recent. El pont del riu Major —el principal obstacle que calia salvar per unir la carretera construïda pel vessant francès i el camí que venia de Tapis­— va celebrar 25 anys de la seva inauguració justament l’estiu de l’any passat. La pandèmia ha deixat per a millor ocasió una celebració com cal, això no obstant, aquest enllaç ha millorat sensiblement les relacions humanes, socials, culturals i econòmiques entre els municipis més propers a aquest punt fronterer.

El tancament actual —just uns dies abans de fer les fotos d’aquest reportatge— és degut, segons va comunicar oficialment la Prefectura, a la lluita contra el terrorisme i la immigració clandestina. Michel Anrigo, alcalde de Costoja, i Louis Caseilles, alcalde de Sant Llorenç de Cerdans —el municipi més important d’aquella vall francesa— han reconegut que la carretera és utilitzada molt sovint per traficants de tabac i de droga, però reconeixen que la mesura també es justifica per les mesures restrictives de trànsit derivades de la pandèmia de la covid-19.

El balanç que es fa del vial, però, és altament positiu des d’ambdós vessants del pont, un quart de segle més tard de la seva obertura. Ha reactivat els municipis de la zona, especialment Maçanet de Cabrenys, i el nucli de Tapis, juntament amb els dos ja esmentats del vessant francès, i fins i tot fins el d’Arles-sur-Tec. Bàsicament s’ha generat un flux de consumidors nord-catalans cap a Maçanet, tant pel que fa al mercat i a les botigues d’alimentació com per als restaurants i les activitats relacionades amb el turisme i la natura. A la inversa també s’ha notat un increment de visitants, tot i que menor. Algunes empreses de la zona francesa, en especial les relacionades amb productes artesanals, com les famoses espardenyes de Sant Llorenç de Cerdans, sí que han experimentat un creixement de vendes i de contactes comercials.

Per tal d’incrementar els desplaçaments transfronterers, des del passat 30 de novembre s’ha habilitat una línia d’autobús entre Figueres i Sant Llorenç, que circula diàriament i que s’inclou dins del projecte europeu ConnECT, que pretén afavorir la mobilitat i la interconnexió entre municipis i comarques frontereres limítrofes. Les actuals limitacions de circulació, però, no han permès visualitzar encara el avantatges que pot tenir aquesta iniciativa promoguda des del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat.

El vial comunica l’Alt Empordà i la comarca nord-catalana

ELS DIFERENTS INTENTS. El pont —o millor dit, la seva construcció— va estar tot un segle pendent, tot i que a partir de l’any 1936 ja es va pavimentar la carretera des de Costoja fins al límit fronterer. La Guerra Civil en va impedir l’acabament, i no va ser fins la recuperació de la democràcia a l’Estat espanyol, a partir de 1975, que se’n va tornar a parlar i, finalment, executar, un cop restablert el govern de la Generalitat de Catalunya. Les primeres referències, però, daten de l’any 1896. Es van anar redactant projectes i, finalment, el 1936 el govern de la República espanyola i el de França van acordar construir una carretera entre Albanyà i Costoja. Pel vessant francès es van fer les obres, però van quedar escapçades just a l’alçada d’aquest pont, que és el que determina el límit fronterer. Avui encara es pot veure clarament la diferència de carreteres, tot i que lògicament la nord-catalana es va pavimentar de nou.

Una actuació poc coneguda del qui fora ministre de Sanitat en el primer govern socialista de la represa democràcia, Ernest Lluch, es produïa a finals d’estiu del 1982. Aleshores era diputat a les Corts per Girona i mantenia un vincle molt estret amb la comarca, ja que passava moltes temporades a la seva segona residència de Maià de Montcal. Aquella actuació la vam viure de primera mà un parell de regidors figuerencs i dos periodistes quan vam creuar a peu el riu Major, entre Tapis i Costoja. Lluch volia impulsar el pas fronterer com fos, per tal de relligar aquells territoris. «Uns minuts a peu, dues hores en cotxe», ens deia, tot indignat, el desaparegut Lluch, que va portar el projecte a organismes internacionals per tal de desencallar-lo. La carretera es va construir al cap de pocs anys, ja amb les competències transferides a la Generalitat, però impulsada per ell.

Primer va ser el tram de la carretera GI-503 entre Maçanet de Cabrenys i Tapis (es va descartar l’enllaç amb Albanyà), inaugurat el 1986. Més tard, el tram fins al riu Major i la construcció del pont, estrenats ara fa un quart de segle. El pont fa 70 metres de llarg i va costar uns 95 milions de les antigues pessetes. Va ser finançat, quasi a parts iguales, entre la Generalitat i el Consell General dels Pirineus Orientals. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li