Hispània XI – Motí de Sucro II

0
1305

Varem deixar a la Píndola anterior a Escipió i les legions fidels rodejant els amotinats de Sucro al for de Cartago Nova, els caps de la rebel·lió havien quedat detinguts la nit anterior i ara compareixien encadenats, a punt per iniciar el «judici» o consell de guerra. Totes les sortides del for estaven taponades pels legionaris que rodejaven el lloc totalment armats i equipats, quan suposadament havien marxat a represaliar hispans, i els amotinats havien quedat acovardits. Comparegut Escipió, els amotinats es sorprengueren, doncs el feien malalt i ara es presentava bo i sa i amb una semblança que el va aterrir. Escipió, lluny d’estar dèbil i sense força, tenia una expressió que no li havien vist ni en les batalles més dures i va estar en silenci fins que dugueren els caps del motí davant seu.

El text del discurs que Escipió va dirigir als seus legionaris i sobretot als amotinats, ens el transcriu Tito Livi i paga la pena reproduir-ne fragments: «Mai vaig pensar que em mancarien paraules per adreçar-me al meu exèrcit, doncs en haver viscut la vida de campanya des de que era molt petit, hauria de comprendre el caràcter dels soldats. Però ara mateix em fallen les idees i les paraules, us de dir ‘ciutadans de Roma’, sou ‘soldats’, quan heu renunciat a la autoritat i trencat les solemnes obligacions del vostre jurament militar? En la vostra aparença, en els vostres vestits, reconec els dels meus compatriotes, però els vostres actes, la llengua, els plans, l’esperit i el temperament són els dels enemics de la nostra Pàtria. Inclús els ilergets escollien per dirigir-los homes de rang reial, Indíbil i Mandoni, però vosaltres heu delegat el comandament suprem a Atri Umbro i Albi Caleno. Què us ha fet el vostre país per a què féssiu causa comuna amb Indíbil i Mandoni en la seva traïció? Què us ha fet el poble de Roma per privar de la seva autoritat als tribuns elegits i la doneu a individus particulars? Vàreu transferir els feixos dels vostres comandaments a homes que no tenien ni un esclau a les seves ordres, el Pretori fou ocupat per un Albi i un Atri, davant les portes sonava el clarí, els hi demanàveu ordres!

Digueu-me que no tots estàveu i aprovàveu el que s’ha fet i ho creuré, perquè el delicte comés és de tal natura que si hi ha participat tot l’exèrcit, la culpa només podrà pagar-se amb un sacrifici terrible. És dolorós per a mi parlar-vos així, obrint les ferides; però sense tocar-les, les ferides no es curen. Després de l’expulsió dels cartaginesos d’Hispània, creia que no quedava ningú que desitgés la meva mort, tal havia esta la meva conducta cap els amics com els enemics. Però està clar que anava errat i fins i tot dins el meu propi exèrcit, la meva mort va ser no ja creguda, sinó vista amb entusiasme.

Tota multitud és com el mar, que deixat a si mateix queda totalment immòbil, fins que els vents i les turmentes l’exciten. El mateix passa amb la fúria entre els homes, quina causa i origen es troba entre els caps rebels que heu escollit, que us han contagiat de la seva bogeria. I ni tan sols sembleu conscients de fins quin extrem heu dut la bogeria, ni del crim del que sou culpables, contra mi, contra la Pàtria, contra els vostres pares i fills, contra els déus testimonis del vostre jurament militar. Tot i que cap delicte és dictat per motius racionals, m’agradaria saber què teníeu al cap, quina era la vostra intenció. No entenc quins disgustos us he donat per a què intentéssiu aquesta rebel·lió. M’agradaria saber quin rumb hauria agafat el vostre projecte, ja que soc viu, conservo intacte l’exèrcit amb el qual vaig capturar Cartago Nova i derrotat i expulsat d’Hispània quatre exèrcits de Cartago. Hauríeu vosaltres pogut arrabassar aquesta província del poder de Roma amb vuit mil homes?

Fa anys, una legió a Reggio va assassinar els principals de la ciutat i es varen fer forts a aquella ciutat durant deu anys. Per aquell crim, tota una legió de quatre mil homes va ser decapitada al for de Roma, i això que ells no havien escollit per comandar-los a un cantiner com Atri Umbro, ells varen seguir a un tribú militar, Dècim Vibeli; tampoc es varen unir a Pirro ni als samnites, es varen acontentar amb fer de Regio la seva llar, sense pensaments d’atacar Roma o els seus aliats. I en canvi, vosaltres vàreu contactar amb Indíbil i Mandoni i estàveu disposats a unir-vos a ells. Tractàveu de convertir Sucro en la vostra residència permanent? Deixo de costat el meu honor i reputació i assumeixo que no he estat insultat per la vostra credulitat envers la meva mort; llavors, suposat que hagués mort, hauria mort amb mi la República? Hauria mort la sobirania de Roma? De cap manera, hauria permès Júpiter Òptim Màxim que una ciutat construïda per a l’eternitat, sota els auspicis dels déus, tingués una vida tan breu com aquest fràgil cos meu?. Penseu que la República hauria quedat enterrada en la meva solitària tomba? Coriolà va ser obligat a fer la guerra al seu país per una iniqua sentència que el condemnà al míser i indigne exili; però un afecte privat el va fer abandonar el crim que planejava contra el poble de Roma. Quin dolor, quina ira us va incitar a vosaltres? Vàreu declarar la guerra al vostre país, vàreu desertar per unir-vos als ilergets, vàreu trepitjar totes les lleis humanes i divines, només perquè es va retardar uns dies el vostre salari degut a la infermetat del general? No hi ha dubte, soldats, que vàreu embogir, la meva infermetat del cos no ha estat tan greu com la que heu patit a la vostra ment. Quant a l’exèrcit com a cos, si us penediu sincerament del vostre error, em donaré per satisfet. Albi Caleno i Atri Umbro, junt amb els altres caps d’aquest motí detestable, expiaran el crim amb la seva sang. Contemplar el seu càstig us ha de satisfer i no penedir, si és que heu recuperat realment la cordura, doncs els seus plans s’han demostrat més perjudicials i destructius per a vosaltres que per ningú més».

Dit tot això, ens podem imaginar com se sentien els soldats que s’havien amotinat: podien creure que només pagarien amb sang els seus comandaments? O acabarien tots com la legió de Reggio? I a aquests sentiments s’hi afegí immediatament, a una senyal convinguda d’Escipió, l’assalt auditiu i visual de tot el que els podia aterrir i horroritzar, ja que l’exèrcit format i perfectament equipat que estava en guàrdia al voltant de l’assemblea començà a xocar les espases contra els escuts i s’escoltà la veu de l’ordenança proclamant els noms dels que havien estat condemnats en el Consell de Guerra. Un cop cridats, se’ls tragué la roba de cintura cap amunt, se’ls dugué al centre de l’assemblea i allà foren sotmesos a tots els mètodes de tortura: lligats a l’estaca, fuetejats i finalment decapitats. Tal era el terror dels que quedaven que no es va sentir ni una veu contra la severitat del càstig. Llavors, els cossos foren retirats i el lloc netejat. Un cop net, els soldats foren cridats un per un per fer jurament d’obediència a Publi Escipió davant els tribuns militars. Un cop jurat, reberen la paga que se’ls devia i així va concloure el motí iniciat a la guarnició de Sucro i mai més cap legió es va rebel·lar tenint com a general Publi Corneli Escipió!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li