Hispània VIII – Fi de Cartago a Hispània

0
1457

Un cop acabada la batalla d’Ilipa, els ibers aliats de Cartago varen fugir, com també els cartaginesos, però a diferència de Baecula, aquest cop sí que varen ser perseguits pels romans. Tito Livi: «Escipió va enviar la seva cavalleria, seguit per tot l’exèrcit, a molta velocitat, en direcció al Guadalquivir, per poder atacar els cartaginesos si intentaven creuar-lo. Vist això, Àsdrubal va anar cap a l’oceà, i anava tan ràpid que va agafar considerable avantatge, però els constants atacs de la cavalleria i infanteria lleugera romana el varen retardar fins que les legions els varen atrapar de nou. Aquell nou enfrontament ja no va ser una batalla, sinó una pura carnisseria, de la qual el mateix general Àsdrubal va escapar a uns turons propers amb sis mil homes, molts sense armes. La resta varen ser morts o fets presoners. Varen improvisar un campament i palissades defensives al punt més alt i allà varen quedar assetjats per les legions. Però com que la posició era poc defensable, una alçada nua i estèril, hi va haver moltes desercions i Àsdrubal va fugir de nou a la recerca de les seves naus, ja que no eren lluny del mar, i el seu exèrcit, abandonat pels seus generals, desertà en part o s’entregà als romans, o d’altres es refugiaren en poblats veïns. No va quedar cap força o exèrcit de consideració, ni per nombre ni per força combativa. Així va ser com, sota el comandament, direcció i auspicis de Publi Escipió, els cartaginesos foren expulsats d’Hispània, catorze anys després de començar la guerra i cinc anys després que Escipió prengués el comandament».

Àsdrubal i Masinissa varen creuar cap a l’Àfrica i Magó es va refugiar a l’última ciutat cartaginesa a Hispània, Gades (Cadis). Quedaven alguns reductes afectes a Cartago, com Astapa (Estepa), que va resistir acarnissadament les legions com més tard ho va fer Numància. Ens explica Livi: «Astapa havia estat sempre fidel a Cartago. I odiaven Roma, molt més del que en una guerra és necessari i comprensible. Els seus habitants es dedicaven al bandolerisme i feien incursions en territoris propers aliats de Roma, capturant o matant els comerciants o soldats solitaris que trobaven o inclús grans partides organitzades per defensar-se dels seus atacs. Per això, quan les legions varen avançar per atacar Astapa, els seus habitants eren plenament conscients del càstig que mereixerien i que no valdria rendir-se esperant lliurar-se de la venjança. Per això varen decidir cometre un acte cruel i horrible per a ells mateixos i els seus». I Apià ho resumeix així: «Els seus habitants, un cop rodejats per les legions, convençuts que serien reduïts a esclaus, varen reunir tots els seus béns a la plaça i els apilaren amb troncs, i feren pujar damunt els nens i dones. Llavors, varen fer jurar a cinquanta notables d’entre ells que quan la ciutat fos presa, matarien dones i nens i es degollarien ells mateixos». Titus Livi ho comenta també i transcriu els juraments que varen fer: «Manteniu-vos en guàrdia durant la batalla, mentre sigui dubtós el resultat; però si veieu que estem perdent i la ciutat és a punt de ser capturada, sabreu que els que heu vist marxar a la batalla mai més tornaran vius i us implorem, per tots els Déus del cel i de la terra, en nom de la llibertat, llibertat que acabarà amb una mort honorable o una deshonrosa esclavitud, que no deixeu res en què el salvatge enemic pugui descarregar la seva ira. El foc i l’espasa són a les vostres mans. És millor que es produeixi per mans fidels i amigues de qui està condemnat a morir i que no sigui per les de l’enemic, que hi afegiria menyspreu i burla a la mort». I varen afegir una terrible maledicció per a qui no complís el que havien jurat, fos per salvar-se o fos per pietat. Un cop fet això, els d’Astapa, pregant als Déus, varen obrir les portes de la ciutat i es varen llençar tumultuosament contra la infanteria lleugera i la cavalleria, a les quals varen derrotar inicialment, ja que no s’ho esperaven. Però les legions eren superiors en nombre, tot i que els d’Astapa no varen ser inferiors en valor. El desplegament dels soldats veterans, impertorbables davant l’atac, varen destrossar les primeres línies dels d’Astapa i es desplegaren, rodejant-los i matant fins a l’últim d’ells. Un cop tots morts, els cinquanta notables varen degollar dones i nens, calaren foc a la pira i s’hi varen llençar ells mateixos, i van deixar les legions amb la victòria, però sense profit.”.

A Gades s’hi recullen les restes dels exèrcits cartaginesos que han sobreviscut a la batalla d’Ilipa. En aquests dies, el fins llavors fidel aliat de Cartago, Masinissa, s’acosta a Escipió i li ofereix la seva cavalleria. Tito Livi ho explica: «Masinissa va arribar a un acord secret amb Silà (general d’Escipió) i va creuar a l’Àfrica amb uns pocs fidels seus, a fi d’induir al seu poble a recolzar-lo amb una nova política».

L’últim Barca amb vida a Hispània, Magó, no abandona la idea de refer posicions per a Cartago a Hispània i per aconseguir recursos, saqueja el temple de Melqart a Gades, cometent així el major dels sacrilegis, que acabarà costant-li molt car més tard. Amb els diners aconseguits, aconsegueix reunir un exèrcit d’homes provinents de diferents desfetes per intentar reconquerir Cartagena, però fracassa. En tornar a Gades, els habitants li tanquen les portes pel saqueig i sacrilegi comès. Magó surt cap a Itàlia amb la intenció d’ajudar el seu germà Anníbal, i Gades acabarà aliant-se amb Roma i integrant-se plenament en el seu sistema polític i econòmic, dins del qual acumularà una notable prosperitat en els segles següents, com acredita Estrabó: «Els gaditans són els que més naveguen i en millors naus. Gades, exceptuant Roma, podria passar per la ciutat més poblada del món, perquè s’hi poden comptar fins a 500 cavallers gaditans, xifra a la qual no hi arriba cap ciutat d’Itàlia, excepte Pàdua». Evidentment, això va ser molts anys més tard. L’any 206 aC les restes dels exèrcits cartaginesos abandonen Hispània, s’ha acabat l’etapa gloriosa de l’expansió de Cartago, que veu reduït el seu territori al nord d’Àfrica, mentre que Roma ha adquirit i ampliat considerablement el seu camp d’acció. Un cop expulsats els cartaginesos d’Hispània, a Roma «tot el món celebrava la fortuna d’Escipió, aconsellant-li descans, perquè la guerra havia acabat. “Felicito als que pensen això; per part meva ara és quan més m’he d’ocupar de la guerra amb Cartago. Fins avui, eren els cartaginesos els que feien la guerra a Roma; però avui la fortuna ha facilitat a Roma l’ocasió favorable per declarar-la a Cartago”», ens explica Polibi.

A Hispània queden molts vestigis i influx de Cartago, com els mètodes hel·lenístics de producció a les mines hispàniques, que Roma, ignorant i sense experiència en aquestes feines, adopta i continua. També en tot el que fa referència a agricultura intensiva, a la captura i comercialització del peix i l’explotació sistemàtica de recursos físics i humans de la Península. Pedro Barceló apunta una sèrie de preguntes que varen sorgir a Roma amb l’annexió d’Hispània: Què calia fer amb aquells territoris? Calia constituir una nova província a Hispània, com es va fer a Sicília? Com organitzar l’administració, tenint en compte l’enorme dimensió del territori i l’allunyament de Roma? Però eren temes que havien de quedar aparcats fins a la finalització de la guerra amb Cartago.
.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li