Hispania VI – Batalla de Baecula

Publi Corneli Escipió ha conquerit la principal ciutat cartaginesa a Hispània, Quart Hadash o Cartago Nova. L’efecte psicològic a Cartago és brutal, la ciutat més important després de la mateixa capital ha caigut en mans de Roma, junt amb un botí gegantí de reserves de plata, mercaderies, armes i provisions. Publi Escipió iniciava la seva venjança contra els exèrcits cartaginesos que havien massacrat les legions comandades pel seu pare i el seu oncle Gneu, i treia profit de la política d’aliances que s’havia iniciat amb les tribus locals. De fet, un dels motius probables pels quals el Senat de Roma va designar-lo comandant de les noves legions destinades a Hispània, sent tan jove, va ser precisament els vincles creats d’amistat i lleialtat amb els caps locals, que es traspassaven de pares a fills. Com més antigues les societats, més importància donaven a aquests vincles personals i familiars i menys als estatals, donat que per a elles, de fet, ni existia el concepte d’estat. Un altre motiu, el carisma i eloqüència que tenia. I també va influir el fet que ell mateix es considerava «tocat pels déus» i així ho manifestava sempre que hi havia oportunitat o vivint de manera molt formal i notòria les seves visites pràcticament diàries als temples, creant amb aquesta actitud una aura que impressionava els soldats sota el seu comandament i els aixecava la moral.

Transcorreguts vuit anys de l’inici de la Segona Guerra Púnica, Anníbal seguia campant per Itàlia i derrotant les legions. Publi Corneli Escipió i el mateix Senat de Roma són conscients que no poden permetre que li arribin reforços des d’Hispània. Per aquest motiu, les accions d’Escipió estan totalment influïdes per la situació a Itàlia. Cartago manté la seva política d’esgotar els romans a la mateixa Itàlia, confia en la deserció dels aliats de Roma i compta amb la col·laboració de les tribus celtes del nord, i es fixa l’objectiu d’obrir un nou front a Itàlia enviant-hi un exèrcit que es coordini amb el d’Anníbal i provoqui el col·lapse definitiu de Roma. Amb aquest objectiu, concentren les seves forces a Hispània i donen instruccions a Àsdrubal Barca que condueixi un important contingent de tropes cap a Itàlia. Al seu germà Magó Barca se li ordena aconseguir mercenaris i nous aliats. I a les forces que quedin a Hispània, sota el comandament d’un altre Àsdrubal (fill de Gisco), se’ls encomana impedir cap avenç de les legions de Publi Escipió i defensar les possessions i riqueses cartagineses del sud. Però una cosa són els desitjos i plans i una altra el que fa l’adversari. Escipió utilitza una tàctica amb la qual no comptaven els cartaginesos, ja que en lloc de consolidar el que ha aconseguit, es llança a reprendre l’ofensiva cap al sud. Al mateix temps, molts aliats dels cartaginesos comencen a acostar-se als romans. Un dels primers va ser Edecó, príncep dels règuls, que va anar al campament d’hivern d’Escipió a Tarragona a demanar que li entregués la seva dona i fills, que Escipió havia recuperat dels molts ostatges que Cartago guardava a Cartagena, i promet lleialtat a Roma si els recupera. I Escipió, que ja era d’aquest tarannà, així ho va fer, i així tots el pobles de l’Ebre es varen passar a Roma.

Indíbil i Mandoni eren els dos cabdills més poderosos d’Hispània en aquells moments, aliats de Cartago, però ja estaven maquinant com abandonar-los, perquè Àsdrubal i Cartago els havien exigit ostatges per garantir la seva fidelitat, les seves dones i fills i una gran quantitat de diners. Tots dos cabdills ibers es dirigeixen a Escipió i li diuen, segons Tito Livi: «Hem estat aliats de Cartago per presència física, però els nostres cors i ment han estat des de fa molt temps al costat dels que aprecien el dret i la justícia. Venim com a suplicants i t’implorem, Escipió, que no consideris el nostre canvi de bàndol com un crim ni com un mèrit; jutja la nostra conducta considerant quina classe d’homes som, posant-nos a prova a partir d’ara». Escipió els va contestar que just allò era el que faria i els va fer retornar esposes i fills, i foren ostes en el campament romà. En correspondència, varen fer de guies a les legions fins on eren els cartaginesos.

Polibi fa un resum de les actituds d’uns i altres: «És important guanyar una guerra i superar els contraris; però es necessita molta més habilitat i prudència per administrar la victòria, com ho demostra el que va passar als cartaginesos, que un cop havien vençut les legions de Roma i mort els dos cònsols Publi i Gneu Escipió, veient que Hispània era seva, varen tractar durament els hispans, i així es varen crear tants enemics com súbdits, perquè és sabut que si es governa amb despotisme, canvien les voluntats dels que han d’obeir».

Àsdrubal va quedar molt afectat per la deserció dels hispans, que s’havien dirigit cap al nord a trobar pel camí a Escipió i les legions que ja havien sortit de Tarragona per començar la campanya del 208 aC. Els ibers s’unien a les legions i volien proclamar Escipió «rei», que és el pitjor que li pot passar a un general de Roma, ja que si hi ha un nomenament odiat pels romans, és el de rei, perquè quan Roma era un regne, va haver d’expulsar l’últim dels seus reis, Tarquini el Superb, per iniquitat, i aleshores es convertí en república. Escipió, ens diu Polibi: «Va ser tan superior als altres homes en grandària d’ànim, que el més digne do que es pot obtenir dels déus, la dignitat reial, només li va merèixer menyspreu, tot i que li va ser oferta en diverses ocasions; va poder més en ell la pàtria i la fe que no la brillant i feliç sobirania».

Amb totes aquestes noves incorporacions dels ibers, més bona part de les tripulacions de la flota, que ja no era necessària i a qui Escipió havia ordenat que s’incorporessin a les legions, es dirigeixen cap a la conca minera del Guadalquivir, on a Baecula (Bailén) es trobava l’exèrcit d’Àsdrubal Barca, situat en posició avantatjosa i elevada. Al dia següent d’arribar, Escipió ja fa formar en ordre de combat les legions, i en veure-ho, Àsdrubal envia la cavalleria númida i tropes lleugeres. Escipió, a llom de cavall es dirigí a les legions dient: «L’enemic ha abandonat tota esperança de contenir-nos en terreny planer i s’ha retirat als turons, recolzant-se en la força de la seva posició i no en el valor i les seves armes. Però els murs de Cartago Nova que vàreu escalar eren més alts encara. Ni els turons, ni una ciutadella ni el mar seran impediment per a la victòria». El primer enfrontament va ser entre tropes lleugeres d’ambdós exèrcits, els de Cartago en posició elevada, llançant tota mena de fletxes i dards, i els legionaris pujant i llançant pedres, en una maniobra difícil que varen culminar amb èxit gràcies a la pràctica que havien adquirit assaltant Qart Hadasht. Escipió va ordenar Gai Leli que ataqués rodejant el turó per la dreta i ell atacaria amb altres forces pels flancs. Amb aquestes maniobres, Escipió va aconseguir crear gran confusió en les línees cartagineses. L’enfrontament és favorable a les legions, Àsdrubal, en adonar-se’n, retira el seu exèrcit i segueix el camí cap a Itàlia, i salva així la major part de les seves tropes, conscient que Anníbal compta amb ells per fer la pinça de nord a sud d’Itàlia. Escipió, tement l’arribada dels altres exèrcits púnics, renuncia a perseguir-los.