Hispania V – Les legions ataquen Qart Hadasht

Les legions travessen l’Ebre comandades per Escipió, i ningú sap quin és el seu objectiu excepte el mateix Escipió i Gai Leli, el seu amic i comandant de la flota que els acompanya, 35 naus amb material i aliments. Deixa tres mil infants i cinc-cents cavalls per defensar el territori al nord de l’Ebre comandats per Marc Silà. El secret era fonamental per a l’èxit de l’arriscada maniobra que intenta Escipió, ja que si arribés a orelles cartagineses cap on anaven, qualsevol dels seus tres exèrcits, o els tres, es posarien en marxa cap a Qart Hadasht o Cartago Nova i les legions quedarien atrapades i serien massacrades, com havia passat amb les que comandaven el pare i oncle d’Escipió. De Cartago Nova ens diu Polibi: «Era l’única ciutat d’Hispània amb un port amb capacitat per a tota una esquadra i una armada naval, situada còmodament tant per arribar d’Àfrica com per anar-hi; era el magatzem dels diners i equipatge de tots els exèrcits i allà tenien els ostatges de les tribus hispàniques; i el més important, només defensaven la ciutat mil homes, ja que ningú s’imaginava que, sent els cartaginesos amos de tot el territori, algú pogués posar setge a la ciutat». «Un cop va donar instruccions secretes a Gai Leli, comandant de la flota, que es dirigís cap a Cartagena (any 211 aC) ell, comandant els 25.000 legionaris i dos mil cinc-cents cavalls, es va posar en marxa amb llargues jornades a peu. I als set dies, va arribar davant Cartago Nova» . Hem de dir que devia ser una extraordinària marxa forçada i que de ben segur, els legionaris manifestarien protestes, per com de llarga i dura era la marxa i pel temor de no saber on els duia aquell extraordinàriament jove general. Escipió té al cap la informació que ha rebut de comerciants i pescadors coneixedors de la ciutat que li indiquen que la llacuna que hi ha en un costat és franquejable a peu en determinats moments de les marees, la part de muralla que confrontava la llacuna estava menys vigilada, no es preveia cap atac d’aquella part. Arribades les naus, Escipió reuneix les tropes i les arenga i promet corones d’or per a aquells que siguin els primers a arribar dalt del mur de la ciutat i els revela que Neptú està de la seva part, perquè l’ha vist en somnis i li ha dit que els ajudarà de manera ben visible per a tot l’exèrcit.

Al dia següent, l’esquadra bloqueja la ciutat per mar, mentre que les legions ataquen per la part terrestre. Magó, el general cartaginès, posa els mil homes de què disposa a les muralles i amb dos mil ciutadans, els més forts, conforma una milícia a la qual fa sortir i confrontar les legions, confiant a desfer l’atac. El combat va ser ferotge inicialment, però aviat les legions, millor coordinades i amb facilitat de moviment dels seus reforços, varen provocar la desbandada dels ciutadans reconvertits en milícia, que en haver d’entrar per la porta de la ciutat, s’atropellaven els uns als altres amb gran mortaldat. Escipió, rodejat per alguns dels seus lictors que el protegien dels llançaments de fletxes i llances, es movia d’un a punt de la batalla a un altre, deixant-se veure pels seus soldats i inspirant força i ànim. L’atac frontal a la muralla no resultava efectiu, eren molt altes, pujaven molts legionaris per cada escala, i algunes es trencaven i queien, i d’altres, amb poc esforç per part dels defensors, que les empenyien o els llençaven troncs, pedres i altres elements, es trobaven amb el mateix resultat dels legionaris que queien cap avall, tot i que persistien i altres ocupaven el seu lloc, fins que el general va ordenar retirada, amb gran alegria pels assetjats que ja es veien vencedors. Però amb la posta del sol començava el reflux a la llacuna, on Escipió tenia disposats cinc-cents homes amb escales per assaltar aquella part de la muralla que hi confrontava i que tenia poca vigilància, perquè els defensors no imaginaven cap atac des d’aquella part. Escipió, per incrementar la confusió dins la ciutat, ordenà de nou atacar les legions a la part frontal, amb més escales i tropes fresques, fete que provocà desànim en els defensors, que no esperaven un nou atac tan poc temps després d’haver acabat l’anterior. Al mateix temps, els homes de la llacuna, amb la marea ja baixa, inicien la travessa amb temor d’ofegar-se, però recorden el que els ha dit Escipió, que Neptú estaria del seu costat i veient que l’aigua no els cobreix, hi veuen miracle i providència divina que ha aconseguit el general, passen amb les escales i assalten la muralla sense oposició, ja que els defensors són tots on s’està produint l’atac principal dels legionaris. L’engany ha funcionat i els cinc-cents que han entrat corren cap a les portes i trenquen els forrellats, per permetre així l’entrada de tots els legionaris. Escipió dona ordres que no s’entretinguin amb el saqueig, que matin tothom que trobin, homes, dones, nens i animals i aquests, que els obrin en canal i en facin trossos. Diu Polibi que aquest era un avís per a altres ciutats i gents, per terroritzar-los i evitar oposició en el futur. Fet això, havent-se refugiat el general cartaginès Magó a la ciutadella interior, Escipió s’hi dirigeix amb mil homes, però no cal un atac, perquè Magó, veient que la ciutat estava perduda, demana seguretat per a si mateix i entrega la ciutadella també, en aquell moment, es dona l’ordre a les legions d’aturar la matança i començar el saqueig. Al dia següent els tribuns varen reunir a la plaça tot el fruit del saqueig, or, plata joies i equipatge variat, i varen fer la distribució entre els legionaris segons els seus costums. Polibi s’estén explicant com les legions eviten el neguit a perdre la part de cada un: fan els relleus de vigilància entre les diferents legions un cop cada una aporta el fruit del seu saqueig i els tribuns, un cop venut el botí, reparteixen a parts iguals entre tots els legionaris, igual per als que estan de sentinelles, els malalts, o els que estan amb algun encàrrec. Amb aquest sistema, sabent cada legionari que se li guarda la seva part, diu Polibi: «Mai la cobdícia ha posat en perill les empreses dels romans, perquè al no témer ser defraudat amb el botí, sinó que cada un tindrà la seva part, fa que cap d’ells desempari la seva guàrdia, com els ha passat a altres nacions i els ha dut greus conseqüències, perquè els homes s’exposen al perill amb l’esperança del lucre i molts capitans, un cop aconseguida la seva empresa, han estat desallotjats i derrotats per causa de la cobdícia dels seus propis homes».

Mentre es fa el repartiment del botí, Escipió fa reunir els presoners, més de deu mil, i separa ciutadans, dones i els seus fills, dels artesans. Els primers els va exhortar a ser amics de Roma i que recordessin que se’ls respectava i els va deixar marxar, i així es va guanyar el seu agraïment i li feren reverència. I als artesans els va dir que quedaven com a servents del poble de Roma i que obtindrien la llibertat un cop finalitzada la guerra amb Cartago, si mostraven amor i afecte cada un dins el seu ofici. Però va reservar els més forts d’entre tots ells i els va destinar a la seva marina de guerra com a remers, a fi de doblar els que ja tenia a les 35 naus que Gai Leli havia dut, i a més, varen poder endur-se les 18 que havien pres al port de Cartago Nova. Escipió va entregar a Leli el general cartaginès Magó i dos membres del Consell de Cartago, amb l’encàrrec de dur-los cap a Roma amb la increïble notícia: Cartago Nova havia caigut. Publi, com diu Polibi, «sabia que a Roma les coses d’Hispània es tenien per perdudes; però ara, amb aquesta notícia es recobrarien els ànims».