
Com dèiem el mes passat, l’atac a Sagunt és un conflicte entre veïns, estès per la intervenció dels dos imperialismes de Cartago i de Roma. Sagunt és un pretext per a Roma, li permet iniciar la guerra contra Cartago. I aixà ho varen entendre altres pobles hispà nics, quin missatge ens arriba amb un text de Livi: «No us avergonyiu, romans, demanant-nos que optem per la vostra amistat i que anem contra Cartago, quan vareu trair als que aixà ho varen fer? La nostra opinió és que heu d’anar a buscar aliats on ningú conegui el desastre de Sagunt, doncs pels pobles d’Hispà nia, les ruïnes de Sagunt seran un exemple sinistre per a que ningú es refiï de la lleialtat o l’aliança de Roma». Referint-se als motius de l’inici de la Segona Guerra Púnica, Polibi diu: «AmÃlcar va sumar la seva ira a la dels seus conciutadans, i tan aviat com va haver reforçat la seguretat de Cartago, derrotats els mercenaris sollevats, va posar tot el seu interès en apoderar-se d’Hispà nia, doncs volia aprofitar els seus recursos per fer la guerra a Roma. I cal tenir en compte una altra causa encara: em refereixo a l’èxit dels cartaginesos a l’empresa hispana. Perquè, confiant en aquestes forces, iniciaren plens d’il·lusió i coratge la Segona Guerra Púnica. És innegable que AmÃlcar, tot i que va morir deu anys abans d’iniciar-se, va contribuir decisivament al seu inici». És una versió romana dels fets, permet a Polibi exculpar Roma de ser instigadora del conflicte. Una altra visió és que Roma deixa de cobrar el deute pactat en acabar la Primera Guerra Púnica, molts talents de plata anuals, i Roma es diu a si mateixa que si Cartago podia pagar el deute extraient la plata d’Hispà nia, perquè no pot Roma assolir la propietat d’aquests recursos magnÃfics? I observa atentament els moviments de Cartago, envia ambaixades a Hispà nia per requerir informació, tant a AmÃlcar com a Àsdrubal. La lluita de poders i l’hegemonia a la Mediterrà nia està en el seu punt à lgid. Roma, vist que AnnÃbal ha conquerit Sagunt, ha decidit anar a la guerra, però encara té altres fronts oberts al nord d’Ità lia amb les tribus celtes, la qual cosa fa que es retardi l’ofensiva per no haver de lluitar en dos fronts diferents. Entretant, AnnÃbal aprofita la seva victòria i estén els dominis de Cartago a Hispà nia a un ritme creixent, i també aconsegueix nous aliats. L’exèrcit, ja bregat en combat, es converteix en una maquinà ria poderosa i compacta. Les arques s’omplen amb la plata i els tributs recaptats. Com ens explica Plini, només a la mina de Baeculo, prop de Castulo (Linares) s’extreuen dià riament més de 100 quilograms de plata. Estrabó descriu els recursos d’Hispà nia: «A les comarques d’Ilipa (Alcalà del Rio) i Sisapo (Almodóvar del Campo) hi ha gran quantitat de plata. Prop de les planes de Kotinai (provÃncia de Còrdova) hi ha coure i també or. Turdetà nia (bona part de l’actual Andalusia) és meravellosament fèrtil, té tot tipus de fruits i molt abundants; l’exportació duplica aquests bens, perquè els sobrants es venen amb facilitat als vaixells de comerç. De Turdetà nia s’exporta blat, molt vi i oli, aquest no sols en quantitat, sinó també en qualitat insuperable. També s’exporta mel, cera i mini. Els vaixells es construeixen allà mateix amb fusta del paÃs. Té sal fòssil i moltes corrents salades, grà cies al que són abundoses les factories de salaó de peix». AnnÃbal posa en marxa la segona part del seu pla, traslladar la guerra a Ità lia, agafant la iniciativa i obligant Roma a prendre un rol defensiu. Una iniciativa més que arriscada, un plantejament brillant que podia convertir-se en un fracà s absolut. Una hipotètica victòria de Cartago depenia de que tot funcionés a la perfecció, que els intensos preparatius previs no deixessin res a la improvisació. I calia preparar la logÃstica d’un exèrcit de desenes de milers d’homes i bèsties travessant tota Hispà nia, Gà l·lia i Ità lia. Moltes tones d’aliments, farratge, armes i bagatges. Unitats d’intendència s’anticipen i preparen magatzems acumulant-hi tot tipus de subministres necessaris a diferents punts estratègics del trajecte fins Ità lia. Evitar enfrontaments amb els pobles que trobarien pel camà exigia signar tractats i acords, a aquest efecte AnnÃbal envia missatgers i ambaixadors, que arriben fins el nord d’Ità lia i atrauen al projecte d’invasió els pobles celtes del nord del riu Po, enemics de Roma des de sempre. AnnÃbal utilitza el sentiment de rebel·lia contra Roma existent a tota la Mediterrà nia, recerca la unitat de la resta de pobles utilitzant el Deu Melquart (Hèracles pels grecs), va a Cadis, al famós santuari dedicat a aquest Déu, i implora la seva ajuda en el projecte de desafiament contra Roma. Al demanar ajut a Hèracles, AnnÃbal està formulant una proposta d’aliança a tots els enemics de Roma, especialment grecs, i es mostra com a elegit de la divinitat per dur-la a bon terme. AnnÃbal portarà una estatueta d’Hèracles que havia estat propietat d’Alexandre el Gran tota la campanya, guanyant-se aixà l’amistat i lleialtat del món grec, que el recolzarà en la aventura: Siracusa, Tarent, Macedònia. Altre tema seria discutir si van saber coordinar-se suficientment o van perdre magnÃfiques oportunitats d’encaixar Roma dins una tenalla.
A Roma, en els moments previs a la declaració formal de guerra, hi havia dubtes entre membres del Senat. Davant dels que demanaven una polÃtica dura i sense concessions, un grup de senadors proposaven fórmules d’enteniment amb Cartago, doncs no veien clara la base jurÃdica que defensaven els partidaris de la guerra total, la consideraven fluixa i sense fonament i demanaven una justificació més contundent per declarar la guerra, recordant els riscos de la guerra, sempre imprevisibles als membres de les famÃlies de Cornelis i Escipions. I a Cartago, tres quarts del mateix: la facció dels Barca donant suport a AnnÃbal, la dels Hannon defensant un enteniment amb Roma. Hi ha algun historiador que diu que fins i tot estaven disposats a entregar AnnÃbal a Roma: no és creïble i té poca base històrica. El maig de 218 aC, amb un exèrcit enormement motivat, havent rebut la part del botà de la conquesta de Sagunt, AnnÃbal inicia la ruta cap a Ità lia, seguint l’anomenada «Ruta d’Hèracles», que prové del mite en que Hèracles, havent perseguit a l’immens Gerió i el seu ramat de braus fins «els confins de la Terra», el venç, es fa amb el ramat i el trasllada fins a Ità lia passant Hispà nia i la Gà l·lia. Respectant la seva declaració feta a Cadis d’aliança amb els enemics de Roma, AnnÃbal s’absté d’atacar les ciutats gregues que hi ha al camÃ, i aixà Roses, Empúries i Massà lia (Marsella) se’n lliuren. Però aquesta solidaritat anti-Roma tindrà més èxit a Ità lia que a Hispà nia o la Gà l·lia. I l’imponent exèrcit de 90.000 infants, més de 10.000 genets i unes desenes d’elefants de guerra, a raó d’uns 20 kilòmetres per dia, s’encamina cap a Ità lia, travessant els Pirineus al pic de l’estiu, havent sotmès pel camà ilergetes, bargusis, ausetans i lacetans de Lleida, Segre, Vic i Ripoll. El fet de travessar els Pirineus dona a conèixer a una preocupada Roma que no es tracta d’un estiu de pillatge per Hispà nia…
Leave a Reply