Hispània romana III

Com dèiem el mes passat, l’atac a Sagunt és un conflicte entre veïns, estès per la intervenció dels dos imperialismes de Cartago i de Roma. Sagunt és un pretext per a Roma, li permet iniciar la guerra contra Cartago. I així ho varen entendre altres pobles hispànics, quin missatge ens arriba amb un text de Livi: «No us avergonyiu, romans, demanant-nos que optem per la vostra amistat i que anem contra Cartago, quan vareu trair als que així ho varen fer? La nostra opinió és que heu d’anar a buscar aliats on ningú conegui el desastre de Sagunt, doncs pels pobles d’Hispània, les ruïnes de Sagunt seran un exemple sinistre per a que ningú es refiï de la lleialtat o l’aliança de Roma». Referint-se als motius de l’inici de la Segona Guerra Púnica, Polibi diu: «Amílcar va sumar la seva ira a la dels seus conciutadans, i tan aviat com va haver reforçat la seguretat de Cartago, derrotats els mercenaris sollevats, va posar tot el seu interès en apoderar-se d’Hispània, doncs volia aprofitar els seus recursos per fer la guerra a Roma. I cal tenir en compte una altra causa encara: em refereixo a l’èxit dels cartaginesos a l’empresa hispana. Perquè, confiant en aquestes forces, iniciaren plens d’il·lusió i coratge la Segona Guerra Púnica. És innegable que Amílcar, tot i que va morir deu anys abans d’iniciar-se, va contribuir decisivament al seu inici». És una versió romana dels fets, permet a Polibi exculpar Roma de ser instigadora del conflicte. Una altra visió és que Roma deixa de cobrar el deute pactat en acabar la Primera Guerra Púnica, molts talents de plata anuals, i Roma es diu a si mateixa que si Cartago podia pagar el deute extraient la plata d’Hispània, perquè no pot Roma assolir la propietat d’aquests recursos magnífics? I observa atentament els moviments de Cartago, envia ambaixades a Hispània per requerir informació, tant a Amílcar com a Àsdrubal. La lluita de poders i l’hegemonia a la Mediterrània està en el seu punt àlgid. Roma, vist que Anníbal ha conquerit Sagunt, ha decidit anar a la guerra, però encara té altres fronts oberts al nord d’Itàlia amb les tribus celtes, la qual cosa fa que es retardi l’ofensiva per no haver de lluitar en dos fronts diferents. Entretant, Anníbal aprofita la seva victòria i estén els dominis de Cartago a Hispània a un ritme creixent, i també aconsegueix nous aliats. L’exèrcit, ja bregat en combat, es converteix en una maquinària poderosa i compacta. Les arques s’omplen amb la plata i els tributs recaptats. Com ens explica Plini, només a la mina de Baeculo, prop de Castulo (Linares) s’extreuen diàriament més de 100 quilograms de plata. Estrabó descriu els recursos d’Hispània: «A les comarques d’Ilipa (Alcalà del Rio) i Sisapo (Almodóvar del Campo) hi ha gran quantitat de plata. Prop de les planes de Kotinai (província de Còrdova) hi ha coure i també or. Turdetània (bona part de l’actual Andalusia) és meravellosament fèrtil, té tot tipus de fruits i molt abundants; l’exportació duplica aquests bens, perquè els sobrants es venen amb facilitat als vaixells de comerç. De Turdetània s’exporta blat, molt vi i oli, aquest no sols en quantitat, sinó també en qualitat insuperable. També s’exporta mel, cera i mini. Els vaixells es construeixen allà mateix amb fusta del país. Té sal fòssil i moltes corrents salades, gràcies al que són abundoses les factories de salaó de peix». Anníbal posa en marxa la segona part del seu pla, traslladar la guerra a Itàlia, agafant la iniciativa i obligant Roma a prendre un rol defensiu. Una iniciativa més que arriscada, un plantejament brillant que podia convertir-se en un fracàs absolut. Una hipotètica victòria de Cartago depenia de que tot funcionés a la perfecció, que els intensos preparatius previs no deixessin res a la improvisació. I calia preparar la logística d’un exèrcit de desenes de milers d’homes i bèsties travessant tota Hispània, Gàl·lia i Itàlia. Moltes tones d’aliments, farratge, armes i bagatges. Unitats d’intendència s’anticipen i preparen magatzems acumulant-hi tot tipus de subministres necessaris a diferents punts estratègics del trajecte fins Itàlia. Evitar enfrontaments amb els pobles que trobarien pel camí exigia signar tractats i acords, a aquest efecte Anníbal envia missatgers i ambaixadors, que arriben fins el nord d’Itàlia i atrauen al projecte d’invasió els pobles celtes del nord del riu Po, enemics de Roma des de sempre. Anníbal utilitza el sentiment de rebel·lia contra Roma existent a tota la Mediterrània, recerca la unitat de la resta de pobles utilitzant el Deu Melquart (Hèracles pels grecs), va a Cadis, al famós santuari dedicat a aquest Déu, i implora la seva ajuda en el projecte de desafiament contra Roma. Al demanar ajut a Hèracles, Anníbal està formulant una proposta d’aliança a tots els enemics de Roma, especialment grecs, i es mostra com a elegit de la divinitat per dur-la a bon terme. Anníbal portarà una estatueta d’Hèracles que havia estat propietat d’Alexandre el Gran tota la campanya, guanyant-se així l’amistat i lleialtat del món grec, que el recolzarà en la aventura: Siracusa, Tarent, Macedònia. Altre tema seria discutir si van saber coordinar-se suficientment o van perdre magnífiques oportunitats d’encaixar Roma dins una tenalla.

A Roma, en els moments previs a la declaració formal de guerra, hi havia dubtes entre membres del Senat. Davant dels que demanaven una política dura i sense concessions, un grup de senadors proposaven fórmules d’enteniment amb Cartago, doncs no veien clara la base jurídica que defensaven els partidaris de la guerra total, la consideraven fluixa i sense fonament i demanaven una justificació més contundent per declarar la guerra, recordant els riscos de la guerra, sempre imprevisibles als membres de les famílies de Cornelis i Escipions. I a Cartago, tres quarts del mateix: la facció dels Barca donant suport a Anníbal, la dels Hannon defensant un enteniment amb Roma. Hi ha algun historiador que diu que fins i tot estaven disposats a entregar Anníbal a Roma: no és creïble i té poca base històrica. El maig de 218 aC, amb un exèrcit enormement motivat, havent rebut la part del botí de la conquesta de Sagunt, Anníbal inicia la ruta cap a Itàlia, seguint l’anomenada «Ruta d’Hèracles», que prové del mite en que Hèracles, havent perseguit a l’immens Gerió i el seu ramat de braus fins «els confins de la Terra», el venç, es fa amb el ramat i el trasllada fins a Itàlia passant Hispània i la Gàl·lia. Respectant la seva declaració feta a Cadis d’aliança amb els enemics de Roma, Anníbal s’absté d’atacar les ciutats gregues que hi ha al camí, i així Roses, Empúries i Massàlia (Marsella) se’n lliuren. Però aquesta solidaritat anti-Roma tindrà més èxit a Itàlia que a Hispània o la Gàl·lia. I l’imponent exèrcit de 90.000 infants, més de 10.000 genets i unes desenes d’elefants de guerra, a raó d’uns 20 kilòmetres per dia, s’encamina cap a Itàlia, travessant els Pirineus al pic de l’estiu, havent sotmès pel camí ilergetes, bargusis, ausetans i lacetans de Lleida, Segre, Vic i Ripoll. El fet de travessar els Pirineus dona a conèixer a una preocupada Roma que no es tracta d’un estiu de pillatge per Hispània…