HispĂ nia romana III

0
1475

Com dĂšiem el mes passat, l’atac a Sagunt Ă©s un conflicte entre veĂŻns, estĂšs per la intervenciĂł dels dos imperialismes de Cartago i de Roma. Sagunt Ă©s un pretext per a Roma, li permet iniciar la guerra contra Cartago. I aixĂ­ ho varen entendre altres pobles hispĂ nics, quin missatge ens arriba amb un text de Livi: «No us avergonyiu, romans, demanant-nos que optem per la vostra amistat i que anem contra Cartago, quan vareu trair als que aixĂ­ ho varen fer? La nostra opiniĂł Ă©s que heu d’anar a buscar aliats on ningĂș conegui el desastre de Sagunt, doncs pels pobles d’HispĂ nia, les ruĂŻnes de Sagunt seran un exemple sinistre per a que ningĂș es refiĂŻ de la lleialtat o l’aliança de Roma». Referint-se als motius de l’inici de la Segona Guerra PĂșnica, Polibi diu: «AmĂ­lcar va sumar la seva ira a la dels seus conciutadans, i tan aviat com va haver reforçat la seguretat de Cartago, derrotats els mercenaris sollevats, va posar tot el seu interĂšs en apoderar-se d’HispĂ nia, doncs volia aprofitar els seus recursos per fer la guerra a Roma. I cal tenir en compte una altra causa encara: em refereixo a l’ùxit dels cartaginesos a l’empresa hispana. PerquĂš, confiant en aquestes forces, iniciaren plens d’il·lusiĂł i coratge la Segona Guerra PĂșnica. És innegable que AmĂ­lcar, tot i que va morir deu anys abans d’iniciar-se, va contribuir decisivament al seu inici». És una versiĂł romana dels fets, permet a Polibi exculpar Roma de ser instigadora del conflicte. Una altra visiĂł Ă©s que Roma deixa de cobrar el deute pactat en acabar la Primera Guerra PĂșnica, molts talents de plata anuals, i Roma es diu a si mateixa que si Cartago podia pagar el deute extraient la plata d’HispĂ nia, perquĂš no pot Roma assolir la propietat d’aquests recursos magnĂ­fics? I observa atentament els moviments de Cartago, envia ambaixades a HispĂ nia per requerir informaciĂł, tant a AmĂ­lcar com a Àsdrubal. La lluita de poders i l’hegemonia a la MediterrĂ nia estĂ  en el seu punt Ă lgid. Roma, vist que AnnĂ­bal ha conquerit Sagunt, ha decidit anar a la guerra, perĂČ encara tĂ© altres fronts oberts al nord d’ItĂ lia amb les tribus celtes, la qual cosa fa que es retardi l’ofensiva per no haver de lluitar en dos fronts diferents. Entretant, AnnĂ­bal aprofita la seva victĂČria i estĂ©n els dominis de Cartago a HispĂ nia a un ritme creixent, i tambĂ© aconsegueix nous aliats. L’exĂšrcit, ja bregat en combat, es converteix en una maquinĂ ria poderosa i compacta. Les arques s’omplen amb la plata i els tributs recaptats. Com ens explica Plini, nomĂ©s a la mina de Baeculo, prop de Castulo (Linares) s’extreuen diĂ riament mĂ©s de 100 quilograms de plata. EstrabĂł descriu els recursos d’HispĂ nia: «A les comarques d’Ilipa (AlcalĂ  del Rio) i Sisapo (AlmodĂłvar del Campo) hi ha gran quantitat de plata. Prop de les planes de Kotinai (provĂ­ncia de CĂČrdova) hi ha coure i tambĂ© or. TurdetĂ nia (bona part de l’actual Andalusia) Ă©s meravellosament fĂšrtil, tĂ© tot tipus de fruits i molt abundants; l’exportaciĂł duplica aquests bens, perquĂš els sobrants es venen amb facilitat als vaixells de comerç. De TurdetĂ nia s’exporta blat, molt vi i oli, aquest no sols en quantitat, sinĂł tambĂ© en qualitat insuperable. TambĂ© s’exporta mel, cera i mini. Els vaixells es construeixen allĂ  mateix amb fusta del paĂ­s. TĂ© sal fĂČssil i moltes corrents salades, grĂ cies al que sĂłn abundoses les factories de salaĂł de peix». AnnĂ­bal posa en marxa la segona part del seu pla, traslladar la guerra a ItĂ lia, agafant la iniciativa i obligant Roma a prendre un rol defensiu. Una iniciativa mĂ©s que arriscada, un plantejament brillant que podia convertir-se en un fracĂ s absolut. Una hipotĂštica victĂČria de Cartago depenia de que tot funcionĂ©s a la perfecciĂł, que els intensos preparatius previs no deixessin res a la improvisaciĂł. I calia preparar la logĂ­stica d’un exĂšrcit de desenes de milers d’homes i bĂšsties travessant tota HispĂ nia, GĂ l·lia i ItĂ lia. Moltes tones d’aliments, farratge, armes i bagatges. Unitats d’intendĂšncia s’anticipen i preparen magatzems acumulant-hi tot tipus de subministres necessaris a diferents punts estratĂšgics del trajecte fins ItĂ lia. Evitar enfrontaments amb els pobles que trobarien pel camĂ­ exigia signar tractats i acords, a aquest efecte AnnĂ­bal envia missatgers i ambaixadors, que arriben fins el nord d’ItĂ lia i atrauen al projecte d’invasiĂł els pobles celtes del nord del riu Po, enemics de Roma des de sempre. AnnĂ­bal utilitza el sentiment de rebel·lia contra Roma existent a tota la MediterrĂ nia, recerca la unitat de la resta de pobles utilitzant el Deu Melquart (HĂšracles pels grecs), va a Cadis, al famĂłs santuari dedicat a aquest DĂ©u, i implora la seva ajuda en el projecte de desafiament contra Roma. Al demanar ajut a HĂšracles, AnnĂ­bal estĂ  formulant una proposta d’aliança a tots els enemics de Roma, especialment grecs, i es mostra com a elegit de la divinitat per dur-la a bon terme. AnnĂ­bal portarĂ  una estatueta d’HĂšracles que havia estat propietat d’Alexandre el Gran tota la campanya, guanyant-se aixĂ­ l’amistat i lleialtat del mĂłn grec, que el recolzarĂ  en la aventura: Siracusa, Tarent, MacedĂČnia. Altre tema seria discutir si van saber coordinar-se suficientment o van perdre magnĂ­fiques oportunitats d’encaixar Roma dins una tenalla.

A Roma, en els moments previs a la declaraciĂł formal de guerra, hi havia dubtes entre membres del Senat. Davant dels que demanaven una polĂ­tica dura i sense concessions, un grup de senadors proposaven fĂłrmules d’enteniment amb Cartago, doncs no veien clara la base jurĂ­dica que defensaven els partidaris de la guerra total, la consideraven fluixa i sense fonament i demanaven una justificaciĂł mĂ©s contundent per declarar la guerra, recordant els riscos de la guerra, sempre imprevisibles als membres de les famĂ­lies de Cornelis i Escipions. I a Cartago, tres quarts del mateix: la facciĂł dels Barca donant suport a AnnĂ­bal, la dels Hannon defensant un enteniment amb Roma. Hi ha algun historiador que diu que fins i tot estaven disposats a entregar AnnĂ­bal a Roma: no Ă©s creĂŻble i tĂ© poca base histĂČrica. El maig de 218 aC, amb un exĂšrcit enormement motivat, havent rebut la part del botĂ­ de la conquesta de Sagunt, AnnĂ­bal inicia la ruta cap a ItĂ lia, seguint l’anomenada «Ruta d’HĂšracles», que provĂ© del mite en que HĂšracles, havent perseguit a l’immens GeriĂł i el seu ramat de braus fins «els confins de la Terra», el venç, es fa amb el ramat i el trasllada fins a ItĂ lia passant HispĂ nia i la GĂ l·lia. Respectant la seva declaraciĂł feta a Cadis d’aliança amb els enemics de Roma, AnnĂ­bal s’abstĂ© d’atacar les ciutats gregues que hi ha al camĂ­, i aixĂ­ Roses, EmpĂșries i MassĂ lia (Marsella) se’n lliuren. PerĂČ aquesta solidaritat anti-Roma tindrĂ  mĂ©s Ăšxit a ItĂ lia que a HispĂ nia o la GĂ l·lia. I l’imponent exĂšrcit de 90.000 infants, mĂ©s de 10.000 genets i unes desenes d’elefants de guerra, a raĂł d’uns 20 kilĂČmetres per dia, s’encamina cap a ItĂ lia, travessant els Pirineus al pic de l’estiu, havent sotmĂšs pel camĂ­ ilergetes, bargusis, ausetans i lacetans de Lleida, Segre, Vic i Ripoll. El fet de travessar els Pirineus dona a conĂšixer a una preocupada Roma que no es tracta d’un estiu de pillatge per HispĂ nia…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li