HispĂ nia romana II

0
1220

El segle III aC Cartago estava ben instal·lada a HispĂ nia. Des de Cartagena, els dominis que controlaven abastaven al nord des del Guadalquivir, el Segura i l’oceĂ  AtlĂ ntic, i la MediterrĂ nia al sud: els espais agrĂ­coles, ramaders i miners mĂ©s prĂČspers i importants d’Occident. La pĂšrdua de SicĂ­lia i Sardenya a la Primera Guerra PĂșnica la compensa amb escreix Cartago amb els territoris i riqueses d’HispĂ nia. Era qĂŒestiĂł de temps que Roma els hi disputĂ©s, no podien permetre que Cartago acaparĂ©s matĂšries primeres, recursos miners, agrĂ­coles, ramaders i humans. Roma ja era «client» d’HispĂ nia, perĂČ limitadament, al nord del Guadalquivir i la conca mediterrĂ nia, on s’han trobat restes de cerĂ mica negra provinent d’EtrĂșria, CampĂ nia i la mateixa Roma, proves dels intercanvis, la millor etapa dels quals es troba al mateix segle III aC, quan es desenvolupĂ  la Segona Guerra PĂșnica. L’elit de Roma necessitava mantenir relacions comercials lliures amb tots els ports de la MediterrĂ nia, condiciĂł imprescindible pel creixement de l’economia. Per tot aixĂČ, Roma enviĂ  una ambaixada a la HispĂ nia d’Àsdrubal establert a Cartago Nova (Cartagena) i que amenaça els seus interessos. Les dos potĂšncies signen un tractat el 226 aC que Polibi descriu: «Roma va enviar llegats a Àsdrubal i signaren un pacte en el qual, passant per alt la resta del territori hispĂ , es va acordar que els cartaginesos no travessarien amb finalitats bĂšl·liques el riu anomenat Iber». Pedro BarcelĂł formula hipĂČtesis envers quin Ă©s el riu « Iber», posant en dubte que sigui l’Ebre: diu que cap de les fonts que tenim ho confirma, ans al contrari, i posa com a exemple paradigmĂ tic el text de Polibi reflexionant sobre els orĂ­gens de la II Guerra PĂșnica: «Si considerem la destrucciĂł de Sagunt com el motiu de la guerra, hem de reconĂšixer que els cartaginesos foren els culpables de l’esclat de la guerra per dues raons. D’una banda, varen incomplir el tractat de Lutaci que donava seguretat als aliats i prohibia immiscir-se a l’esfera de Roma, i de l’altra banda, varen violar el tractat d’Àsdrubal que prohibia creuar el riu Iber amb un exĂšrcit». D’aquĂ­ BarcelĂł dedueix que si Sagunt Ă©s al sud de l’Ebre, els cartaginesos no havien de travessar-lo per atacar Sagunt i per tant, ha de ser altre riu al sud de Sagunt. TambĂ© ApiĂ  diu que: «AnnĂ­bal, desprĂ©s de travessar l’ Iber, va destruir la ciutat dels saguntins…» I per tot aixĂČ BarcelĂł afirma que podria ser el Jucar o el Segura, mĂ©s propers a la zona dels dominis cartaginesos a HispĂ nia, aconseguits per AmĂ­lcar i Àsdrubal, unes conquestes territorials que mai abans Cartago havia assolit, un territori mĂ©s gran que Sardenya i SicĂ­lia juntes i molt mĂ©s productiu en tots els sentits. El tractat de l’Ebre havia estat una conquesta diplomĂ tica magnĂ­fica per Cartago, necessitada de consolidar posicions: Roma signava i reconeixia les conquestes territorials de Cartago a HispĂ nia, tot i que intentava limitar-les. TambĂ© Roma aconseguia protegir diplomĂ ticament el comerç itĂ lic i els de les colĂČnies gregues de la riba mediterrĂ nia, aliades de Roma. I amb l’aliança amb Sagunt, s’havia procurat un motiu per impedir que Cartago continuĂ©s la seva expansiĂł, vista la notable dinamitzaciĂł que HispĂ nia havia experimentat sota el domini de Cartago, arribant a ser un element central de la polĂ­tica mediterrĂ nia, de la que Roma en volia la supremacia.

La polĂ­tica d’encunyaciĂł de moneda Ă©s un element que permet entreveure les lĂ­nies de govern, i les monedes encunyades a HispĂ nia per Cartago, mĂ©s ben dit, per AmĂ­lcar, Àsdrubal i AnnĂ­bal, en donen fe: d’una banda, imatges humanes molt semblants a ells, indistingible si sĂłn DĂ©us o homes; de l’altra , imatges tĂ­piques pĂșniques, palmeres, elefants, naus. Equiparant-se amb deĂŻtats, els Barca ressalten la seva capacitat i determinaciĂł i defineixen la conquesta d’HispĂ nia com una empresa digna d’HĂšrcules i la seva voluntat de conservar-la.

Elegit AnnĂ­bal com a cap cartaginĂšs quan el seu cunyat Àsdrubal Ă©s assassinat, inicia amb notable força el seu mandat l’any 221 aC reorganitzant l’exĂšrcit i envaeix les terres dels ĂČlcades, prenent la ciutat d’Altaia. La resistĂšncia aviat es desfĂ  i altres ciutats de la zona, intimidades per la força cartaginesa, es rendeixen i paguen tribut. L’any 220, AnnĂ­bal es dirigeix cap al nord de la zona central fins la conca del Duero i conquereix HelmĂ ntica (Salamanca) i Arbucale (Toro). No hi ha dubte que aquestes incursions, si bĂ© no incomplien el tractat amb Roma, denotaven intencions i varen crear inquietud a Roma. L’inici de la crisi amb Sagunt va ser un assumpte intern hispĂ nic, rancĂșnies entre els saguntins i els turboletes, tribu d’aliats de Cartago, que en ser atacats per Sagunt demanen protecciĂł. Cartago demana comptes a Sagunt i li exigeix que deixi en pau als turboletes, perĂČ Sagunt es nega i AnnĂ­bal amenaça amb posar setge a la ciutat. Sagunt, segura de la seva aliança amb Roma i de que la tindrĂ  al costat per protegir-la, desafia AnnĂ­bal. Un conflicte regional, petit, ja implica a les dues potĂšncies mediterrĂ nies, adquireix aires de conflicte global i la seva resoluciĂł i final es fa imprevisible. L’actitud d’AnnĂ­bal deixa clar que no accepta la submissiĂł a Roma, que pretĂ©n dictar les regles del joc i tambĂ© Ă©s un temor d’AnnĂ­bal que si permet a Sagunt sortir-se’n sense mĂ©s, senti precedents a HispĂ nia i altres ciutats i pobles es rebel·lin i busquin el recolzament de Roma. I aixĂ­, la primavera de l’any 219 AnnĂ­bal concentra l’exĂšrcit a Cartagena i es dirigeix cap al nord, seguint la costa fins a Sagunt. Un primer intent de forçar les muralles fracassa i preparen el setge, que dura mĂ©s del previst, vuit mesos, en els que els saguntins esperen i desesperen per l’ajuda de Roma, que no arriba. Sagunt, al lĂ­mit de forces i penalitats, sucumbeix als pĂșnics. AnnĂ­bal permet que els seus soldats es dediquin al pillatge i imposa un cĂ stig exemplar, la matança que es produeix ha de servir d’avĂ­s a altres pobles que tinguin pensaments semblants. Curiosament, la crisi de Sagunt la presenten els historiadors romans (tots els que ens han arribat) com un exemple de la lleialtat de Roma als seus aliats, doncs argumenten que Roma va declarar la guerra a Cartago (quan ja Sagunt havia estat conquerida) i, per contra, acusen de manca de formalitat els cartaginesos, inventant el que anomenen la «fides pĂșnica» com a metĂ fora d’un suposat carĂ cter cartaginĂšs infidel a la seva paraula. Segons Roma, la polĂ­tica d’AnnĂ­bal, venjatiu i violent, Ă©s contrarestada per Roma respectant els tractats i d’acord amb principis jurĂ­dics. La realitat mĂ©s probable, com hem dit, Ă©s la d’un conflicte entre veĂŻns, estĂšs per la intervenciĂł dels dos imperialismes de Cartago i de Roma. Sagunt no Ă©s mĂ©s que un pretext per a Roma que li permet iniciar la guerra contra Cartago. I aixĂ­ ho varen entendre altre pobles hispĂ nics, missatge que ens arriba amb un text de Livi, poc susceptible de ser poc amic de Roma : «No us avergonyiu, romans, demanant-nos que optem per la vostra amistat i que anem contra Cartago, quan vareu trair als que aixĂ­ ho varen fer? La nostra opiniĂł Ă©s que heu d’anar a buscar aliats on ningĂș conegui el desastre de Sagunt, doncs pels pobles d’HispĂ nia, les ruĂŻnes de Sagunt seran un exemple sinistre per a que ningĂș es refiĂŻ de la lleialtat o l’aliança de Roma». El mes que ve seguim amb la Segona Guerra PĂșnica a HispĂ nia!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li