“Hem vingut a Sud Amèrica a ajudar però ens han ajudat ells a nosaltres”

0
19143

Les infermeres Júlia Junqueras, de l’Alt Empordà, i la Júlia Figueras, de Valls, van decidir viatjar a Amèrica del Sud per descobrir la seva professió de manera voluntària


Aquesta és la història i l’aventura personal de dues infermeres, acabades de llicenciar, que van decidir descobrir la seva professió a Sud Amèrica i de manera voluntària. Elles són la Júlia Junqueras, de l’Alt Empordà, i la Júlia Figueras, de Valls. A finals del setembre passat van pujar a un avió per fer milers de quilòmetres i arribar al Perú, a la ciutat d’Arquipa. Aquesta va ser la primera parada d’una experiència que els hi ha fet canviar el sentit i la manera de veure la vida. Durant tres mesos van ajudar i exercir d’infermeres en un centre sanitari _com el que aquí es coneixeria com un CAP. La Júlia Figueres explica que hi havia moments “molt frustrants” perquè veies que no podies ajudar la gent per falta de diners i de medicaments.

Una de les coses que més va cridar l’atenció de la Júlia Junqueras va ser veure que en aquest centre tothom treballava de manera voluntària. “Això al nostre país, Catalunya, seria impossible, la gent no treballa per ajudar els altres, treballa per guanyar diners. I aquí el Perú és una realitat.”

Un cop acabaven el seu torn, les dues infermeres anaven a les escoles de la zona a fer xerrades a la mainada i a les seves famílies sobre salut dental. Junqueras explica que una de les complicacions que es van trobar era el sentiment d’impotència i de no saber com explicar “a un nen de 5 anys que s’ha de cuidar la higiene bucal, si a casa seva no tenen diners ni per comprar un raspall de dents”. Van fer mans i mànigues perquè una clínica dental de Barcelona els donés 200 raspalls i els van “poder repartir entre les nenes i els nens de la zona.” Però un cop es quedaven sense pasta de dents, no en podien comprar més.

Pels volts de Nadal, les noies anaven a fer visites als domicilis de les muntanyes del Perú, una de les parts més pobres i miserables del país. Una d’elles explica, amb el cor encongit, una anècdota que els va fer pensar molt sobre les persones que eren. Van entrar a una casa; bé, la casa eren “quatre pedres posades l’una al damunt de l’altra i el sostre era una placa d’alumini i la porta una cortina.” Hi havia dos nens i “els vam preguntar què els faria il·lusió tenir per Nadal, i ens van contestar que volien un paquet d’arròs. Ens va caure l’ànima als peus. Aquell dia va ser molt dur, una lliçó de vida.”

VIATGE A l’EQUADOR. La segona parada va ser una mica diferent i l’estança va ser més curta. S’hi van quedar fins a principis de març i treballaven en una residència de malalts terminals de càncer. Era un centre privat que havien fet unes dones amb alt nivell adquisitiu de l’Equador. Elles pagaven el tractament d’alguns malalts, ja que una d’elles va patir un cà
ncer i es va plantejar la vida.

EXPERIÈNCIA. Les dues Júlies expliquen que quan veuen una foto de quan van marxar “no ens veiem les mateixes, hem après a valorar moltes coses.” Asseguren que “veus pobresa a la televisió, però fins que no veus la misèria que hi ha aquí no t’adones del significat de la pobresa”. Júlia Junqueras diu que se n’ha adonat que “vivim amb els ulls embenats, no veiem la realitat que hi ha. Tenim unes barreres que no veiem més enllà del que tenim.” Les dues infermeres no s’han rendit ni un sol dia, tot i la duresa que comporta treballar en situacions així. “Mai ens hem plantejat abandonar, al contrari, la filosofia sempre ha sigut fer més, més i més per aquesta gent.” Asseguren que no tenen “gens” de ganes de tornar a casa. “Tenim ganes de fer més activitats com aquesta, t’omplen tant que és com una droga”.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li