Guerra

0
1394

 

«Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes. Tristes.
Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes. Tristes.
Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes. Tristes.»
                                                                                                          Miguel Hernández

No entenc, no puc entendre, com els deliris de grandesa d’un home arrosseguen el seu poble a la guerra. Si ho penso bé, les guerres sempre han començat pels interessos d’uns pocs, que han imposat la seva set de sang a uns molts. Tota guerra és un símptoma de bogeria humana, un acte incomprensible al qual els homes es lliuren amb la ceguesa de l’odi fins a convertir-nos en éssers inhumans, en bojos que maten sense pietat en el nom de la seva pàtria o vesteixen la seva intransigència i el seu odi amb paraules com democràcia o llibertat, quan el seu únic objectiu és destruir tot el que s’interposa a la seva ambició.

La invasió de les tropes russes a Ucraïna és un punt d’inflexió per a Europa. A Europa es tornen a sentir els sons dels bombardejos, la metralla, l’avanç dels tancs. Els nostres ulls veuen, en viu i en directe, des de la rereguarda del front de combat, com els míssils destrueixen edificis, destrucció i mort, i els «danys col·laterals» seran la mort d’innocents, així s’expressaran els portaveus dels assassins. S’ha obert un temps de destrucció com en els temps de Hitler.

Què diferencia un assassĂ­ d’un heroi de guerra? Matar Ă©s un crim, aixĂ­ ho sent l’ànima humana. Ho diuen les lleis i el sentit comĂş: quan un Ă©sser humĂ  lleva la vida a un altre Ă©sser humĂ , perd la seva humanitat i, per això, ha de ser jutjat. Llavors… per què es condecoren els criminals de guerra, per què es rendeixen honors als assassins d’homes, dones, nens, joves i ancians? Tristos homes, tristos, tristos.

Quan Putin ordena la invasió d’Ucraïna, menysprea els tractats internacionals. Una de les idees expressades pel president rus és el menyspreu a l’existència d’Ucraïna com a país sobirà, per això l’en-vaeix. Poc li importa que la sobirania d’Ucraïna estigui reconeguda en ser membre de les Nacions Unides, membre de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i del Consell d’Europa. No és suficient, Vladímir Putin no reconeix aquesta sobirania, i no ho fa escudant-se en la història: Rússia comença la seva singladura històrica amb els pobles eslaus orientals que es van aglutinar i van ser governats per víkings. El primer estat dels eslaus orientals va sorgir en el segle novè de la nostra era com la Rus de Kíev, que va acabar desintegrant-se en molts estats feudals, el més poderós d’ells el Principat de Vladímir-Súzal, que posteriorment es va transformar en el Principat de Moscou. Moscou va unificar i va dominar els principats russos circumdants i va imposar el llegat cultural i polític de la Rus de Kíev. En el Segle de les Llums, Rússia es va expandir annexionant-se, expropiant i conquistant territoris fins a convertir-se en un imperi, i en un estat les fronteres del qual anaven des de Polònia fins a l’oceà Pacífic. La història, a vegades, és una excusa per envair, sotmetre, imposar i conquistar. Portat d’aquesta lògica, és versemblant que l’objectiu de Putin sigui la d’estendre el seu domini i imposar-lo als pobles que estan a la seva esfera d’influència; d’aquí les amenaces a Finlàndia, a les repúbliques bàltiques o a Suècia. Primer de tot, vol la grandesa de Rússia. I, de pas, que Rússia ocupi el lloc que ell creu que ha de tenir en el món.

Els deliris de grandesa del Kremlin no sols afecten els territoris que van formar part de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, ni tan sols als països que s’aplegaven rere el Teló d’Acer, afecten la totalitat del sistema europeu, basat en la inviolabilitat de les fronteres. Un exemple: quan en els anys noranta del passat segle es va desintegrar l’estat soviètic, Ucraïna albergava en el seu territori el tercer arsenal nuclear més important del món, arsenal que es va lliurar a Rússia amb el suport actiu dels Estats Units. Aquesta devolució de l’arsenal nuclear «garantia» la integritat territorial d’Ucraïna, segons va quedar estipulat en el Memoràndum de Budapest, del 5 de desembre de 1994, document que van signar com a garants Estats Units, el Regne Unit i Rússia, juntament amb Ucraïna, Bielorússia i el Kazakhstan.

La desinformació, la mort de la veritat, la guerra cibernètica, les falses notícies, les mitges veritats i les grans mentides són eines bèl·liques per justificar l’horror de la guerra.

Cap mort justifica l’expansionisme rus i, malgrat la repressió, la desinformació i les proclames patriòtiques, molts ciutadans russos surten als carrers del seu país demanant que s’aturi la guerra. Estan emmordassats, i així i tot, surten al carrer demanant pau. A molts, els costarà la presó, a molts, la vida. Siguem conscients d’això, adjectivem bé: l’agressió a Ucraïna, la seva invasió, és ordenada per Vladímir Putin, principal responsable del genocidi que les seves tropes estan cometent. Els alts comandaments militars russos no podran argumentar que els seus crims de guerra estan emparats per l’obediència deguda. Obeir ordres d’un genocida et converteixi en el seu còmplice. Els militars russos haurien de ser valents com ho són els ciutadans russos que s’oposen a la guerra de Putin i al cercle d’oligarques que li donen suport.

Des de la Unió Europea es busquen mecanismes de defensa davant el fervor guerrer del president rus. S’actua amb mesures econòmiques i enviant armes als ucraïnesos. Si les armes vencen les paraules, no estarem lluny d’una tercera guerra mundial i, si això succeeix, la fi de la vida en el planeta és, o serà, una hipòtesi real. A diferència d’altres guerres, en les quals la crueltat humana era infinita però no per acabar amb la vida a la Terra, ara, un enfrontament mundial, amb armes atòmiques, és una amenaça real que pot suposar la fi del món.

El 17 de gener del 2020, el periodista rus Andrei Kolesnikov va escriure un article sobre les reformes constitucionals empreses per Putin. En l’article opina: «… el que Ă©s veritablement important i canviarĂ  de manera profunda les coses Ă©s la proposta de donar a la ConstituciĂł russa —incloent la legislaciĂł repressiva russa— prioritat sobre el dret internacional. Això Ă©s una violaciĂł de la jerarquia habitual, en la qual el dret internacional sempre tĂ© prioritat sobre el dret nacional, i significa que RĂşssia pot ignorar qualsevol aspecte del dret internacional. TambĂ© significa que les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans no poden fer-se complir.» Serveixi aquesta breu ressenya per adonar-nos del perill al qual s’exposen els activistes de l’oposiciĂł a Putin. De res els servirĂ  apel·lar a cap tribunal internacional. Putin sempre podrĂ  al·legar que els veredictes dels tribunals internacionals sĂłn incompatibles amb la legislaciĂł russa.

Les sancions econòmiques imposades a Rússia no dissuadiran el seu president de les seves intencions. Ell vol canviar l’actual estatus mundial. Somia, segons els experts en política internacional, en el renéixer de l’imperi tsarista. La Rússia Imperial li va prendre a la Xina més territori que a qualsevol altre país; potser les actuals autoritats xineses haurien de recordar la seva pròpia història. I Europa, recordar que: «La vella política de Rússia d’imposar el seu domini a pobles estrangers de la seva esfera d’influència encoratja altres països a buscar la manera de fugir de la presó geopolítica del Kremlin tan aviat com puguin» (Josechha Fischer, polític alemany). Aquí està el perill, en la idea de domini i d’imperi que persegueix Putin.

El llenguatge bèl·lic s’imposa. La diplomàcia s’esquerda. Els polítics europeus adopten un llenguatge amenaçador contra Rússia. Els russos amenacen obertament amb l’ús del seu arsenal nuclear. Els Estats Units i la Xina mantenen un perfil baix en aquesta crisi. Sembla que el conflicte l’ha de liderar la Unió Europea. Siguem sincers. L’agressió russa a Ucraïna militarment només la pot parar l’OTAN i la intervenció suposaria una guerra mundial; d’aquí que s’adopti l’estratègia d’armar els ucraïnesos i que ells, com en el seu moment els vietnamites i els afganesos, vencin l’exercit invasor.

Els morts civils no tenen valor per als estrategs internacionals. En l’escalada verbal es veuen les intencions dels governants d’aquest món. A ells, el to bel·licista els surt gratis. Ells no aniran al front de batalla. Ells no patiran l’escassetat d’aliments, ni hauran d’exiliar-se. Ells potser passaran la guerra en un refugi atòmic. I, mentre ells criden els uns contra els altres, joves ucraïnesos i russos moren en un conflicte que no entenen del tot. Moriran per la metralla enemiga, per un míssil o aixafats per un carro de combat. Moriran joves, dones, nens, però ells no moriran. I, mentre contemplem en viu i en directe l’horror de la guerra, mentre som solidaris amb els refugiats, no oblidem que nosaltres som la rereguarda d’aquesta guerra. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li