Guarda-li una rosa

0
1030

Avui que encara tens una rosa –vermella o groga– a dins un got o un gerro a casa (potser encara dins aquell farcell de plàstic i acompanyada de la solitària espiga que les fa menys naturals i més industrials), pensa en les dones que no tenen rosa. Les roses de Sant Jordi són la penyora de l’amor, del respecte, de la simpàtica o potser tan sols de la correcció en el tracte. Siguin com siguin, previsibles, inesperades, rituals, clàssiques o originals, sempre desperten aquell somriure, sovint petons tendres o apassionats, algun cop fins i tot llàgrimes, emocions intenses, aquell record que ens acompanyarà tota la vida. Tenim la sort de formar part d’una cultura que ha fet de les roses de primavera mostra d’enamorament, d’estima, de simpatia o respecte. I que ho ha volgut fer de manera social, passejant al carrer, compartint la tradició, amb orgull, explicant-ho al món i fent-ne un ritual de bellesa i amor. Avui que encara tens una rosa a casa, pensa per un moment en aquelles dones que per Sant Jordi no van rebre una rosa. Pensa en aquelles que fa anys que no la reben, o fins i tot que no l’han rebut mai. Les que estan malaltes a casa, a l’hospital o a la residència i a les que potser una rosa els anirà tan bé com aquella medecina. Les que viuen soles o amb la família tan llunyana que creuen viure soles, a les que aquella rosa els farà la companyia que no han tingut per la diada de Sant Jordi. Les que formen part d’un món en els que les dones són l’escarràs i la serventa de la família, aquelles a les quals només s’adrecen per donar-los ordres. Una rosa que els recordi que entre nosaltres també hi és el seu lloc al món. Les que ja no hi són, i viuen sempre als nostres records, i enyorem cada dia. I ens torna al cap aquell Sant Jordi amb elles i homenatgem la seva memòria portant la rosa al cementiri o al seu record. Jo també en guardaré dues per la Dolors i la Carme, tancades a la presó per fer el que els vam demanar la majoria de la ciutadania que fessin. Sortiran i els esperaran totes les roses. Mai no hi haurà prou roses per omplir el buit i fer justícia a les nostres dones enyorades, les absents o les oblidades. Però guarda’n, ni que sigui una, per a qualsevol d’elles.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li