Guarda dues roses

0
1026

Avui és Sant Jordi i tens a les mans, a casa o a la feina una rosa (potser encara dins aquell full de plàstic i acompanyada de la solitària espiga que les fa menys naturals), pensa en les dones que no tenen rosa. Les roses de Sant Jordi són la penyora de l’amor, del respecte, de la simpatia o potser tan sols de la correcció en el tracte. Siguin com siguin, previsibles, inesperades, rituals, clàssiques o originals, sempre desperten aquell somriure, aquell agraïment, sovint petons tendres o apassionats, algun cop fins i tot llàgrimes, emocions intenses, o aquell record que ens acompanyarà tota la vida. Tenim la sort de formar part d’una cultura que ha fet de les roses vermelles de primavera mostra d’enamorament, d’estima, de simpatia o respecte. I que ho ha volgut fer de manera social, als carrers i places, compartint la tradició, amb orgull, explicant-ho al món i fent-ne un ritual de bellesa i amor. Acompanyades de llibres, els dipositaris de la cultura universal. Avui que encara tens una rosa a les mans, pensa per un moment en aquelles dones que per Sant Jordi no rebran una rosa. Pensa en aquelles que fa anys que no la reben, o fins i tot que no l’han rebut mai. Les que estan malaltes a casa, a l’hospital o a la residència i a les que potser una rosa els és tan necessària com aquella medecina. Les que viuen soles o amb la família tan llunyana que creuen viure soles. Les que formen part d’un món en el que les dones són l’escarràs i la serventa de la família, aquelles a les quals només s’adrecen per donar-los ordres. Les que ja no hi són, i viuen sempre als nostres records, i enyorem cada dia. Les que avui són a l’exili, que viuran la jornada sense poder passejat pels nostres carrers, flairant l’olor de les roses però sense sentir l’aroma i la pulsió dels nostres carrers i places. I ens torna al cap aquell Sant Jordi amb elles i homenatgem la seva memòria portant la rosa al cor, al cementiri o al seu record. Com vaig fer l’any passat, jo també en guardaré dues per la Dolors i la Carme, tancades a la presó avui fa 427 dies i patint un judici ignominiós per fer el que la ciutadania que va demanar que fessin: permetre que la gent votés per decidir el seu futur. Més d’un any privades de llibertat, de la família, de les amistats, de la seva vida política i social. Més d’un any de grandiosa dignitat, d’ajudar les seves companyes recluses, de ser les nostres referents feministes. Sortiran i els esperaran totes les nostres roses. I mai no hi haurà prou roses per omplir el buit i fer justícia a les nostres dones enyorades, les absents, les exiliades, les oblidades o les invisibilitzades. Però aquest any, i esperant que surtin, guarda’n, dues, del format que tu vulguis, per la Dolors i la Carme.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li