Gramàtica ciutadana

Si deixem de banda el problema de l’ara anomenat, a la manera políticament correcta de definir les coses que no és sinó conjugar metàfores, eufemismes i amfibologies, “barri oest� o barri “de sant Joan� (no sé pas a qui se li ha acudit i d’on han tret aquesta darrera denominació), perquè entre d’altres característiques de les que gaudeix és un tema recurrent, podríem dir un figuerenc Guadiana que ara s’amaga, ara s’aboca amb tota las seva crueltat i encara que sembli ser que els polítics tinguin idees i plans per solucionar-lo, la realitat és que, a la manera “orteguiana� com Espanya amb Catalunya, l’únic que es pot fer es “sobrellevarlo�, una espècie de pretèrit imperfecte, vaja; si el deixem de banda deia, els dos temes figuerencs de més actualitat són, un de projectes o de futur imperfecte d’indicatiu (que és aquell que indica un fet com no acabat al mateix temps que possibilitat de que esdevingui realitat), el museu del circ, i un altre de pretèrit perfecte, (temps verbal que expressa una acció acabada en una unitat de temps que inclou el present), la rotonda de la plaça del Sol.

Si els referents al circ, museu i festival, els deixem dorments en la confiança que les properes eleccions el conjuguin en diferent temps verbal i passi a ser de present d’indicatiu il·lusionat, ens queda per fer petar la xerrada parlar la cruïlla empordanesa perquè, tenint en compte que la seva ja sorprenent realitat va creant dubtes i desconfiances en la ciutadania a través de les xarxes socials i els diàlegs a peu pla envers la seva conveniència, necessitat i, el que és més greu, en si en lloc de ser una solució a un problema inexistent esdevindrà un preocupació en si mateixa i en la resta de la ciutat, no observem en l’àmbit polític cap tipus de preocupació.

El primer gran dubte o la primera gran crítica es podria dirigir envers el procés de negociació entre el Ministerio de Fomento i l’Ajuntament que va donar lloc a la gestació del projecte d’execució. Sembla ser que va ser una exigència municipal, de temps de l’alcalde Vila, per acceptar el traspàs del tram urbà de la N-II que instava el Gobierno. Si es així, no hauria estat més adient haver negociat el traspàs d’aquest vial convenientment urbanitzat? Perquè la rotonda no ens soluciona res i, en canvi, l’adequació i manteniment de l’ara Avinguda Salvador Dalí ens pot resultar una mica onerosa a les arques municipals. A més a més, s’ha destrossat un espai, s’ha perdut una plaça, aparcaments i usos varis, un lloc de trànsit pacificat, per lliurar-lo a l’ús i gaudi d’aquell instrument provocador, per a segons quines ments, de tots els mals de la nostra època: el vehicle motoritzat.

Sembla ser que hi va haver-hi també algun frec a frec: que Fomento no volia l’edifici al bell mig de la rotonda i que Figueres no volia assumir les crítiques addicionals que la pèrdua de patrimoni que l’enderrocament de l’edifici podia comportar. Solució: el surrealisme de potser ser, sinó de les poques, l’única ciutat del món amb un pas zebra amb semàfor al bell mig d’una rotonda que, facilitarà enormement la fluïdesa de la circulació. I a què es destinarà l’edifici, o quedarà com monument, per dir-ho suaument a la imprevisió?

Hi ha molts més detalls, aquests de simple dinàmica, de funcionament, d’operativitat, per exemple el tema de l’entrada pel carrer Lasauca. No, no tornaré insistir sobre la contradicció que representa per a la pacificació del trànsit al centre de la ciutat i la circulació en general, sinó ara estrictament al seu funcionament com porta d’entrada: L’accés es farà passant per un pas elevat de vianants en els que a quests, un semàfor de intermitència els donarà preferència de pas envers els vehicles. O sigui, que tindrem els “olotins�, els “gironins� i els “francesos� (ho dic així per especificar la seva procedència de trànsit) arramblant-se a la dreta, fent cua i creant cua per entrar a la ciutat. El sonen les cues del carrer Monturiol? Doncs això ho multipliquin per tres.

En fi, benvolguts lectors, són aquests, possiblement, temes menors. Però ja saben la història: Per un clau es perdé una ferradura; per una ferradura un cavall; per un cavall un cavaller… i així fins allà on vulguin arribar.