
L’11 d’abril de 1945, les tropes del novè Exèrcit Nord-americà alliberaven el camp de concentració de Buchenwald. Aquest camp està situat als afores de Weimar, la ciutat de Goethe, la ciutat que va prestar el seu nom a la fugaç democrà cia alemanya, després de la Primera Guerra Mundial. Aquell 11 d’abril, un dels presos alliberat era l’escriptor Jorge Semprún, tenia vint-i-dos anys.
Vint anys desprĂ©s va escriure El largo viaje, amb aquest llibre trencava el silenci sobre la seva experiència en el camp de concentraciĂł. Durant el seu llarg silenci, l’escriptor, el polĂtic, l’home d’acciĂł, es va dedicar a viure, i ho va fer amb el seu nom i amb el nom clandestĂ de Federico Sánchez. Quan es va decidir a comptar l’inenarrable, el 1963, va rebre els premis Formentor i el Prix de la RĂ©sistence. El llibre era un viatge a l’horror viscut, un exercici per a rescatar de l’oblit la monstruositat del camp de concentraciĂł de Buchenwald.
Va necessitar buscar en la seva desmemòria el pas del temps per a escriure VivirĂ© con su nombre, morirá con el mĂo, on narra el requeriment de la Gestapo preguntant si estava viu el presoner nĂşmero 44.904, de vint anys i de nom Jorge SemprĂşn. Per sort, es va interceptar el missatge i l’estudiant de Filosofia i Lletres, va salvar la vida. A la pĂ gina 175 de VivirĂ© con su nombre, morirá con el mĂo, es llegeix: «Pero volverĂ© a este recuerdo como se vuelve a la vida. ParadĂłjicamente, al menos a primera vista, a simple vista, volverĂ© a este recuerdo de un modo deliberado en los momentos en que tenga que afirmarme, replantearme el mundo y a mĂ mismo dentro del mundo, volver a empezar, renovar las ganas de vivir agotadas por la opaca insignificancia de la vida. VolverĂ© a este recuerdo de la casa de los muertos, de la sala de espera de la muerte en Buchenwald, para volver a encontrarle gusto a la vida.»
Han passat setanta-sis anys de l’alliberament d’aquella sala d’espera de la mort.
Si els presos haguessin pogut veure la ciutat, més enllà dels murs, haguessin vist la casa on va néixer Goethe i, potser, es preguntarien com la barbà rie inhumana dels SS es contraposava a la bellesa creadora d’un dels grans homes que ha donat el gènere humà .
El tercer llibre contra l’oblit va ser La escritura o la vida. A la pĂ gina trenta-tres, al segon parĂ graf, podem llegir el que el va ajudar a sobreviure: «La mirada del SS, por el contrario, cargada de odio desasosegado, me remitĂa a la vida. Al deseo insensato de durar, de sobrevivir: de sobrevivirle. Al propĂłsito firme de conseguirlo».
A què em ve parlar d’aquella bogeria, d’aquell horror?
Intentaré explicar-me.
Crec que per a recordar, primer hem d’oblidar. Quan el bà lsam del temps ens retorna la memòria, aquesta, ens explica el nostre ahir d’una manera diferent del que va ser, a vegades, engrandint un passatge de la nostra vida, unes altres, mitigant el dolor i el mal sofert, llevant-li l’odi, per a explicar allò que ens va canviar.
A nosaltres, als Ă©ssers humans que vivim en aquests dies, fa un any, el coronavirus ens va canviar la vida. Altres virus, mĂ©s letals, estan aguaitant: la crisi econòmica i social. Tot estĂ trastocat, fora de lloc. Ens anuncien altres epidèmies catastròfiques. Ens comenten les conseqüències visibles del canvi climĂ tic. No es comenta la xifra de persones dependents mortes per falta d’atenciĂł. Abans de res això que vivim, l’única cosa que no concorda Ă©s la manera en la qual la polĂtica s’ha convertit en un problema en comptes d’una soluciĂł.
Basti, el repĂ s al real, per a intentar comprendre aquest temps de desolaciĂł, en el qual el fantasma de la intransigència, de l’odi, de l’extremisme, s’estĂ©n amb rapidesa, com una pandèmia, que soscava els fonaments d’una societat que ha d’aprendre a viure amb menys, a conrear nous valors socials i a trobar maneres que no expulsin a cap Ă©sser humĂ del dret a una vida digna. De no atendre’s aquests mĂnims vitals, la intransigència, l’odi i el fanatisme trobaran la millor de les llavors per a crĂ©ixer i prosperar.
Els camps de l’odi esperen una bona collita, hi ha molts llauradors de no res, obstinats que fructifiqui la seva sembra. Exemples de cultius de l’odi els tenim en els enfrontaments partidistes en els parlaments, que han deixat de ser els llocs de la paraula per a convertir-se en espais on els mercaders sense escrĂşpols calumnien i expressen amb exabruptes un pensament excloent. AixĂ, les paraules sĂłn utilitzades com a argument electoral, argument en el qual la desqualificaciĂł de l’altre Ă©s un comĂş denominador i converteix a l’adversari en enemic. La cerca permanent de l’enfrontament i la crispaciĂł social sĂłn algunes de les llavors que aquests individus utilitzen per a mantenir les seves prebendes.
Portat pel meu propi desassossec he rellegit alguns capĂtols dels llibres esmentats de Jorge SemprĂşn. Ha estat la meva manera d’anar a un passat, en el qual per fortuna jo no havia nascut, per a intentar comprendre com es poden argumentar les mateixes fal·lĂ cies i que amarin les ments de la gent.
He intentat comprendre com Isabel Medina Peralta, una noia de divuit anys, que en un acte d’homenatge als combatents de la División Azul que van morir a la batalla de Krasni Bor, va dir: «L’enemic, que sempre serà el mateix, encara que amb diferents mà scares: el jueu». Després de les seves paraules, la salutació feixista, el cant falangista en el qual la paraula alemany, es va canviar per «está presente en nuestro afán», en el seu afany d’odi, d’extermini, de camps de concentració, de genocidi, d’intransigència?
Afany, de què?
Fa uns anys, em van regalar una cinta de vĂdeo amb el testimoniatge d’un anciĂ . El vĂdeo era una llarga conversa amb un avi de Berga, que havia estat pres a Mauthausen. L’avi era rialler, vital, gairebĂ© optimista, diria. Parlava sense rancĂşnia, sense odi. Ell havia tornat de l’infern, per això estimava la vida sense tĂ©mer a la mort. El delicte d’aquell home era ser un exiliat republicĂ espanyol. Mai el règim de Franco va reconèixer a aquells espanyols que van morir en els camps d’extermini nazis. Setanta-sis anys desprĂ©s, a Madrid, una noia de divuit anys parla de l’enemic jueu. Aplaudeixen les seves paraules alguns nostĂ lgics de la dictadura i els alts comandaments militars que van escriure que s’hauria d’afusellar a vint-i-sis milions d’espanyols per «rojos», es senten reconfortats.
Mentre els antisemites odien els jueus i la francmaçoneria, els nostres progressistes, aquĂ, en aquest paĂs dels nostres dies, suprimeixen dels programes educatius el llatĂ, el grec i la filosofia, Ă©s a dir, aquells coneixements que ens recorden l’origen de la nostra cultura, d’on venim i què som, en definitiva.
Per a què serveixen el coneixement de llengües mortes, com el llatà o el grec antic, perquè serveix la filosofia en un món tan tecnificat?
La meva resposta, la vull argumentar amb un parà graf del llibre La escritura o la vida, en el mateix es relata la conversa de Jorge Semprún amb el, també, presoner alemany, que registra als presoners que arriben a Buchenwald:
«Al final me preguntĂł mi profesiĂłn: Philosophiestudent, le respondĂ. Estudiante de FilosofĂa.
No, dijo perentorio, eso no es realmente una profesiĂłn. Das ist doch Kein Beruf!
No pude evitar un retruécano de estudiante germanista:
Kein Beruf aber eine Berufung.
-AquĂ, dijo, los estudios de filosofĂa no son una profesiĂłn conveniente! AquĂ, más vale ser electricista, ajustador, albañil… ¡Obrero especializado! InsistiĂł sobre este Ăşltimo tĂ©rmino».
Sabem que els alemanys deixaven constà ncia escrita de gairebé tot el que feien, la transcripció, per si mateixa, esclareix el que unes certes elits, que mouen els fils de l’odi, volen per als que no són del seu mateix pensar. I, per a oposar-se a aquests desitjos, el coneixement i el pensament són eines bà siques.
AquĂ, en aquest paĂs dels nostres dies, s’ha publicat un informe en el qual cap universitat espanyola, pĂşblica o privada, mereix tal nom, atès que no compleix amb els requisits que tota universitat ha de complir. AquĂ, en aquest paĂs dels nostres dies, no es vol als joves, obrers o llicenciats, se’ls expulsa del mĂłn laboral. AquĂ, en aquest paĂs dels nostres dies, algĂş escriu els fragments d’un llibre futur, en el qual els extremismes volen imposar les seves visions dictatorials de la vida.
Leave a Reply