Fragments d’un llibre futur

L’11 d’abril de 1945, les tropes del novè Exèrcit Nord-americà alliberaven el camp de concentració de Buchenwald. Aquest camp està situat als afores de Weimar, la ciutat de Goethe, la ciutat que va prestar el seu nom a la fugaç democràcia alemanya, després de la Primera Guerra Mundial. Aquell 11 d’abril, un dels presos alliberat era l’escriptor Jorge Semprún, tenia vint-i-dos anys.

Vint anys després va escriure El largo viaje, amb aquest llibre trencava el silenci sobre la seva experiència en el camp de concentració. Durant el seu llarg silenci, l’escriptor, el polític, l’home d’acció, es va dedicar a viure, i ho va fer amb el seu nom i amb el nom clandestí de Federico Sánchez. Quan es va decidir a comptar l’inenarrable, el 1963, va rebre els premis Formentor i el Prix de la Résistence. El llibre era un viatge a l’horror viscut, un exercici per a rescatar de l’oblit la monstruositat del camp de concentració de Buchenwald.

Va necessitar buscar en la seva desmemòria el pas del temps per a escriure Viviré con su nombre, morirá con el mío, on narra el requeriment de la Gestapo preguntant si estava viu el presoner número 44.904, de vint anys i de nom Jorge Semprún. Per sort, es va interceptar el missatge i l’estudiant de Filosofia i Lletres, va salvar la vida. A la pàgina 175 de Viviré con su nombre, morirá con el mío, es llegeix: «Pero volveré a este recuerdo como se vuelve a la vida. Paradójicamente, al menos a primera vista, a simple vista, volveré a este recuerdo de un modo deliberado en los momentos en que tenga que afirmarme, replantearme el mundo y a mí mismo dentro del mundo, volver a empezar, renovar las ganas de vivir agotadas por la opaca insignificancia de la vida. Volveré a este recuerdo de la casa de los muertos, de la sala de espera de la muerte en Buchenwald, para volver a encontrarle gusto a la vida.»

Han passat setanta-sis anys de l’alliberament d’aquella sala d’espera de la mort.

Si els presos haguessin pogut veure la ciutat, més enllà dels murs, haguessin vist la casa on va néixer Goethe i, potser, es preguntarien com la barbàrie inhumana dels SS es contraposava a la bellesa creadora d’un dels grans homes que ha donat el gènere humà.

El tercer llibre contra l’oblit va ser La escritura o la vida. A la pàgina trenta-tres, al segon paràgraf, podem llegir el que el va ajudar a sobreviure: «La mirada del SS, por el contrario, cargada de odio desasosegado, me remitía a la vida. Al deseo insensato de durar, de sobrevivir: de sobrevivirle. Al propósito firme de conseguirlo».

A què em ve parlar d’aquella bogeria, d’aquell horror?

Intentaré explicar-me.

Crec que per a recordar, primer hem d’oblidar. Quan el bàlsam del temps ens retorna la memòria, aquesta, ens explica el nostre ahir d’una manera diferent del que va ser, a vegades, engrandint un passatge de la nostra vida, unes altres, mitigant el dolor i el mal sofert, llevant-li l’odi, per a explicar allò que ens va canviar.

A nosaltres, als éssers humans que vivim en aquests dies, fa un any, el coronavirus ens va canviar la vida. Altres virus, més letals, estan aguaitant: la crisi econòmica i social. Tot està trastocat, fora de lloc. Ens anuncien altres epidèmies catastròfiques. Ens comenten les conseqüències visibles del canvi climàtic. No es comenta la xifra de persones dependents mortes per falta d’atenció. Abans de res això que vivim, l’única cosa que no concorda és la manera en la qual la política s’ha convertit en un problema en comptes d’una solució.

Basti, el repàs al real, per a intentar comprendre aquest temps de desolació, en el qual el fantasma de la intransigència, de l’odi, de l’extremisme, s’estén amb rapidesa, com una pandèmia, que soscava els fonaments d’una societat que ha d’aprendre a viure amb menys, a conrear nous valors socials i a trobar maneres que no expulsin a cap ésser humà del dret a una vida digna. De no atendre’s aquests mínims vitals, la intransigència, l’odi i el fanatisme trobaran la millor de les llavors per a créixer i prosperar.

Els camps de l’odi esperen una bona collita, hi ha molts llauradors de no res, obstinats que fructifiqui la seva sembra. Exemples de cultius de l’odi els tenim en els enfrontaments partidistes en els parlaments, que han deixat de ser els llocs de la paraula per a convertir-se en espais on els mercaders sense escrúpols calumnien i expressen amb exabruptes un pensament excloent. Així, les paraules són utilitzades com a argument electoral, argument en el qual la desqualificació de l’altre és un comú denominador i converteix a l’adversari en enemic. La cerca permanent de l’enfrontament i la crispació social són algunes de les llavors que aquests individus utilitzen per a mantenir les seves prebendes.

Portat pel meu propi desassossec he rellegit alguns capítols dels llibres esmentats de Jorge Semprún. Ha estat la meva manera d’anar a un passat, en el qual per fortuna jo no havia nascut, per a intentar comprendre com es poden argumentar les mateixes fal·làcies i que amarin les ments de la gent.
He intentat comprendre com Isabel Medina Peralta, una noia de divuit anys, que en un acte d’homenatge als combatents de la División Azul que van morir a la batalla de Krasni Bor, va dir: «L’enemic, que sempre serà el mateix, encara que amb diferents màscares: el jueu». Després de les seves paraules, la salutació feixista, el cant falangista en el qual la paraula alemany, es va canviar per «está presente en nuestro afán», en el seu afany d’odi, d’extermini, de camps de concentració, de genocidi, d’intransigència?

Afany, de què?

Fa uns anys, em van regalar una cinta de vídeo amb el testimoniatge d’un ancià. El vídeo era una llarga conversa amb un avi de Berga, que havia estat pres a Mauthausen. L’avi era rialler, vital, gairebé optimista, diria. Parlava sense rancúnia, sense odi. Ell havia tornat de l’infern, per això estimava la vida sense témer a la mort. El delicte d’aquell home era ser un exiliat republicà espanyol. Mai el règim de Franco va reconèixer a aquells espanyols que van morir en els camps d’extermini nazis. Setanta-sis anys després, a Madrid, una noia de divuit anys parla de l’enemic jueu. Aplaudeixen les seves paraules alguns nostàlgics de la dictadura i els alts comandaments militars que van escriure que s’hauria d’afusellar a vint-i-sis milions d’espanyols per «rojos», es senten reconfortats.

Mentre els antisemites odien els jueus i la francmaçoneria, els nostres progressistes, aquí, en aquest país dels nostres dies, suprimeixen dels programes educatius el llatí, el grec i la filosofia, és a dir, aquells coneixements que ens recorden l’origen de la nostra cultura, d’on venim i què som, en definitiva.

Per a què serveixen el coneixement de llengües mortes, com el llatí o el grec antic, perquè serveix la filosofia en un món tan tecnificat?

La meva resposta, la vull argumentar amb un paràgraf del llibre La escritura o la vida, en el mateix es relata la conversa de Jorge Semprún amb el, també, presoner alemany, que registra als presoners que arriben a Buchenwald:

«Al final me preguntó mi profesión: Philosophiestudent, le respondí. Estudiante de Filosofía.

No, dijo perentorio, eso no es realmente una profesiĂłn. Das ist doch Kein Beruf!

No pude evitar un retruécano de estudiante germanista:

Kein Beruf aber eine Berufung.

-Aquí, dijo, los estudios de filosofía no son una profesión conveniente! Aquí, más vale ser electricista, ajustador, albañil… ¡Obrero especializado! Insistió sobre este último término».

Sabem que els alemanys deixaven constància escrita de gairebé tot el que feien, la transcripció, per si mateixa, esclareix el que unes certes elits, que mouen els fils de l’odi, volen per als que no són del seu mateix pensar. I, per a oposar-se a aquests desitjos, el coneixement i el pensament són eines bàsiques.

Aquí, en aquest país dels nostres dies, s’ha publicat un informe en el qual cap universitat espanyola, pública o privada, mereix tal nom, atès que no compleix amb els requisits que tota universitat ha de complir. Aquí, en aquest país dels nostres dies, no es vol als joves, obrers o llicenciats, se’ls expulsa del món laboral. Aquí, en aquest país dels nostres dies, algú escriu els fragments d’un llibre futur, en el qual els extremismes volen imposar les seves visions dictatorials de la vida.