Fills predilectes

0
909

Segons les darreres notícies, sembla que l’Ajuntament de Figueres, com que ens trobem en aquests dies de traspassos administratius, projectes i segurament també d’alguna idea (vegin si no com el govern dels quatre genets del canvi no solament han assumit la que consideraven errònia decisió del pàrquing dissuasiu de l’east side o antic camp de futbol, sinó que inclús han decidit ampliar-la), no sé si la idea de la proposta s’ha d’atorgar a aquest o a l’anterior equip de govern. Però sembla que la corporació, de manera unànime, vol intentar retornar el reconeixement de fill predilecte de la ciutat a l’activista, que Figueres sempre ha estat bressol de gent moguda, i inventor del submarí, Narcís Monturiol, mercè a la qual va renunciar el 1863 el mateix interessat, dos anys després que se li atorgués, perquè no li van permetre fer una col·lecta, una espècie de crowfunding a l’antiga, «mendicar en el meu país», deia ell, per construir un nou Ictíneo, i en canvi a Madrid, a Madrid, sí.

No sembla, pel que es veu, que Figueres hagi estat una mare exercint d’una indiscriminada generositat i amant protecció envers els seus fills, sinó que, fecunda en els seus parts, més tard els ha abandonat o bé per desídia o bé per discrepàncies polítiques, o bé perquè les seves forces no abastaven a les exigències del seu creixement. Més d’una vegada m’he referit a les Penèlopes que habiten la nostra ciutat i es dediquen a desfer de nits el que altres intenten configurar de dia, així com a què, de vegades, aquesta daliniana vila es podria veure representada pel magnífic quadre de Goya que ens descriu un Neptú que devora els seus fills.

Tenim dos clars exemples d’aquesta quotidianitat figuerenca, encara que amb resultats finals contraposats, en les figures de Dalí i de Genís Matabosch. De Dalí, els que tenim memòria recordem com la ciutat vivia, extret d’unes poques excepcions (els hotelers Duran, el fotògraf Meli i el món artístic) a esquenes seves, considerant-lo una espècie de megalòman, i com va ser, només gràcies al geni, la valentia i l’entestament de l’alcalde Ramon Guardiola (al qual el governador civil del moment, més tard ministre de Sanitat, Victorino Anguera, li va enviar «el motorista», metàfora del cessament polític que moltes vegades es notificava mitjançant aquest sistema de missatgeria, i ominosament no li va permetre encapçalar la inauguració de l’obra de la seva vida) que el seu museu s’hagi convertit en una feliç realitat que es configura no només com el principal atractiu de la ciutat, sinó en un referent cultural mundial.

Però també recordem com, sobretot des de l’esquerra i també des del nacionalisme estant, se’l menyspreava d’acord amb consideracions de caràcter polític, donant peu a moments de greu tensió els quals, encara que finalment superats, han deixat la petja que hi hagi qui, no sense alts índex de probabilitats d’encertar consideri que fou aquesta actitud despectiva la que va provocar que declarés hereu universal a l’Estat. És per això que un important home del món dalinià de tota la vida em preguntava, interrogació que vaig fer pública mitjançant la corresponent col·laboració periodística, què passaria amb el Museu Dalí i Figueres en cas que el fenomen de la independència catalana, més que un joc a veure qui la fa més grossa, esdevingués una realitat. Fa temps que vaig preguntar-ho i encara no hi ha hagut resposta.

La creu de la moneda, l’exemple d’allò que no sempre es compleix la dita clàssica Labor improbus omnia vincit, el paradigma de qui podia haver arribat a merèixer aquest títol de fill adoptiu i el camí s’ha torçat el constitueix, i no per culpa seva, sinó a causa de la morfologia sociopolítica d’aquesta ciutat, Genís Matabosch, amb el seu malaguanyat projecte de Museu del Circ a Figueres, una oportunitat d’or perduda pel rellançament de la ciutat perquè, no em cansaré de repetir-ho, la realitat i l’eslògan publicitari de la ciutat hauria de ser «Figueres, ruta de museus»: Figueres no pot gaudir de sector primari (agricultura), no pot competir per molt que s’esforci en el secundari (indústria) i, per tant, només li queda el terciari, el de serveis i, dintre d’aquest, el cultural, el de museus. I s’hauria de començar per crear un ens municipal, anomeni’s com es vulgui, de promoció i gestió.

Però no, mentre a la ciutat es pensi que per augmentar el nombre de visitants no cal fer inversions per incrementar el nombre d’atractius ciutadans, sinó ampliar la capacitat dels aparcaments dissuasius, seguirem sense saber què volem ser de grans. Perquè sí, els aparcaments dissuasius són ideals per dissuadir la gent que visiti Figueres.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li