Figueres trencada

0
1834

“Decíamos ayer…” que potser la problemàtica de la que pateix Figueres era l’esdevinguda invertebració sociològicopolítica en el qual es troba immersa; és a dir, que ens veiem afectats per un “particularisme desintegrador”, fenomen consistent en què “cada grup deixa de sentir-se a si mateix com a part i de compartir els sentiments dels altres”, que ens porta al “rebuig i consegüent carència de minories directores” i que pot acabar amb el revolucionari “imperi de les masses”.

Però el cas és que si aprofundim una mica més en aquesta tesi, si sotmetem el malalt a una espècie de cirurgia política prospectiva, potser el que arribarem a descobrir sigui que la gravetat de l’afecció resulti ser molt més gran que la que els símptomes superficials ens feien augurar perquè el que passa sigui que Figueres està trencada, que Figueres, com a resultat de les darreres eleccions i del citat insolidari particularisme partidista és com un preciós gerro xinès que caigut del pedestal s’ha trencat en vuit pedaços i, al contrari que la cançoneta aquella de “el cielo està enladrillado” no hi ha “enladrillador” o restaurador que tingui les eines (i potser tampoc la voluntat) que permetin reconstruir-lo.

L’altra dia, en l’article “Figueres invertebrada”, ja vaig deixar anotada una possible explicació d’aquest fenomen que potser va quedar diluïda enmig el text. Deia que el particularisme desintegrador és “aquell que elevat a l’enèsima potència constitueix el fonament del nacionalisme i el secessionisme” i és aquí on jo estableixo l’origen de l’atzucac en el qual es trobem: Que la causa dels mals que ens afligeixen es troba en el nacionalisme transformat de sentiment (o de somni en el sentit de Calderón en La vida es sueño) en moviment i acció, en un nacionalisme que, si tornant a Ortega es podia definir com una “predisposición de afán de quedarse fuera, exentos, señeros, intactos de toda fusión, reclusos y absortos de sí mismos”, potenciat sense limitacions durant anys ha acabat amb l’eclosió del secessionisme. Tot convenientment amanit, també cal especificar-ho, amb la radicalització dels posicionaments esquerra-dreta i de l’aparició de les formacions anti sistema, paradigma de la repetida rebel·lió de les masses ja definides pel filòsof espanyol com el resultat d’“una radical ingratitud hacia cuanto ha hecho posible la facilidad de su existència” perquè a l’home massa “todo le està permitido y a nada está obligado”.

Potser a algú li pugui resultar agosarada aquesta tesi, aquesta afirmació, en no voler assumir la seva alíquota part de responsabilitat en el despropòsit conformat pel desacord en el que estem vivint; però, a tall d’exemple, si sumem els cinc regidors del PDeCat, els dos d’Unió, els dos del PP i els dos de Ciudadanos es copsa la majoria absoluta d’onze amb la qual es pot governar amb absoluta tranquil·litat. Llavors, si crec que es pot afirmar que el seu model socioeconòmic és semblant, a què es degut que no és que no ho intentin sinó que tampoc s’ho plantegin, sinó a que és el moviment secessionista no ja el que els separa sinó el que crea un mur infranquejable a una opció d’osmosi mínimament col·laboradora en pro de la ciutat? La ciutat no som tots? Hem de donar gràcies de la divisió i el desacord perquè amb segons quina majoria estaríem condemnats a un maniqueisme totalitari?

A Figueres, al llarg del nou període democràtic han pactat entre sí, amb la voluntat i l’èxit de conformar governs municipals estables eficaços i eficients, forces amb models, programes o fites que ara segurament es podrien titllar no ja solament de diferents sinó inclús d’antagònics, com és el cas de la CiU de Lorca (amb un sempitern i ara, al cap de més de vint anys, escapista Toro) i el PP, o el d’Armangué que el 2003 va completar la sena minoria-majoritària de deu regidors amb un primer tinent d’alcalde del PP, això sí, com a simple adorn del seu pitxer perquè no va ser titular de cap cartera.

Però ara tot és diferent, el trencament social i polític ha vingut per instal·lar-se i créixer. Només li queda traspassar l’àmbit partidista i interferir-se en l’àmbit personal.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li