“Figueres té un avantatge: és un territori poc explorat pels escriptors, i jo me n’he aprofitat”

0
381

En el moment de rebre el guardó va explicar que aquest premi li fa una il·lusió especial perquè li dóna la gent de casa. Com és això? Se sent poc valorat pels seus?
Quan vas a Barcelona, i no et coneix ningú, la gent et pren més seriosament. Els que et coneixen de petit sembla que pensin que mai faràs gaire res a la vida. En general, això passa a tot arreu i a tothom. Primer t’han de fer cas a fora perquè després et facin cas els teus. Tot i que n’hi ha que no te’n fan mai, de cas. I quan encara no estàs jubilat i arriba el reconeixement, i a més aquest reconeixement ve de la teva gent, fa molta gràcia. A més, en Joan Ferrerós, que és membre del jurat, va ser professor meu l’any 1980/81.

Sí, va ser alumne de l’Institut Ramon Muntaner entre el 1977 i el 1981… Com recorda aquells anys?
Vist amb perspectiva, l’institut era un espai de llibertat, perquè l’escola primària encara era molt franquista, amb retrats d’en Franco i mestres als quals se’ls escapava la mà de tant en tant. No era com en l’època de Dickens, però era sòrdid. L’institut era mixt, i això ja era una revolució. A més, cada assignatura tenia un professor diferent. I tot això en una època en què cada dia passaven coses: durant aquells anys es va aprovar la Constitució i hi va haver el cop d’estat de Tejero. Era un institut avançat, en què es respirava un cert aire revolucionari i, alhora, una institució sòlida: arquitectònicament era molt gran, feia molts anys que existia…

A l’Institut Ramon Muntaner l’ensenyament encara era en castellà.Sí, al primer any no hi havia català. Al segon vam començar a fer una assignatura de català i vam ser els primers que a COU vam fer literatura catalana. I malgrat que tots els llibres eren en castellà, alguns professors van començar a fer les classes en català. A matemàtiques i física vam aprendre què eren els cosinus i la ics. Nosaltres en dèiem cosenos i equis. Amb aquests professors també apreníem català.
I va ser aquí on va descobrir el català com a llengua literària.
Sí, totalment. A primària no havíem fet mai català i no hi havia l’hàbit de llegir en català. A partir de segon vam començar a llegir Rodoreda i altres autors catalans, i en aquest moment és quan vaig descobrir que escriure en català podia funcionar. A la universitat va ser quan vaig fer el tomb definitiu al català.

Ara s’ha establert a Torroella de Montgrí, ha canviat l’Alt pel Baix Empordà…
A Figueres hi vaig estar fins als 17 o 18 anys, que me’n vaig anar a la universitat, a l’Autònoma, a estudiar Periodisme, i m’hi vaig quedar fins al 1992. Del 1992 al 1996 o 97 vaig estar al Camp dels Enginyers, un barri entre Figueres i Vilafant. I el 1997 aproximadament vaig venir a Torroella i m’hi he quedat. I curiosament ara treballo a Barcelona. A Torroella s’hi està molt bé, i em va bé perquè està lluny de Figueres per poder escriure sobre Figueres. No és gens literari escriure sobre coses que veus quan surts al carrer. És literari si ho recordes.

Dies de frontera és la seva darrera obra ambientada a Figueres?
Sí, ara aquest cicle ja està acabat. Figueres té un avantatge i és que hi ha pocs llibres que passin a Figueres. És un territori poc explorat. Però jo ja he parlat de Figueres, me n’he aprofitat, i no em vull convertir en un autor local.

Com definiria la seva relació amb Figueres?
És estrany, perquè els meus pares no són de Figueres i la meva filla tampoc. De la meva família ningú és de Figueres. Figueres ha estat un parèntesi d’un parell de dècades de la meva vida.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li