Figueres recorda Rafael Ramis

0
840

Va ser un destacat mestre, periodista, polític i activista cultural durant el primer terç del segle XX


 

La ciutat va recuperar fa justament tres anys el record d’un personatge que va desenvolupar una significativa trajectòria com a mestre, periodista, polític i activista cultural durant el primer terç del segle XX: Rafael Ramis Romans (Figueres, 1880-1936). D’una banda, la Biblioteca Fages de Climent va incorporar un fons documental sobre el personatge i de l’altra, l’exalcalde Joan Armangué presentava un llibre que biografiava la seva figura. Des de dissabte passat, Ramis serà recordat públicament en un dels espais vinculats a la seva trajectòria, concretament, amb la instal·lació d’una placa commemorativa a la façana de l’edifici on estava ubicada la seva acadèmia d’ensenyament, que posteriorment varen tenir dos mestres més, també emblemàtics a la història de la ciutat: Josep Pey i Pere Bruguera.

En el descobriment de la placa, es va remarcar la necessitat que tenen les ciutats de recordar de forma permanent els seus personatges més il·lustres i fer-ho amb aquests plafons explicatius que es posen a l’abast de tothom, en carrers i places; són una forma senzilla però efectiva de manteniu viu el record per a les generacions presents i futures. A l’acte hi van assistir diversos familiars de Ramis, entre ells diverses nétes, una de les quals va agrair en nom de la família aquest reconeixement, materialitzat amb la figura del regidor de Cultura, Alfons Martínez, i en el seu biògraf, Joan Armangué.

A banda dels familiars de Ramis, a l’acte també hi va assistir una filla de Pere Bruguera, el darrer mestre que va regentar l’acadèmia, exactament fins a l’any 1979, encara recordat a la ciutat per aquesta vessant i pel fet d’haver estat el president d’Atenea, la dinàmica Agrupació de Cultura del Casino Menestral Figuerenc, i un dels promotors de la Fira del Dibuix i de la Pintura.

EL PERSONATGE. Joan Armangué, autor del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó (Edicions Cal·lígraf), ha explicat que «Ramis va ser un home de valors i ideals. Un home que va treballar al servei del republicanisme, del socialisme i del catalanisme, sempre amb la voluntat de construir un país millor i més just. Malgrat tota la feia feta, la seva figura i la seva obra van caure en l’oblit. Personalment vaig tenir la primera notícia del mestre Ramis, als anys 80, parlant amb un veterà militant socialista. Més tard, ja com alcalde, cada cop que celebràvem algun homenatge als mestres republicans (Pere Masó, Josep Pey o Pere Bruguera), els ex-alumnes acabaven evocant sempre la figura de Rafael Ramis».

Mentre, uns quants anys més tard, l’exalcalde estava treballant en el llibre sobre la història de la primera caixa de pensions creada a Figueres, torna a aparèixer el nom de Ramis en la seva condició de primer tinent d’alcalde. «A partir d’aquell moment vaig poder constatar que havia impulsat un model innovador d’escola laica, al mateix temps que estenia el seu compromís polític, social, cívic i cultural a molts altres àmbits, No és estrany, doncs, que Ramis acabés formant part dels moviments de les iniciatives més importants viscudes a la ciutat i a la comarca al llarg del primer quart del segle XX», afegeix Armangué.

A banda de la seva activitat professional com a mestre, Ramis va fundar, entre altres iniciatives, la Unió Federal Nacionalista Republicana i el setmanari Empordà Federal, del qual en va ser el seu primer director. Durant vuit anys (a partir de 1912 i en dues etapes diferents) va ser el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament i va ser promotor i directiu de nombroses entitats de la ciutat, com el Casino Menestral o l’Orfeó Germanor Empordanesa. Políticament va participar, el 1922, en la creació de la Unió Socialista de Catalunya, partit en el qual va militar fins a la seva mort, convertint-se en el primer regidor socialista de Figueres.

Durant la dictadura del general Primo de Rivera es va exiliar amb la seva família a París, on van viure durant set anys. «Com que era un home fidel als seus principis i un treballador incansable, es va acabar convertint en un home de confiança de Francesc Macià. Aquest fet el va portar a participar en els fets de Prats de Molló», recorda Armangué. Aquell intent d’invasió de Catalunya pel Ripollès i la Garrotxa va acabar frustrant-se per una delació.

De retorn a Catalunya, acabada la dictadura, Ramis va establir-se a Barcelona. No va ocupar cap càrrec polític, però va fundar i presidir l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya. «Defensava un sindicalisme capaç d’aglutinar totes les categories del funcionariat. Estava a favor de promoure el mutualisme, el cooperativisme, la promoció de cases barates i de dur a terme una acció més reivindicativa. Apostava per un sindicalisme modern, de tall europeista», conclou l’autor de la seva biografia. Ramis moria el 3 de gener de 1936 a Figueres, víctima d’una malaltia pulmonar que venia arrossegant des de dos anys abans i que l’havia anat apartant de la vida professional i pública. La seva mort va motivar diversos articles necrològics amb la premsa catalana i mostres de condol de diversos representants polítics del moment. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li