Figueres invertebrada

0
858

Com que res es nou en aquest món, si intentéssim establir un cert paral·lelisme entre l’atzucac figuerenc i els clàssics, podríem recordar aquella antiga tradició popular que ens explica que el filòsof grec Diògens caminava pels carrers d’Atenes portant a la mà una làmpada encesa, i que quan li preguntaven el perquè responia que cercava un home honest sobre la faç de la terra. Ara i aquí, sembla que alguns líders municipals (tenim líders, sí o no?) volen emular-lo i es dediquen a l’encontre d’un polític alfa que en la seva opinió mereixi coordinar-los, unir-los i guiar-los (que una mica desorientats sí que estan), per potenciar la ciutat a la daliniana manera des de l’ultra local a l’universal, perquè al·leguen que està estancada i no té ni projecte ni “führer” (que ningú li atorgui connotacions pejoratives, és per no repetir-me). I ja és en aquest context, que el primer dubte i la primera pregunta que se m’antullen són si el que es busca és veritablement un “Moisés” o més bé un putxinel·li amb el qual poder fer, com cantava la Montiel el segle passat, “… y para que baile tiro del hilito”.

Però bé, si ens hem de prendre seriosament no tant l’anàlisi descrita, que sempre serà políticament i partidísticament interessat, com la situació, podríem concordar, i ho he dit des de fa temps moltes vegades, que potser el mal rau en què Figueres, feta un entrepà entre Girona i Perpinyà, pateix una crisi de personalitat. Però no només això, el que potser sigui encara més greu és que la surrealista vila on només Dalí podia néixer, a més d’haver estat víctima del sistema electoral atorgant representació fins a vuit formacions que al cap i a la fi es demostren com irresponsables davant les necessitats ciutadanes, la vila, Figueres, ai! deia Pla, està plena de Penèlopes que desfan de nits els que altres teixeixen de dies.

Si acudim al mestratge d’Ortega reflectit en la seva Espanya invertebrada, potser hauríem de concloure que, si bé el que ens manca és la idea de ciutat com a projecte, com a programa per a demà que aconsegueixi incorporar, aglutinar i integrar a les parts en un tot superior sense anular el caràcter d’unitats vitals pròpies, no és aquesta una raó, una primera pedra que alguns, considerant-se lliures de culpa, puguin llençar de forma maniquea algun altre.

Perquè el que ens caracteritza en aquests moments és que, front a un procés d’incorporació amb la meta de conformar majories, el denominador comú del nostre conviure és el particularisme desintegrador (aquell que elevat a la enèsima potència constitueix el fonament del nacionalisme i el secessionisme), consistent en que cada grup deixa de sentir-se a si mateix com a part i de compartir els sentiments dels demés, esdevenint com la perversió més profunda de l’ànima del nostre poble que acaba generant l’odi als millors i ens porta a la carència de minories directores i a l’imperi de les masses.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz