Figueres: dos ingredients per fer front als reptes de ciutat

0
1103

Vivim en una època de crisis múltiples: Ara òmicrom ! Allò imprevist no para de succeir i de sorprendre’ns dia rere dia. Si la pandèmia de la covid-19 fa sorgir les més lúcides forces creatives de la humanitat i els seus millors valors de solidaritat, al mateix temps apareixent les seves pitjors pors, egoismes i regressions. Aquesta crisi ens recorda, una vegada més, que sempre hem d’estar preparats per a allò imprevist. És a dir, la complexitat creixent del món d’avui requereix un coneixement d’un nou tipus, una nova via per explicar i comprendre el que vivim, i això passa en àmbit macro (és a dir, mundial) però també localment.

Pensem i ens centrem en la ciutat de Figueres: davant aquest panorama defenso la idea que cal capgirar-ho tot per la supervivència i per això tal com afirmava a la darrera columna de novembre, cal fer-ho a partir de buscar un perquè que pugui generar un sentiment de pertinença a les persones que viuen i treballen a la ciutat. Aquest mes vull parlar de dos elements que cal introduir en tot procés de repensar una ciutat com Figueres: en primer lloc, incorporar la innovació oberta, en segon lloc, perdre la por a equivocar-se.

En el cas de les empreses, parlem de la innovació oberta, en els casos en què en lloc de desenvolupar la seva innovació a partir i mitjançant recursos interns, recorren i busquen la cooperació amb altres empreses, institucions i persones expertes per a aprofitar els seus coneixements. D’aquesta manera la innovació oberta permet a les empreses reduir les seves inversions en desenvolupament, així com reduir els terminis de posada al mercat del producte o procés. Si el concepte d’innovació oberta surt de la necessitat en part perquè no són capaces d’abordar amb els seus propis mitjans tot el procés d’innovació, no cal dir que en el cas de les institucions locals com Figueres, si hi ha voluntat, aquest és un obstacle que es pot salvar tranquil·lament. I per això es fa necessari posar-hi recursos i ganes de fer-ho (i donada la necessitat, jo en faria una prioritat sí o sí). Convidem doncs a repensar la capital de l’Empordà a persones d’altres camps més enllà del propi cercle proper. Cal incorporar perfils d’àrees o disciplines ben diverses i transversals, que ben segur trobaran un enfocament, una idea que ni a nosaltres (ni als nostres) no se’ns hagués ocorregut mai.

Anem al segon ingredient: La frase «i què diran…», a Catalunya fa molt de mal. Cal perdre tant sí com no la por a equivocar-se, ja que per a mi equivocar-se és el camí per a créixer, perquè cometre errors és beneficiós per al nostre aprenentatge, i ens ajuda a generar millors estratègies per al futur i introduir millores per a la nostra ciutat. Jo em pregunto: tan dolent és equivocar-se? No podem oblidar que en gran part la majoria de les ocasions, els errors comesos no suposen una tragèdia i no faran enfonsar la ciutat (hi ha qui afirma que ho està molt), és hora doncs de provar, equivocar-se, impulsar projectes nous (recordem que abans hem buscat el nostre perquè !). Equivocar-se i cometre errors són petits entrebancs en els projectes que ens ajuden a saber que estàvem anant per un camí equivocat i que toca reconduir la situació. Al meu entendre fins i tot és essencial i important que ens equivoquem, ja que cometre un error és un procés d’aprenentatge. Una vegada que hem fallat, no només és fonamental saber el motiu que ha passat o com podem resoldre-ho, sinó que també és necessari saber si hem de continuar intentant-ho. Fallar ens ajudarà a continuar posant a prova aquest aprenentatge. Una vegada hem fallat, podem perdre aquesta por, i això suposa alliberament i més sensació de seguretat. Per tenir el control hem de perdre la por de no tenir-lo, i això és sinònim de cometre errors.

Segurament fallar implica renunciar a un triomf per al qual encara no estàvem preparats, i malgrat que també interfereixin factors externs a nosaltres, els errors solen ser responsabilitat nostra, igual que els encerts… Per tant, per poder tenir èxit, hem d’haver recorregut abans els camins del fracàs. Només així podrem créixer. De la mateixa manera que Darwin afirmava que l’espècie que sobreviu no és la més forta, ni la més intel·ligent, sinó la que s’adapta millor al canvi. Al juny citava Genís Roca a la columna Siguem Revolucionaris davant una pandèmia que ens ha fet repensar-ho gairebé tot, fins i tot aquelles coses que ja donàvem per descomptades i davant el repte de fer front a les múltiples crisis de la ciutat. Preparem-nos per al que ve, aportem-hi valor amb el que sabem fer i aprenguem allò que no sabem. Encara som a temps de canviar-ho tot com diu Roca: hem de ser revolucionaris.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li