Figueres, camp de concentració

0
401

Un episodi força desconegut de la història contemporània de la nostra ciutat (si exceptuem alguns periodistes, historiadors i apassionats de la història local) és el de l’existència, a la postguerra civil del 1936-1939, d’un camp de concentració de presoners de guerra i de desafectes al règim dictatorial. Ja n’havia donat notícia Josep M. Bernils en aquest mateix setmanari fa una colla d’anys, però ara el coneixement sobre el tema s’ha ampliat gràcies a una nova recerca. Es tracta d’un estudi de Josep Clara, titulat “El camp de concentració de Figueres”, aparegut al volum dels Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos que acaba de sortir.

Josep Clara hi explica que, després d’haver patit els devastadors bombardeigs del final del conflicte, Figueres es convertí aquell mateix 1939 en un gran centre militar i de repressió. En una població de 16.000 habitants, els militars arribaren a superar els 2.500 l’any 1940 i els 3.300 l’any 1945. I arribà també a acollir el nucli més important dels afiliats a la Falange, el partit únic, de tota la circumscripcìó provincial (553), un xic per davant de la mateixa capital, Girona (550). En aquest context repressiu, foren dos els llocs de reclusió.

El primer fou “La Carbonera”, antic magatzem de carbó situat entre el carrer Progrés i el del Far, on s’aplegaren els exiliats que retornaven dels camps de concentració francesos per tal de classificar-los i traslladar-los a casa, a presons o als camps de concentració franquistes de Cervera, Reus o Miranda de Ebro. A partir del maig del 1940, però, aquesta funció es traslladà al castell de Sant Ferran, on hi havia també una guarnició militar. D’ençà d’aleshores, s’hi concentraren sobretot aquells joves que havien de fer el servei militar i eren considerats desafectes al règim, els quals eren destinats als Batallons de Soldats Treballadors (on imperaven les condicions pròpies dels treballs forçats). I la cosa es mantingué així fins al desembre del 1942.

Clara hi dóna a conèixer un llistat dels més de 200 reclusos que hi havia al final de 1940. La majoria eren catalans (61) i andalusos (23), però hi havia una xifra molt significativa d’anglesos (20) i escocesos (8), que convertia els soldats britànics en el segon col·lectiu després dels catalans. A part de les xifres, l’autor aporta també alguns testimonis com el del lingüísta Josep Miracle, que també hi va ser reclós: “De dies, la reclusió al castell de Figueres era passadora (…) De nit era diferent (…) havíem de dormir damunt les lloses, vestits tal com anàvem, sense matalàs ni cobertor, sense lloc fixo, allà on ens trobàvem quan ens venia la son”. Afortunadament, la proximitat de la frontera facilità les evasions.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz