Fi de curs

0
929

La setmana passada va finalitzar el curs escolar. Aquest any he tingut la sort de compartir lectures d’articles escrits pels alumnes de 4, 5 i 6 curs de primària del col·legi Cor de Maria de Figueres. Quan la Sílvia, una de les mestres, m’enviava els articles dels meus joves col·legues, em sentia partícip d’una cosa molt important, la lectura i l’escriptura, dues eines bàsiques per conèixer, aprendre i saber del món en què vivim. Penso, en totes les paraules noves que han sortit a la trobada d’aquests alumnes, paraules que no coneixien, paraules que els obligaven a buscar en el diccionari el seu significat. I, mentre aprenien quina definició, quin pensament hi ha rere cada vocable, aprenien a quina família pertanyien, n’aprenien l’etimologia, la morfologia. A poc a poc, mestres i alumnes s’enfrontaven als problemes quotidians de la nostra societat i plasmaven la seva opinió i la seva mirada sobre el món en cada article. En aquest final de curs vull agrair-los el privilegi de llegir, abans que fossin publicats, els seus reportatges, breus, editorials, entrevistes i cròniques. Agrair a les mestres implicades i a l’escola que m’hagin permès ser partícip de la seva bella aventura. I, també, agrair als meus companys d’HORA NOVA, especialment, al Marc, el seu excel·lent treball en aquesta aventura del saber.

Fa alguns anys, un estudi de Càritas, deia que en aquest país hi havia vuit milions d’analfabets funcionals, és a dir, persones que sabien llegir i escriure però que no sabien interpretar correctament el que llegien i escrivien amb molta dificultat. Saber llegir i escriure dignament ens enriqueix i ens permet accedir a tot el coneixement que es troba en els llibres, llibres que s’han de llegir en el moment oportú, ja que el fora de temps és un enemic declarat del lector, en aquest sentit, puc explicar-los una experiència educativa que vaig viure amb uns alumnes d’un curs de periodisme radiofònic: Alguns d’aquells estudiants procedien de la professió i volien ampliar coneixements, d’altres, buscaven en el curs una educació no reglada que els permetés accedir a una nova professió. Vaig tenir la sort que a alguns d’aquells alumnes els semblés bé la idea d’escriure un guió de magazine cultural. Els vaig proposar treballar sobre un llibre que els havien imposat com a lectura obligatòria, a la majoria d’ells, a l’institut, la novel·la Temps de silenci, de Luis Martín-Santos. No recordo bé com vam saber que la filla de l’escriptor treballava de metge a l’hospital de la Vall d’Hebron. Ella, ens va dir que anéssim a parlar amb un gran amic del seu pare, Joan Reventós, el polític socialista. Quan vam aconseguir entrevistar-nos amb ell, al carrer Nicaragua de Barcelona, ​​ens va regalar diverses anècdotes que vam incloure en el guió radiofònic. Una de les quals, va ser que tots dos amics i el filòsof Manuel Sacristán viatjaven cada estiu a la universitat d’Heidelberg. Ens va meravellar aquella aventura del coneixement i més encara, els components d’aquell grup, vam tornar a llegir Temps de silenci, aquesta vegada, més profundament. Vull pensar, que vam aprendre a llegir allò que no es diu i no obstant això està en la història que es narra.

Torno a la lectura, aquest cop la d’una entrevista al sociòleg Heinz Bude. L’entrevista versa sobre el seu llibre La societat de la por i desgrana, en l’entrevista, algunes opinions sobre aquest sentiment: por a no triomfar, por de no complir amb les expectatives creades, por a equivocar-nos, a comprometre’ns. Penso, que la seva opinió pot semblar molt pessimista i, tot i això, comparteixo la idea que cal “civilitzar la por, de comunicar-ho i normalitzar-ho” i, afegiria, que una manera de superar la por és compartir i no viure de manera tan individualista: “No hi ha una república independent de casa nostra”, som éssers que necessitem viure en societat, d’aquí, l’absurd de la incomunicació personal i la comunicació via xarxes socials, aquesta falta de comunicació crea en els individus expectatives, que en la majoria dels casos provoquen frustració per inabastables, poc realistes, fins i tot il·luses. Aquesta solitud sonora, en la qual vivim incomunicats amb el veí, amb qui compartim ascensor, mentre parlem amb algú que està, potser, a milers de quilòmetres.

Penso, que per la por no hi ha millor antídot que l’educació, especialment indicada contra l’angoixa, contra la ignorància, ingredients amb els quals se sustenta la por i la frustració que ens produeix. L’educació és la millor inversió que pot fer una societat que planifica un futur, d’aquí, que no pugui entendre la falta de consens que sobre el tema hi ha entre les elits governants d’aquest país. Hi ha hagut massa lleis orgàniques d’educació en els últims quaranta anys; massa interessos inconfessables d’unes classes governants poc elitistes, per mediocres, més interessades en mantenir els seus privilegis de pensar a crear les bases d’una societat del coneixement, sense por i capaç d’afrontar el canvi de paradigma que vivim en l’actualitat. Al desassossec de la lectura hi contraposo una altra lectura: “L’ambigüitat d’aquesta època que és degradació i progrés alhora i, com tot el que és humà, conté el germen de la seva fi en el seu naixement” Milan Kundera (L’art de la novel·la). I, sí, vivim un temps de transició, el d’una societat submergida en un canvi científic i tecnològic que està canviant la nostra manera de veure i verificar el món: vivim la revolució de la nanociència i la seva aplicació la nanotecnologia que produeix noves propietats a materials coneguts; el descobriment de milers d’exoplanetes, amb característiques molt similars a les de la Terra que ens permet somiar amb altres mons; la robòtica, la intel·ligència artificial, els avenços en medicina i en totes les disciplines del coneixement humà estan en l’origen del canvi de paradigma, el canvi més visible és la globalització. Potser, segueixi sent vàlida aquella frase de “pensa globalment i actua localment”, però, en aquests primers anys de canvi tan radical, la fórmula no està consolidada, més aviat, el local no ens deixa veure el global. Un exemple il·lustratiu, a la meva manera d’entendre, el trobem en el canvi climàtic i les seves conseqüències: l’augment de la temperatura és una de les raons per les quals avança el desert en molts hàbitats del planeta, al seu torn, això comporta conflictes armats , fam i èxodes de milions d’éssers humans. L’arrel de molts dels conflictes geopolítics de l’actualitat està en la destrucció de la naturalesa, majoritàriament ocasionats en el nom del progrés, què progrés, el que es confon amb consum i producció o què proporciona una veritable prosperitat? Quan les persones que fugen de la guerra, la fam i la manca d’un futur digne intenten arribar a les nostres societats, cauen en mans de màfies que trafiquen amb ells, amb la seva esperança que acaba en mort, quan intenten arribar a les costes europees o passar la frontera del riu Gran. Els que sobreviuen, no sempre són acceptats en les nostres societats, no són integrats i es radicalitzen. Poden semblar coses que no ens afecten, però els nostres carrers hi ha molts d’aquests migrants que han sobreviscut a la barbàrie, la majoria d’ells lluiten perquè els seus fills tinguin un futur millor al que ells han tingut; molts altres, somien tornar al seu país d’origen, viure-hi com no han pogut viure aquí, a les nostres societats. En aquest final de curs, molts dels nens que han acabat primària són fills de persones d’altres països. Molts d’ells, no acabaran l’ESO i faran cursos de capacitació professional. Pocs, molt pocs, estudiaran el batxillerat; pocs, molt pocs, arribaran a cursar estudis universitaris. Són nois i noies nascuts aquí. Són talent i creativitat que quedaran orfes de coneixement. Si de veritat penséssim globalment i actuéssim localment, no ens permetríem el fracàs escolar, ja que aquest fracàs és de tots, de tota la societat. No ens podem permetre el luxe de perdre pel camí a futurs metges, físics, enginyers, químics, poetes, escriptors, pintors, músics, artistes o professionals de les noves i emergents professions que estan naixent a la societat Xarxa. La comunitat educativa s’esforça a implantar noves fórmules d’aprenentatge. Aquesta lloable tasca necessita les eines que proporciona la tecnologia, però també, necessiten d’una filosofia que sustenti des de l’arrel un ensenyament que es perllongarà més enllà dels estudis que oficialment es cursin, atès que sabem que mai deixarem d’aprendre. Ara bé, si aquests esforços no es converteixen en polítiques educatives, no donaran els fruits desitjats. I, un cop aconseguida la implicació política, serà vital apassionar educadors i educands en l’art d’aprendre a ser persones, éssers socials i solidaris, sabedors que les societats esdevenen civilitzacions quan es construeixen entre tots i entre tots vam conquistar l’art de viure. La fi de curs dóna pas al merescut descans de l’estiu, temps d’oci i diversió, fins i tot d’avorriment en què és convenient, al meu entendre, aprendre a la universitat del carrer aquests coneixements socials que tan útils són a i en les nostres vides. La tornada a l’escola i a la rutina portarà nous reptes i incerteses a les quals haurem de donar resposta. Bon estiu!

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz