Festa major

0
947

Ha començat l’estiu, i això vol dir vacances, migdiades, sol, platja i festes majors. Temps favorables per la felicitat.

Les primeres festes majors que recordo van ser a Elvetea, a la vall del Baztan, que l’Aurora Redondo, a la seva trilogia policíaca, ha vestit de boires, bruixes i misteris i que per mi són records de sol, música d’acordió i els fritos -croquetes de mil varietats- que cuinaven amb amor i paciència les meves ties, quan jo era un marrec de sis o set anys.

Tres elements tinc gravats a la memòria d’aquella època infantil: primer els fritos, ja esmentats, que marcaven l’inici d’un tiberi pantagruèlic per la nombrosa parentela convocada a la celebració. Segon, la música d’acordió. Al capvespre, tot just acabada la sobretaula dels grans, arribava l’acordionista i gent que l’acompanyava per ballar a Maisternea el gran casalot de dos pisos –un antic palau atrotinat, que conservava el seu aire senyorial, fins i tot tenia escut heràldic sobre el dintell de la porta– del qual els meus avis tenien llogat el primer pis. La part central era una sala molt gran que alhora feia de distribuïdor. Tenia el terra fet de grans llates de fusta de castanyer encerades i lluentes com una patena, en un dels laterals s’instal·lava el músic i al so del seu acordió el personal ballava jotes, pasdobles, boleros, tangos o fins i tot valsos vienesos. L’acordió per mi és la música de festa major. El tercer element mític d’aquell temps era la parada de tir del Tio Lucas, que, amb una total inconsciència, vist des de la meva posició actual d’adult, ens llogava als quatre marrecs que érem una escopeta de la fira, amb la qual anàvem pel nostre compte a caçar ocells. El preu era la compra de determinat nombre de perdigons al preu de les tirades a la barraca. El temps de durada de la cacera pel bosc era d’una hora i tan sols era viable als matins, ja que a les tardes la barraca tenia clients i necessitava les escopetes. Mai no acabàvem la munició, ja que habitualment un de la colla ja s’havia fet amb més perdigons dels contractats, bé furtant-los al seu germà gran que tenia escopeta o anant a comprar una capsa a la botiga d’ultramarins, que tenia de tot.

Aquells safaris matutins eren una aventura apassionant on vaig comprovar que era absolutament certa la dita popular de fallar més que una escopeta de fira. El Tio Lucas no sé si era un animalista convençut o un hàbil estafador, però tenia els punts de mira alterats i era un autèntic miracle encertar, amb aquelles escopetes, a cap ocell per gros que fos. Acabada l’hora llarga, tornàvem l’andròmina amb el compromís d’ambdues parts de no informar de l’expedició a ningú i menys als pares, pel que pogués passar.

La segona festa major que tinc gravada a les neurones que emmagatzemen la felicitat Ă©s la del carrer Grassot, al barri de GrĂ cia a Barcelona, on vivĂ­em fins que vaig fer deu anys.

El quinze d’agost i al llarg d’una setmana era l’apoteosi total, amb el carrer guarnit, les nits de ball que mai acabàvem, els discs sol·licitats i el cinema al carrer. El record més intens té a veure amb la màgia de la megafonia. Els baixos de la casa de davant nostre eren la seu de Muebles la Media Luna, que es dedicaven a les mudances i tenien un camió de caixa alta que ens servia per marcar la porteria de futbol en els partits que després d’escola fèiem al carrer els nens. En aquest local, els dies de la festa instal·laven un tocadiscs, un amplificador i un micròfon, que a mi em semblava el de Ràdio Barcelona. Parlar per aquell micro i que et sentís tothom a través dels altaveus repartits per tot el carrer era màgic. Somiava convertir-me en un Matias Prats. Als migdies es feia una estona de discs sol·licitats i, alguna vegada, l’adult que estava al càrrec dels aparells, deixava als nens que estàvem bocabadats mirant acostar-nos al micro i llegir alguna de les dedicatòries. Era sensacional dir amb veu clara: «Per la Rosita de l’amic que ella ja sap. Mariquilla, per Jose Luis y su guitarra».

La feina la tenia l’inconscient adult, per treure’ns d’allà. Afortunadament per ell, aviat començaven els crits «A dinar!» de les mares des de les finestres i, tots teníem clar que un dinar de festa major no era cap fotesa. No recordo un plat determinat que fos arquetípic de la festa a casa nostra. La mare, que era una excel·lent cuinera, tenia per costum sorprendre’ns amb alguna exquisidesa de la cuina basca: bacalao al ajoarriero, chipirones en su tinta, merluza en salsa verde, cordero al chilindrón, etc.

De les escenes meravelloses que tinc arxivades al disc dur, en destacaré altre cop tres: en primer lloc la magnífica piràmide de Keops que va construir el meu pare, que era paleta, i els seus companys, l’any que vam disfressar el carrer de l’Egipte faraònic. L’entrada, exclusivament de vianants pel cantó de la Travessera es feia a través de la piràmide de guix. Una obra per a mi insuperable, que no vaig entendre perquè no va guanyar el primer premi. La segona la visió de l’Sputnik donant voltes pel cel i jo contemplant-lo galta amb galta, amb la Pepi, la noia més guapa del carrer; encara ara sento l’escalfor a la cara recordant-ho. I la tercera la projecció al carrer d’Arroz Amargo, on destacava el cul de la Silavana Mangano collint arròs, que malgrat la meva tendra edat, ja em va deixar marcat per sempre.

I anem a la tercera gran festa major, la de Llampaies, recuperada pel poble l’any 1978, l’any següent de venir nosaltres. Aquell any es va fer a l’era de can Gener. Una era amb un paller preciós que després va transformar l’arquitecte Carlos Ferrater en una casa premiada. El recinte: un paller de pedra amb teulada a dues aigües i una era, quasi circular, vallada amb un muret de pedra, amb dos accessos amples, per entrar carros. Al mig hi vam plantar el tronc d’un pi que el dia abans van anar a tallar al bosc i des d’aquest pal de paller vam estendre lones de remolc per tal de protegir-nos del fred i la pluja. Cal esmentar que la festa major era per Sant Martí, l’onze de novembre, patró del poble. Feia un fred que pelava i l’aire es colava per totes les escletxes. L’entarimat dels sota el teulat del paller era un prodigi de disseny funcional: dos remolcs de tractor, sense les alces, posats de costat i amb unes planxes de ferro al mig perquè no passessin per ull, en un moment de frenesí musical.

Mes endavant vam canviar el lloc per la plaça de l’església i la data passant a celebrar com a Major, la festa de l’estiu, el primer cap de setmana del mes de juliol. Aquest any ha estat el 7 de juliol, coincidit amb sant Fermí, una altra festa que va marcar la meva joventut, encara que haig de dir honestament que era una festa que habitualment em sobrepassa.

Tan sols recordo un any en què veritablement vaig entrar en l’esperit de la festa. Devia tenir 19 o 20 anys, havia anat a París amb uns amics fent autostop. Se’ns van acabar els diners i ens vam veure obligats a demanar un préstec per comprar bitllets de tornada. Quan anàvem cap a la Gare de Lyon amb en Raimon, el meu amic, vam decidir que era San Fermín; ell no hi havia estat mai i si tornàvem per Irún i en autostop, en comptes de per Portbou no fèiem mal a ningú i tindríem argent de poche. A Pamplona els parents ja em deixarien diners per arribar a Barcelona.

Tinguérem sort i en dos dies ens plantarem enmig de la plaça del Castillo, en ple merder sanferminero, i vet aquí que Baco, el deu del vi, ens va prendre sota la seva protecció fent que se’ns aparegués davant nostre el meu oncle Javier, l’ovella negra de la família i la persona més encantadora i juerguista que et poguessis tirar a la cara. Ens va prendre sota la seva ala protectora i al llarg de dos dies, vam estar literalment flotant pels bars, carrers, places, penyes i grups d’amics d’en Michi, que així és com el coneixien, que volien ensenyar a los aburridos catalanes qué era una fiesta de verdad. No tinc records concrets d’aquells dos dies, les neurones devien estar anestesiades per l’alcohol i els pinxos de truita de patates, morcilla, xistorra, pebrot, etc., tan sols sensacions de felicitat extrema i de joia.

Però tornem al San Fermín de Llampaies d’aquest any. El correbou va ser el que van haver de fer els pares dels més petits del poble, que, amb els seus tractors de pedals, bicicletes de ferro i cotxes de nines, es van estar empaitant i fent curses per mig de les taules perseguits pels crits dels progenitors i el somriure benevolent dels avis. A l’hora de menjar, poca broma. Els suats entrepans d’ajoarriero de la plaça de braus pamplonesa van ser substituir per una sèpia amb mandonguilles i un mus de llimona amb iogurt de cabra, que hi cantaven els àngels. L’endemà va seguir la gresca amb la festa de l’espuma i la plaça emblanquinada, com una pista de neu plena de petits fantasmes plens d’espuma, espantant el personal.

Per ells ha començat un nou cicle feliç de festes majors.

Al vespre aquĂ­, com allĂ , ball de festa major.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li