Febrer gebrador

0
805

No fa pas el fred que abans feia. Tot i que som al cor de l’hivern.

En una tarda de diumenge, de la mena d’aquest darrer, que semblava un autentica burla d’això que abans s’anomenava el cor de l’hivern, em feia mandra de sortir a passejar, mandra de llegir, mandra de fer endreça i fins i tot mandra de somiar. Al bell mig d’una mandrosa paràlisi mental, vaig decidir refugiar-me en aquesta mena d’anestèsia que produeix la televisió. Hi vaig trobar coses que m’interessaven tant com pel·lícules «familiars» per a ments infantils o infantilitzades, grans hermanos o interessantíssimes tertúlies de l’affaire d’un semifamós, el Paquirrín, o suposo d’altres esperpents. Ho suposo perquè fins i tot la meva mandra té un cert límit. I quan es tractava d’escollir entre la mort o el suïcidi, vaig preferir anar canviant de canal. Però, ves per on, en un canal d’una televisió pública –és clar– em vaig topar amb un documental on un físic (ja em perdonaran però no recordo el nom) ens oferia la visita a un espai de la NASA titllat de l’«espai on es crea el buit» més gran del món. Tan sols per tal d’extraure’n l’aire es tardaven dies. I encara més per fer net de molècules o partícules residuals. Us n’estalviaré els detalls, però el que em va semblar molt suggeridor fou la seva conclusió: és poc probable que del res en sorgeixi la matèria; però del buit n’observem les possibilitats d’un big bang (la gènesi d’un nou univers). Sense arribar a la magnitud que la física presenta per a elements dimensionals astronòmics, i tot recordant que macrocosmos i microcosmos solen tenir lleis comunes, em vaig mig endormiscar. No sé pas quan va durar.

Coincidència, atzar o casualitat, em va desvetllar una frase: «Patim un buit d’objectius, de projectes i de lideratge polític». L’espai informatiu continuava mentre em refeia de la contractura per haver-me adormit de mala manera. Del que no em vaig poder refer fou la contractura mental que em va produir una afirmació d’aquesta mena. «Buit d’objectius»? Solament fixant-nos en tots els desgavells que les polítiques de capitalisme lliberal han comportat, d’objectius a curt i a llarg termini, en sobren. Quant al tema del lideratge polític, puc estar-hi relativament d’acord. Ens sobren lideratges hipertrofiats amb una perillosa tendència a l’autoritarisme i la coacció. Ens calen, això sí, organitzacions que –tant democràticament com transversalment– sigui possible que liderin una recuperació urbi et orbi dels drets humans i la preservació del planeta. No cal arribar al buit absolut per tal d’assolir un nou començament.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li