Etern sense pàtria

0
716

«Al llarg de tots els països, com l’etern sense pàtria», va escriure Stephen Zweig en la seva semblança sobre Reiner María Rilke, i a mi em serveix per començar a embastar aquesta tribuna en la qual intentaré exposar la meva reflexió sobre aquests dies de campanya electoral, en aquest país, en el qual un s’expatria voluntàriament per penetrar en el que és real i diferenciar-ho del que és mudable. Som-hi!

Em dol veure com a Catalunya i a Euskadi s’increpa a Arrimadas i a Ribera, em dol perquè se’ls converteix en víctimes, quan són dues persones que han anat sembrant la llavor de l’enfrontament. Em dol perquè l’insult els dona arguments als qui basen la seva campanya i fins a la seva raó de ser política a atacar, una vegada i una altra, atacar sempre a Catalunya, sigui per l’ensenyament del català, sigui perquè dos milions tres-cents mil catalans van votar l’1 d’octubre del 2017. Em dol perquè els arguments fal·laços cauen pel seu propi pes.

En aquests dies de campanya veiem que Vox és un partit de profundes arrels franquistes. Però les seves fanfarronades i postulats solament oculten una ideologia gastada. Afortunadament, aquest país no és el dels passejos i judicis sumaríssims de la dictadura, ni el de les muntanyes nevades, les botes negres, camises blaves i boines acolorides. No necessitem reconquistar aquest temps. Afortunadament, per molt nostàlgic que encara visqui, no crec que aquest poble vulgui estar sotmès sota les gargamelles del feixisme.

En aquests dies, Pablo Casado demostra que el PP és com el Titànic i, ell, un mal capità que li porta a topar amb l’iceberg de la mentida i l’extremisme, mentre oculta la putrefacta corrupció d’un partit, que si li quedés una mica de decència, hauria de desaparèixer, com ho va fer UCD. Això no vol dir que no hagi d’existir un partit de centredreta estatal, però una dreta neta i no corrupta, democràtica i europea, i no el que ara com ara representa el PP; basti-li al lector llegir, sentir i veure les entrevistes i el que diu en els seus mítings Cayetana Álvarez de Toledo, ella i Inés Arrimadas li estan fent la campanya a Pedro Sánchez, ja que els seus exabruptes ajuden el líder socialista a semblar un moderat home d’Estat.

A mi, aquests dies m’ha agradat la campanya de Pablo Iglesias. M’agrada que parli amb la Constitució i que recordi a socialistes i conservadors tots aquells articles dels drets que atorga la carta magna als ciutadans d’aquest país i que els governants, tant socialistes com conservadors, han incomplert una vegada i una altra.

La campanya, a Espanya, sembla que es fa contra Catalunya. Curiosa manera de fer política i més curiós serà recontar els vots que això genera. Espero que el CIS no s’equivoqui i es reflecteixi en les urnes el que diu la previsió estadística: als espanyols els preocupa l’atur, la corrupció, els seus polítics, l’economia, la sanitat, l’educació i, en un dels últims llocs, la punta de Catalunya a Espanya. També aquest baròmetre i altres enquestes diuen que més d’un seixanta per cent dels espanyols creuen que els catalans hauríem de votar en un referèndum.

Vaig sentir pena veient la roda de premsa de Jordi Sánchez des de la presó. No la vaig sentir per ell, al qual vaig veure i vaig sentir fort i convençut de les seves creences. Em va fer pena que el tractaran com un pres polític, al qual se’l deixa parlar assegut en una taula petita, en una sala sense encís i decorada amb una bandera d’Espanya, massa gran per l’estada, i un retrat de Felip VI, aquest rei que va incomplir el seu paper institucional el 3 d’octubre del 2017, quan la seva locució i la seva expressió no verbal van demostrar que no exercia el seu paper d’àrbitre. Un, davant aquesta imatge de Jordi Sánchez amb el retrat d’un monarca i una bandera que el jutgen per les seves idees, va sentir pena per un Estat que intenta denigrar una part de la seva ciutadania. Aquest immens error, llegit com un greuge per multitud de catalans, es va esmenar, en part, en l’entrevista en el mateix lloc i amb la mateixa decoració a Oriol Junqueras. El plànol era tancat, no es veia la bandera ni el retrat, però hi eren.

El proper dia 28 d’abril els ciutadans triem els nostres representants durant la propera legislatura. No m’atreveixo a vaticinar la durada d’aquesta, sembla que fins al cap de les eleccions europees i municipals l’estratègia dels partits polítics serà la de no moure un sol dit. Per la meva banda, l’única cosa que espero és sentit comú i homes d’estat que siguin capaços d’enfrontar-se als problemes i solucionar-los. En cap dels actuals líders polítics d’aquest país veig cap polític amb la vàlua i la valentia suficient per enfrontar-se als problemes que té Espanya. Són persones que busquen el seu propi interès, submisos amb les ordres que emanen de les seves diferents formacions, gens crítics i molt centrats a conservar el seu modus vivendi, és a dir, sense més ofici que ser polític professional i aspirar, després d’uns anys d’exercici, al fet que li obrin una porta giratòria en una empresa de l’IBEX 35 o en un bufet de l’avior. En aquest sentit, sempre he pensat que la persona que es dedica a la política ha de tenir acreditada una carrera professional, perquè, com es pot dedicar a administrar el públic aquell que no té experiència en el que la majoria dels ciutadans viuen en el seu moment a dia. Sé que em diran que tenen brillants currículums acadèmics, encara que ja sabem que molts d’aquests mèrits no són tals. Sé que em diran que l’experiència en els seus respectius partits és en si una carrera professional. I, bé, seguiré opinant que en la majoria dels casos, qui ens representen han de tenir acreditada una experiència vital que els faculti per administrar el ben comú, que és de tots i no d’uns pocs.

Aquests dies, em sento expatriat d’un país que la seva política és considerada pel seu poble com alguna cosa vergonyosa. S’apel·la a la por: ve el llop de l’extrema dreta! Però ningú assumeix que el descrèdit de la política ha estat qui ha cridat a l’extremisme. No han solucionat els problemes que tenim com a país, més aviat els agreugen. Per recordar-los alguns dels problemes més apressants, aquests problemes que creen desigualtat i desafecció en la ciutadania, respecte als seus polítics, es diuen empobriment de la majoria de la població: nens que passen gana, pares que no tenen feina, joves als quals se’ls va prometre una vida digna i viuen la seva avui sense esperança de futur. Puc seguir enumerant problemes, que en aquesta campanya electoral els aspirants a dirigir aquest país no aborden en els seus mítings. Potser és convenient recordar-los que en la majoria de les eleccions generals, celebrades en aquest país, ha guanyat un partit que no s’ha presentat a cap elecció: el guanyador, per majoria absoluta, ha estat l’abstenció. Cap partit ha assumit la seva incompetència, cap líder ha entonat el seu mea culpa, ningú es responsabilitza del triomf de l’abstenció, ni que els votants els girin l’esquena.

Torno a les paraules de Zweig sobre Rilke: «La vida crida poderosament a l’home […]; la vida, sempre orientada en el sentit del present, vol presència, vol que el poeta es barregi i participi en les seves realitats». De la cita, canviaria la figura del poeta per la del polític, no perquè aquests últims tinguin cap mena d’halo poètic, més aviat perquè la vida dels nostres dies, més que mai i que en temps algun, requereix poderosament que homes i dones dedicats a la política orientin aquest present a la realitat que vivim els ciutadans d’aquest país.

La setmana passada cremava Notre-Dame de París. No fa falta ser religiós, amant de l’art i de la història per sentir-se apesarat, encara que el que més em va apesarar aquest dia va ser la rapidesa amb la qual polítics, homes rics i governs europeus es van aprestar a donar grans summes de diners i preveure fons europeus per restaurar la catedral de la capital de França. No em vaig apesarar perquè es va restaurar aquest monument del gòtic europeu; em vaig apesarar perquè aquest foc no purifica les nostres consciències i es recapti aquests diners, i més, per als refugiats en Lesbos, pels qui travessen el Mediterrani en pasteres; m’apesara que a les ciutats europees visquin persones sense les condicions dignes de vida, que tota vida mereix.

El meu benvolgut lector, quan el proper dia 28 d’abril vagi vostè a exercir el seu dret al vot, pensi bé a qui l’hi va a donar. Faci’s la seva pròpia composició de lloc i imagini el que vol que sigui la propera legislatura. Una vegada exercit el seu dret al vot, senti’s ciutadà i exigeixi a qui governi que ho faig complint tots i cadascun dels articles de la Constitució del 1978: procuri que tot ciutadà tingui accés a un habitatge digne; que tot ciutadà tingui el deure i el dret al treball; que tot ciutadà tingui dret a una educació de qualitat i gratuïta; que tots els ciutadans d’aquest país siguem iguals davant la llei… I, si no és a la constitució, sí que és a la Declaració Universal dels Drets Humans, tot ciutadà té dret a ser lliure, a pensar i opinar lliurement.

Per la meva banda, espero que la convivència no es crispi, que els problemes es posin damunt de les taules de diàleg i s’arribi a un consens per solucionar-los. Espero no tenir aquest sentiment d’etern expatriat i tornar a sentir-me ciutadà d’un país, que em dona l’oportunitat de sentir-me lliure, de saber que la justícia no jutjarà les idees de ningú.

Necessitem una política que il·lusioni i llevi una generació adormida. Per contra, no necessitem polítics d’ambició insaciable, dedicats a estendre els límits del seu poder. Necessitem una democràcia més participativa i inclusiva i menys partidista i burocràtica.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li