Estrenes i debuts a Peralada

0
883

Oriol Broggi estrena la gran producció de ‘La flauta màgica’, i Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida brillen en el primer concert junts


 

Es respirava expectació davant el debut operístic del director teatral Oriol Broggi. Era l’encarregat de la gran producció de Peralada: La flauta màgica, la singspiel tan lleugera, fantàstica com amb un missatge complex i reminiscències maçòniques, composta per Mozart a partir del llibret d’Emanuel Schikaneder. De fet, dies abans de la representació del 6 i 7 d’agost, s’havia comparat el viatge iniciàtic que emprenen els dos protagonistes de l’òpera còmica, Tamino i Pamina, amb el repte del fundador de la companyia La Perla 29. I, Broggi, abans del debut, havia fet la seva declaració d’intencions i manifestat la seva aposta per la partitura: «He intentat no tocar massa coses, perquè amb l’òpera hi ha poca opció d’incidir-hi realment, però sí que he volgut anar a buscar el més conceptual, més solemne».

I, en efecte, l’escenari era gairebé despullat, minimalista, auster. Es podien comptar els elements, tots del color de la terra: catorze cadires d’envelat, tres banquetes i unes quantes canyes que es convertirien en les portes de la Naturalesa, la Saviesa i la Raó _que aconseguirien travessar després del seu viatge pel Regne de la Nit Tamino i Pamina. A l’inici de la funció, el rerefons de l’escenari es va convertir en una pantalla gegant, en un joc audiovisual, on es projectaven il·lustracions i els primers moments de l’actuació, en directe, de l’Orquestra Simfònica del Liceu, situada al fossat i sota la batuta de Josep Pons.

Així mateix, els prop de dos-cents intèrprets -entre actors, membres del Cor Infantil Amics de la Unió i de l’Orquestra i el Cor del Liceu- dalt l’escenari, representaven la peça abandonant el gran gest i amb emoció continguda. Només van tenir unes tres setmanes per preparar-la i aplaudits van ser la Reina de la Nit, l’espaterrant soprano Kathryn Lewek; el baix Andreas Bauer representant Sarastro; l’armeni Liparit Avetisyan, que també debutava com a Tamino, i la soprano ucraïnesa Olga Kulchynska, Pamina; les tres dames; Andrian Ërod, el còmic Papageno i l’actor de veu inconfusible Lluís Soler, que feia de narrador i traduïa alguns fragments al català.

Broggi, segurament, va aconseguir l’efecte que perseguia i defugir de l’artificiositat, però sense acabar de convèncer a la crítica. Es va qualificar la producció de discreta, mancada de risc i màgia, en una òpera que, des de la seva estrena el 1791 a Viena, s’ha representat arreu i a Peralada, en dues altres edicions. Amb tot, el festival continua destacant per les seves produccions exigents i estrenes singulars. Com la de Sílvia Pérez Cruz i el pianista Marco Mezquida dos dies després de La flauta màgica.

DEL BARRI DE GRÀCIA AL CASTELL DE PERALADA. Mai no havien actuat junts, Sílvia Pérez Cruz i el menorquí Marco Mezquida fins al dia 9 d’agost a Peralada. «Cantant fluixet My Funny Valentine des de sota un piano de paret anys enrere a Gràcia, mentre tu el tocaves va començar aquesta música nostra», així explica la cantant com es van conèixer. I aquesta va ser la primera cançó que va sonar a l’auditori, només taral·lejada per l’empordanesa, vestida de llarg i blanc i arraulida al piano de paret de l’escenari. Seria també la darrera que tocarien, si bé amb un toc gens compungit, i després d’interpretar peces populars com la brasilera Asa branca, de Luiz Gonzaga; de pròpies, Vestida de nit; poemes musicats, com Niño mudo, de Federico García Lorca, o la versió de No surprises de Radiohead. «Estem tan a gust que ni parlaríem» van ser les primeres i poques paraules amb què l’artista es dirigiria al públic, que tampoc va dubtar dels seus mots. I és que el concert va ser com una cançó llarga, gràcil de dues hores clavades. Un diàleg fluid entre els dos músics que semblaven dansar dalt de l’escenari i l’omplien, tot movent-se sigil·losament -sobretot Mezquida alternant el piano de paret amb el de cua- entre estudiats jocs de llum en la foscor.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li