Estiu del 19

0
670

Fa unes quantes dècades aquest país va fer del turisme un motor de progrés. Prova d’això són els gairebé 83 milions de turistes que ens van visitar l’any passat i els 90.000 milions d’euros d’ingressos que va generar aquesta indústria. Exposats els beneficis econòmics que aquesta activitat va generar l’any passat i que probablement se superin en aquesta campanya, penso que és el moment de preguntar-nos pels pros i contres d’aquesta activitat.

Un dia vaig veure un jove amb una samarreta que posava: «Químic a l’hivern i cambrer a l’estiu». Aquell lema em va fer somriure, primer, després pensar en el futur d’aquest país: Què som? Què volem ser en un futur? No tinc la resposta, però penso que hem de decidir si volem ser un país de serveis o un país que inverteix decididament per la recerca, la innovació i el desenvolupament científic i tecnològic, sense oblidar el seu patrimoni natural i cultural; en resum, si volem ser un país de cambrers o de científics o totes dues coses equilibradament.

Quan aquestes preguntes s’han formulat en certs fòrums, els titulars sempre basculaven entre si Espanya hauria de ser la Califòrnia d’Europa (en referència a la vetllada al Silicon Valley) o la Miami europea, és a dir, la llar dels pensionistes europeus. Penso que aquestes qüestions encara no estan resoltes.

És agost i a Roses s’ha multiplicat la població. Desconec la dada del nombre de turistes que estan passant uns dies a la vila en què visc. L’única cosa que puc asseverar, sense por d’equivocar-me, és que Roses viu aquests mesos bolcada amb el turisme, aquesta és la seva principal font econòmica. Durant aquests mesos, molts dels joves del municipi es posen la samarreta de cambrers, de dependents o de peons en les empreses de serveis, per guanyar-se uns diners que els permetran afrontar les seves despeses d’oci a l’hivern, quan es posin la samarreta d’estudiants. Aquests joves tenen millor o pitjor sort depenent de l’empresa per a la qual treballin: alguns treballen les hores estipulades i cobren un sou digne, i altres no tenen tanta sort.

Arribats al tema del treball, hi ha tres consideracions legals que s’han de tenir presents: l’edat general per començar a treballar és als 18 anys, quan s’aconsegueix la majoria d’edat i es té plena capacitat per signar un contracte. Es pot treballar sent menor d’edat? La resposta és sí, si es té 16 anys i es viu de forma independent (emancipat), això sí, amb el consentiment dels pares o tutors. Els menors 16 anys no independents poden treballar amb autorització dels seus pares o representants legals i, en el cas dels pares, és necessària l’autorització de tots dos, o almenys d’un i el consentiment de l’altre. Els menors de 16 anys no poden treballar ni amb l’autorització dels seus pares o tutors. L’única excepció és quan el menor treballa en espectacles públics i per a això ha de tenir l’autorització de l’autoritat laboral, que donarà aquesta autorització excepcionalment. La llei que regula l’edat de començar a treballar es basa en el fet que l’escolarització obligatòria és fins als 16 anys i fins a aquesta edat «ha de prevaler la formació i la protecció dels menors, així com el seu desenvolupament personal».

Exposat el recordatori legal i sense informació suficient, per aprofundir en altres aspectes econòmics de les activitats empresarials, que orbiten al voltant de la indústria turística, vull centrar-me en alguns contres de l’esmentada indústria.

Des de Portbou fins a Algesires, és a dir, si recorrem tota la costa mediterrània, trobarem un litoral excessivament urbanitzat; un litoral de desenvolupament insostenible en el qual preval l’especulació immobiliària i on prossegueix la degradació de la costa, de per si mateix, ja degradada en més del 80%. Moviments ecologistes i veïnals estan avisant de la necessitat de posar fre a aquesta cultura del pelotazo i del maó.

El risc de dependre en excés de la construcció i del sector de serveis el vam poder comprovar en la recent crisi econòmica (de la qual encara no hem sortit) quan la desocupació es va disparar fins al 26% de la població activa. La primera conseqüència d’aquella desfeta va ser que molts dels joves van perdre el tren de les oportunitats: van deixar la seva formació per treballar en la construcció. Quan la bombolla immobiliària es va desinflar, es van trobar que no tenien la preparació suficient per accedir a les demandes de l’escàs treball disponible.

Tota crisi és una oportunitat, permet sortir de la zona de confort i afrontar la realitat des d’altres perspectives. Durant la crisi, els polítics han tingut l’oportunitat (encara la poden tenir) d’apostar per canviar el model econòmic del país, d’invertir en la formació continuada, d’apostar per l’R+D+I, d’aprofitar la circumstància per alleugerir la burocràcia i fomentar una cultura emprenedora. No ha estat així. Es va retallar en ciència, educació, sanitat, energies renovables i tot el que pugui significar fomentar el talent d’aquest país. Es va arribar a la contradicció d’anunciar, a so de bombo i platerets, que els joves d’avui són la generació millor preparada de la història del país i, no obstant això, «el 12,5% de les noves ocupacions que es generen al país són llocs de cambrers, una xifra desproporcionada. Enginyers, arquitectes o economistes continuen portant-se el seu talent a altres països. Mentrestant, promotors immobiliaris i polítics tornen a mirar a la costa com a font de l’eterna prosperitat, sense caure en el compte que ha estat espremuda més enllà de les seves possibilitats». (David Jiménez a The New York Times, el 5 d’agost del 2019).

D’acord amb el que un s’informa i llegeix, sembla que el model pel qual aposten les elits econòmiques i polítiques és un país de cambrers altament format i poliglot, amb ocupacions precàries i temporals. L’aposta per una economia sostenible, per la justícia social i igualitària queda descartada, o això sembla, en aquest país que manté uns partits polítics incompetents i incapaços d’arribar a acords que vagin més enllà de salvaguardar els seus propis interessos.

Fa un parell de mesos que s’han constituït els nous ajuntaments. Em pregunto quines propostes tenen els nous consistoris per als seus municipis. Vull imaginar que algun d’aquests nous edils estan pensant en polítiques que vagin més enllà dels pròxims quatre anys del seu mandat. Vull pensar que la majoria d’ells tenen una visió a llarg termini del que s’ha de fer al municipi. Quan un veu les primeres decisions preses, per exemple en les alcaldies de Madrid o Barcelona, m’assalten totes les alarmes i els dubtes; desconfio que millorin, en res, el benestar dels ciutadans.

Si jo pogués, preguntaria als nous consistoris: com afrontaran el canvi climàtic?; quines polítiques desenvoluparan perquè el talent jove no emigri?; per quina economia apostaran, per l’especulativa i financera o per una de sostenible i que acabi amb les desigualtats?; com s’afrontarà l’envelliment de la població i quines polítiques de natalitat s’implementaran?; com es propiciarà la integració de la població migrant per conviure en una societat multicultural?; quin model social cal implementar per afrontar els reptes de la nova societat digital? Aquestes i altres preguntes els faria als nostres representants.

Llegeixo en l’edició dominical de l’11 d’agost de La Vanguardia John Church: «El mar pujarà set metres si Groenlàndia es desglaça». I penso com ens afectarà.

És agost, i a Roses, turistes de tota classe i condició gaudeixen d’un sol abrasador, d’unes temperatures i una humitat que han arribat als 36°C i, la sensació tèrmica ha col·lapsat les consultes dels CAPs. Sol i platja són arguments turístics que s’hauran de revisar, a curt termini. Sempre tindrem per oferir la nostra cultura i gastronomia. Sé que la vinya madura abans, que les oliveres pateixen les conseqüències d’un clima que nosaltres alterem amb la nostra activitat, i sé que el nostre vi i el nostre oli poden ressentir-se en la seva producció i qualitat.

No haig de ser pessimista, ni vull ser-ho, així, quan un passeja pels carrers de la vila, veig certa transformació: conviuen els restaurants de sempre, els que ofereixen paelles per sopar, amb els que renoven les seves propostes gastronòmiques, i ofereixen millor qualitat de producte i de presentació. Els comerços també es renoven i, en aquests dies, l’activitat és febril. Ben mirat, són exemples d’una societat que posa al dia el seu model econòmic.

Torno a la realitat, tot l’expressat en el paràgraf anterior pot ser un miratge: acabada la temporada, moltes de les persones empleades en el sector turístic tornen a segellar les demandes d’ocupació. Els estudiants tornaran a les aules i, tal vegada, es preguntaran pel seu futur més immediat. Potser, en alguna seu d’algun partit polític, en algun Ajuntament o comunitat algú està treballant pensant en el futur d’aquest país. Dic treballant i no fent promeses (que ja les fan) incomplides.

És estiu i a Roses és temps d’esperança: Espanya està compromesa amb l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, l’argument principal del qual són persones, planeta, pau, prosperitat i aliances amb l’objectiu d’aconseguir una societat més justa i un desenvolupament sostenible. Sigui.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li