“Estiu del 17”

0
972

És d’hora. Encara la platja no s’ha omplert de tovalloles i para-sols, de cossos que es bronzegen sota un sol de justícia. L’aigua està plena d’algues, fins i tot alguna medusa aventurera gosa acostar-se fins a la riba. És hora, deia, una bona hora per calar-se una gorra i seure en una cadira de platja, obrir el llibre i començar a llegir escoltant la música de l’aigua quan acarona la sorra. No passa molta estona, quan els crits dels primers nois trenca la remor del mar. Des d’aquest instant i fins a l’hora de tornar a casa, la platja s’omple de banyistes, de nois i grans, de converses en diferents idiomes, i converteixen la platja en una petita Babel. No importa que es trenqui el so de l’aigua, el bullici humà em recorda, que en aquesta part del globus terraqüi, el món està de vacances.

Les temperatures de la setmana passada han batut rècords. La calor i la sensació d’aquesta han provocat nits d’insomni i una certa irritabilitat ambiental que convida a buscar el refugi a casa, a l’abric de l’aire condicionat que fa suportable la xafogor dels quaranta graus que marca el termòmetre. De ben segur, el ritu de la lectura compassa el pols de les hores que transcorren sense pressa i sense pausa. No sé ben bé per què, però voleteja pel meu pensament una frase d’Aldous Huxley: “L’ànima del saber pot convertir-se en el mateix cos de la falsedat”, penso que transcrita així la frase en qüestió pot semblar absurda, per tant la poso en context, la vaig llegir al pròleg del llibre Nova visita a un món feliç, llibre escrit a finals dels anys cinquanta del segle XX, llibre en el qual l’escriptor britànic advertia amb amargor com moltes de les seves fantasies escrites en 1931 s’estaven convertint en un malson i advertia que la llibertat individual està en perill, que poderoses forces empenyen cap a un “totalitarisme” molt poc humà. Huxley proposava com a antídot una educació per a la llibertat i encara dubtant que aquesta triomfi, pensava que era necessari lluitar per ella, que era el deure de tota persona conscient. La frase guardada a l’arxiu de la meva memòria m’empeny cap al prestatge on reposa el llibre, en qüestió. Mentre els meus passos es dirigeixen a la llibreria, penso que la calor fon la meva neurones i no sé bé el perquè ha sortit del seu arxiu la frase sobre l’ànima del saber.

Fent una ullada, a salt de pàgina, del llibre. A la pàgina 29, em trobo amb una cita d’Erich Fromm: “La nostra societat occidental contemporània, tot i el seu progrés material, intel·lectual i polític, ajuda cada vegada menys la salut mental i tendeix a soscavar la seguretat interior, la felicitat, la raó i la capacitat per a l’amor de l’individu; tendeix a convertir-lo en autòmat que paga la seva frustració com a ésser humà amb trastorns mentals creixents i una desesperació que s’amaga sota un frenètic afany de treball i supòsits plaers “. I, serà per la calor, però crec que la cita descriu perfectament la societat de 2017. A la pàgina 55 hi trobo més arguments: “La força impulsora que ha provocat les més tremendes revolucions al món no ha estat mai un cos de doctrina científica que hagi conquistat les masses, sinó, invariablement, una devoció que les ha inspirat i, sovint, una mena d’histèria que les ha arrossegat l’acció. Qui vulgui conquerir les masses ha de saber on està la clau que ha d’obrir la porta dels seus cors.” Aquesta força, aquest estiu del 17, com va passar fa cent anys en la Rússia dels tsars, es respira en els populistes aires dels nous feixismes i en el poder exèrcit en moltes democràcies per unes elits que acumulen cada vegada més poder i riqueses.

L’ocàs anuncia el final del dia. Les notícies dels telenotícies estan buides de contingut. La realitat mediàtica està de vacances: tertulians, periodistes estrella i polítics busquen en platges i paratges tranquils recarregar les piles de cara a un tardor calenta, com aquelles tardors dels primers anys de democràcia, que sempre s’anunciaven conflictives i en les quals aparentment mai passava res tan greu com el que es pensava. Potser, aquesta tardor sigui diferent, potser passi allò inesperat i visquem un moment històric, d’aquests que ens marquen de per vida. Però, per a la tardor, encara queden poc més de quaranta dies en el calendari i, fer d’endevins del futur, per molt immediat que sigui, és imprevisible i millor no aventurar-s’hi.

Obro, ara, el llibre esmentat per la pàgina 98: “La ciència pura no roman pura indefinidament. Tard o d’hora, sol convertir-se en ciència aplicada i finalment en tecnologia. La teoria es modula en pràctica industrial, el coneixement es converteix en poder, les fòrmules i els experiments de laboratori tenen una metamorfosi i sorgeixen com la bomba H”. I, penso en la nostra societat tecnificada, en les proves amb míssils balístics de Corea del Nord: ha fet cinc proves atòmiques, nombrosos assajos i intents de miniaturitzar un cap nuclear, la qual cosa, sospiten que tindran capacitat de fer-ho en cinc o deu anys. Penso, que l’estupidesa humana segueix temptant la sort jugant amb la ruleta nuclear. I, penso, que allò rellegit a l’atzar és d’una actualitat inquietant, que no hem après res, que cometem errors molt semblants als ja comesos.

Per curar-me d’aquesta immersió em refugio en les paraules d’Herman Hesse: “No hi ha res més detestable que les fronteres, res més estúpid que les fronteres. Són com canons, com generals: mentre regnen la raó, la comprensió humana i la pau passen inadvertides i ens en riem; quan esclaten la guerra i la bogeria, es tornen importants i sagrades.” La lectura alimenta quan allò llegit és après fins a formar-nos com a persones. A la tornada de vacances i en algunes entrevistes estivals, es preguntarà a molts dels prohoms de la nostra societat per les seves lectures, citaran tal o tal escriptor, tal o tal llibre, però per a molts d’ells l’ànima d’aquest saber es convertirà en el cos de la falsedat.

El llibre torna al seu prestatge. Descansa de la meva mans i segueix vivint en cada lletra mentre s’espera que altres mans i altres ulls es posen en la seva lectura.

És l’hora de sortir al carrer, de llegir el dia a les artèries d’una Roses plena de turistes, de veïns que treballen a preu fet en l’hostaleria, de joves estudiants que treballen a l’estiu per guanyar uns calerons per les seves despeses i encarar l’hivern amb alguns estalvis. La vida crema en qualsevol racó, una vida aparentment alegre i confiada i una vida fràgil i sense certeses, l’única i inexorable certesa és l’hora de la nostra mort, la resta, la vida tota, és incerta i et porta al compàs dels dies i les hores, canviant de rumb, com ho fan el vent i les marees. El carrer és un bullici de vida i els meus ulls somriuen a aquesta alegria vestida de carrer.

Em crida el meu fill gran, em parla de la mort d’un nen de 13 anys en estimbar-se prop de la cala Montjoi. Els meus ulls s’omplen de llàgrimes. Penso en els meus fills i sento un dolor profund i solidari amb els pares i familiars i amics d’aquest noi.

No tinc paraules, estan ferides. Només llàgrimes i la certesa que recordaré aquests dies com el moment en què la mort es va enamorar prematurament d’un adolescent.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li