Estiu, 2020

0
951

És estiu, i a l’Empordà, els joves estudiants amb edat de treballar busquen les seves primeres ocupacions estiuenques en el sector de serveis. Aquests treballs eventuals els permeten guanyar-se uns diners, i cosa que és el mateix, tenir uns estalvis per a les seves despeses durant el curs acadèmic. Entengui-se’m bé, no sols els joves busquen aquesta ocupació estacional; ho fan un bon nombre de treballadors que tenen en les ocupacions estiuenques una de les seves fonts d’ingressos.

Aquest estiu del coronavirus, molts d’aquests joves i treballadors estivals ho fan com a cambrers, venedors d’excursions nàutiques, als grans supermercats o posant i cobrant hamaques a la platja. I molts d’ells aquest estiu no han trobat feina a causa de la situació generada per la pandèmia que vivim i les mesures sanitàries que comporta. Aquesta circumstància repercuteix econòmicament de manera molt directa en la indústria del turisme i l’oci. A principis de tardor sabrem els danys ocasionats per la Covid-19 a la principal indústria de l’Empordà.

A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, a les poblacions de costa d’aquest país els va ploure del cel el mannà del turisme: pobles de pescadors i agricultors es van convertir en hotelers, restauradors i constructors d’apartaments turístics i hotels. Alguns van seguir amb els seus oficis de la mar i de la terra; altres van venir fugint de la pobresa d’altres localitats, i alguns van fer fortuna, però la majoria no. Aquestes poblacions van créixer i es van enriquir en una època en la qual la dictadura franquista permetia tota classe d’especulació urbanística i de tota mena; un temps en el qual el canvi de la pesseta respecte a altres monedes afavoria el turista, al qual li resultava barat estiuejar o comprar un apartament en aquest país. Va passar el temps, va morir el dictador i aquest país es va incorporar a la democràcia i economia d’Europa. Convertits en ciutadans de la Unió Europea vam canviar les pessetes per l’euro i vam continuar creixent com a destinació turística, però ja no érem un lloc tan barat ni el nostre paisatge era tan idíl·lic, ni nosaltres tan exòtics.

Gràcies a la indústria del turisme hem prosperat. Ara bé, aquesta indústria està amenaçada per diversos factors, aliens a la pandèmia del coronavirus: el canvi climàtic i la deterioració mediambiental són dos problemes sobrevinguts a una oferta turística que s’ha de renovar i actualitzar.

Permeti’m, el lector, un incís: quan contemplo alguna de les cales que estan protegides per estar dins de l’àrea d’un parc natural i comparo aquest paisatge, gairebé intacte, amb la desfeta d’alguns municipis que han construït especulativament, destruint part de la seva riquesa natural, no puc deixar de pensar que la voracitat de la pobresa es va sadollar amb l’abundància del mannà del turisme. Ara bé, no tenim reserves d’aquell mannà i tenim un paisatge destruït que necessita recuperar el paradís que va ser. Haig de reconèixer que alguna cosa s’està fent en aquest sentit, tot i que insuficient, encara.

Aquest estiu atípic, en el qual passegem amb màscara pels nostres carrers, té el seu costat positiu: repensar el model econòmic de la nostra comarca, incidir en les iniciatives ecològiques, sigui en el sector primari, sigui propiciant un model sostenible de restauració arquitectònica que vagi més enllà del model especulatiu del totxo. Incidir en el model del coneixement i en la societat digital. L’Empordà té bones comunicacions terrestres i marítimes i ha de continuar invertint en la digitalització de les seves comunicacions, si a aquest esforç se li suma que tenim un territori que permet conrear l’art de viure –tranquil·litat, història, paisatge (el que no s’ha destruït)–, podem ser un focus d’atracció de talent. Tot això, sense oblidar repensar el model turístic i reconvertir-lo: una de les possibles vies de solució és convertir el model de turisme de masses estival en un turisme no estacionari, potser més minoritari però de flux continu. Es pot fer, atès que el nostre clima benigne permet que la indústria turística funcioni tot l’any. I si els hotels i la restauració estan oberts tot l’any, aquesta indústria estarà més professionalitzada i, sobretot, serà una oportunitat perquè els treballadors d’aquest sector no siguin temporals i, també, perquè els industrials del ram es converteixin en veritables empresaris, és a dir, emprenedors, capaços de crear i repartir riquesa en el territori. Un parell de dades: la vox populi comenta que als treballadors temporers se’ls contracta per 20 h setmanals, se’ls paga per 40 h i se’ls fa treballar 60 h. No sé si és una llegenda o no, però hi ha massa indicis que hi ha alguna cosa de veritat, en això. L’altra dada és que l’Empordà tenia una de les rendes per càpita més altes de les comarques de Girona quan el seu teixit econòmic estava més diversificat; avui dia, aquesta renda és de les més baixes de la província, i una de les principals causes que així sigui és l’ocupació temporal.

Des de temps immemorial, l’Empordà és un lloc on la civilització ha anat forjant la identitat de les persones que habitem aquesta terra. La memòria de les civilitzacions la trobem en les ruïnes gregues o romanes o en les rutes megalítiques o en les ferides que han deixat les mil batalles que testimonien els vaixells enfonsats i documenta l’arqueologia i la història. Sempre hi ha hagut un Empordà que s’ha anat reinventant, que ha acollit a persones d’altres cultures i ètnies i aquest ser terra de pas i acolliment ha forjat el present. Per no perdre’m en les glòries del passat, el que vull dir és que aquest temps nostre de crisis sanitàries, climàtiques, socials i polítiques és una oportunitat per afrontar els canvis que necessitem per construir el nostre futur.

Aquest estiu del 2020 serem més pobres. Molts petits negocis no resistiran l’impacte de la Covid-19. No podem negar aquesta realitat. Ara bé, també aquest estiu ens ofereix l’oportunitat de buscar nous models econòmics que ens permetin refer la prosperitat perduda. Per a aquest reinventar-nos, hi ha luxes que no podem permetre’ns, per exemple el de la pèrdua de talent: molts dels nostres joves professionals han hagut de migrar a altres paisatges, que els ofereixen un horitzó que no se’ls ofereix a l’Empordà. No obstant això, la incipient societat digital permet que aquest talent no emigri. Les distàncies s’han escurçat gràcies a les tecnologies de la informació i a un transport ràpid com l’alta velocitat, que ofereixen oportunitats sense deixar de viure en aquesta terra.

Invertir en educació, en cultura, en benestar són inversions que repercuteixen en la qualitat de vida i la prosperitat de tots. Aprofitar l’oportunitat de la digitalització i del canvi a una economia ecològica és un desafiament que hem d’assumir.

En aquestes pàgines he citat, més d’una vegada, el poeta alemany Friedrich Hölderlin. No els recordaré, ara, la frase transcrita en altres ocasions, però sí l’esperit de la seva lletra: hem de canviar-ho tot a fons, hem de fer d’aquesta crisi una oportunitat de renéixer de nou i mirar el nostre món amb altres ulls, des d’una altra perspectiva, i hem de fer-ho amb rapidesa, creant els fonaments de la societat del coneixement i que aquest flueixi. Necessitem cooperar per aconseguir les metes, oblidar-nos de la nostra mirada estreta i ampliar-la en pensament i en la nostra manera d’actuar. Necessitem reinventar-nos potenciant la nostra creativitat, exigint-nos aprendre contínuament.

Qualsevol expert en sociologia, qualsevol gurú de l’economia ens convidarà a sortir de la nostra zona de confort per poder afrontar el repte de la incertesa. D’acord, hem de sortir de les nostres rutines i emprendre un camí nou. Penso, potser, que no és tan nou; la història d’aquest paisatge ens explica que les persones que l’habiten han emprès sempre camins nous. Ho feien aguditzant el múscul de la imaginació, ho feien practicant la cultura de l’esforç i del suport mutu.

Estiu del 2020. Els nostres joves tenen ocupacions temporals i precàries, la qual cosa els impedeix complir amb els seus somnis. I aquest problema cal solucionar-lo immediatament. Si no es fa, el problema demogràfic que tenim ens portarà a una catàstrofe econòmica i social. Un estudi demogràfic recent, en l’àmbit europeu, pronostica que Espanya, a la fi d’aquest segle, veurà reduïda la seva població a la meitat. És a dir, a finals del segle XXI la nostra població serà d’uns 23 milions d’habitants.

En aquest país no està molt estesa la vocació d’emprenedor, la qual cosa ens ha portat sempre a buscar la seguretat de l’ocupació fixa i per tota la vida. Si, per exemple, ser funcionari et dona una estabilitat laboral i econòmica, també t’anquilosa, et torna rutinari i t’acaba de castrar la creativitat. Ja sé que no tots els funcionaris són iguals. De funcionaris n’hi ha de moltes classes i professions, ara bé, les cultures emprenedores solen ser més prosperes. Necessitem repensar la nostra societat i crear una comunitat que no exclogui a ningú, l’única manera d’afrontar l’inevitable esclat social que s’acosta.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li