Estimar-se a si mateix

0
1536

La NASA entrevistava els candidats a possibles astronautes per enviar a Mart, fent-los una pregunta per saber quin era el que estava disposat a anar al planeta vermell, ja sabeu, amb possibilitats de no retorn. El primer a entrevistar fou un enginyer. L’oficial li demana: «quants diners demanaria per anar a Mart sense retorn i què en faria dels diners?» Contesta l’enginyer: «Demanaria un milió de dòlars i el donaria a la meva universitat, perquè engegués una fundació amb el meu nom en bé dels estudiants». El següent era un metge, que respon: «Demanaria dos milions. Un per a la meva família i un altre per a l’aplicació en la recerca mèdica». El tercer aspirant era un advocat i li pregunten quants diners volia: «Tres milions!» «Oh, però això és molt més que els altres!» I l’advocat, fent cassoleta amb la mà, li xiuxiueja a l’oïda a l’entrevistador: «Ho entendrà de seguida: un milió per a mi, un altre per a vostè i hi enviem l’enginyer!» De fet, tothom sap què es diu dels advocats i procuradors!

Feta la llei, feta la trampa, en efecte. Potser és aquesta, la regla de l’egoisme recalcitrant, la condició inscrita en el més profund del cor humà, de la manera de fer de qualsevol ésser humà des que arriba al món. De fet, des de ben petits, cal ensenyar als nens a compartir, a desaprendre que no són el centre del món, que no tothom pot estar per ells en tot moment. I, com que canalla naixem i canalla ens tornem, ens cal aprendre personalment que no som únics a l’univers, que convivim en un sol món, que tan sols hi ha aquest planeta per viure i que les nostres decisions d’avui implicaran unes conseqüències per al demà de les noves generacions. En moltes circumstàncies ens cal desaprendre el narcisisme imperant i la llei del mínim esforç. La cultura del món segueix més aviat el manament de «fes veure que estimes els altres, tant com en la mesura que et facin algun servei, sinó ja en pots prescindir. Sobretot, que no es noti que estimes Déu; mira que els altres no se n’adonin ni ho sàpiguen. Perquè, en definitiva, el món passa de pressa. Convé distreure’s, passar-s’ho bé i que s’acabi aviat, perquè un altre ho faci millor que jo». Com deia un còmic del programa matinal de la ràdio, «la vida és una caiguda contínua per les escales i, a més, al final et mors, o sigui que no et preocupis gaire i passem-ne via». Malamente!, que diria la Rosalia.

Evidentment, hi ha d’altres opcions, com ara voler viure la vida amb sentit i, per trobar sentit en la història, sigui com a individus, sigui com a societat, cal preguntar-se quina és la regla que un segueix; quin és el criteri que orienta les pròpies decisions, paraules, sentiments i accions. Al mateix Jesús li van demanar quina era la regla d’or del comportament humà. Ell hi respongué amb la definició d’un triangle amorós: jo, els altres, Déu (Mt 22,36-40). Ho explica l’apòstol Joan (1Jn 4,20), que qui no estima aquells amb qui conviu cada dia no pot dir que estima Déu, que no veu, encara que hi sigui i continuï sostenint l’existència i el món sencer.

Jesús diu com ara que «cal que t’estimis a tu mateix, que tinguis una alta concepció de la teva identitat, de la teva manera de ser, del teu caràcter, dels teus valors; una alta valoració del teu propi destí i conèixer que, en realitat, estàs cridat a complir una missió única, personal i intransferible; una tasca que tu i ningú més pot descobrir, bussejant en la teva consciència, coneixent-te a tu mateix, descobrint què hi has vingut a fer, en aquest món; arribant-te a respondre què és el que el món, la societat, Déu et demanen per poder deixar un món una mica millor de com l’has trobat». Tan sols des d’una estimació sana i equilibrada d’un mateix serà possible poder desenvolupar aquella tasca, aquella aportació a la història per a la qual has estat cridat a l’existència. Una valoració que és autoestima, que consisteix a reconèixer les pròpies possibilitats i potències, les capacitats i habilitats, allò en què un creu que és bo, que destaca, per poder-ho posar al servei dels altres. El mateix Jesús deia que «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35), perquè no es tracta tant de demanar-se què és el que els altres em deuen, què és el que Déu ha fet contra mi o què és el que el món m’ha de donar, sinó de posar-se al servei d’aquells que sol·liciten precisament la meva col·laboració personal, la pròpia originalitat en la construcció d’un món nou.

L’enyorada Olivia Newton-John, que ens va deixar a principis d’agost, encara ens canta una cançó intitulada precisament «Learn to Love Yourself», en el seu àlbum de 2007: tingues un bon concepte de tu mateix i veuràs que la vida et somriu. Diu així, l’Olivia, traduïda a la nostra llengua: «Aprèn a estimar-te a tu mateix, perquè sofreixes de tan insegur; sol de nou. Encara buscant algú, però amb tanta por. Ho fas tot per amor i ploraràs d’amor, fins que aprenguis a estimar-te a tu mateix. La resposta dorm dins del teu cor, on comença l’amor veritable».

En els inicis del nou curs, aprenguem a tenir el just concepte de nosaltres mateixos.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li