Esmorzant a La Cubana

0
916

Estava esmorzant a La Cubana, nom de reminiscències indianes que em transporta cada matí a l’illa caribenya de dolços records. Amb la calma pròpia del tròpic i amagat en una taula arraconada, llegia no fa gaires dies la premsa escrita, acció cada cop més circumscrita a aquests espais, on entre mos i mos i xarrupada de cafè amb llet, vaig rebent la dosi necessària d’informació i desinformació que em permet afrontar la vida amb una paciència propera a l’estupefacció.

A la contra de La Vanguardia —sempre començo pel darrere—, a vegades bastant esotèrica, un personatge, molt satisfet d’haver-se conegut, recomanava el silenci com a sistema pel coneixement d’un mateix. Segueixo reculant i a les pàgines d’economia llegeixo l’esbronc que ens fa el president del Banc d’Espanya a tolts els ciutadans perquè no estalviem. Sentenciava, en roda de premsa, que no estalviar és molt perjudicial, tant per mi, en particular, com per la societat en general.

Quan era petit, La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, nom primigeni de La Caixa, incentivava els pares perquè al naixement d’un fill o, a molt tardar quan aquest fes la primera comunió —quasi obligatòria a la catòlica Espanya— obrissin una llibreta d’estalvis al seu nom per assegurar el futur de la criatura. Per molt minso que fos el capital inicial, s’anava incrementat amb periòdiques aportacions parentals (aniversaris, sants, etc.) més els interessos que abonava l’entitat. Avui els interessos són tan ridículs i les despeses de manteniment de la llibreta, comissions, etc. són tan grans que, si no fas ingressos periòdics, et fons el capital i quedes deutor de La Caixa.

La nostra generació va créixer amb el convenciment que els bancs, i per sobre de tots, la Caixa, eren els directors espirituals de les finances familiars, uns éssers benèfics posats per inspiració divina al món, per facilitar-te la vida i fer que els teus estalvis t’asseguressin un futur millor. Fins i tot els seus treballadors estaven convençuts del mateix i per a qualsevol, entrar a treballar a La Caixa era una assegurança de vida equivalent a la de ser funcionari.

Amb el temps, tots, treballadors i imponents — que ja té conya, el nom— vàrem caure del cavall i ens vam adonar, com va succeir quan érem petits amb els Reis de l’Orient, que ens havien enganyat, que tot era mentida i ni els reis eren màgics ni La Caixa una entitat benèfica.

Fa uns quants anys que estic vacunat contra els oracles bancaris i he après que quan un banquer, i no faig distincions entre públic o privat, em recomana alguna cosa, sigui un producte financer, un d’estalvi o una conducta economicofinancera determinada, haig de fer, sense pensar-m’ho, just el contrari o acabaré sortint, amb tota seguretat, esquilat, actitud que, com a assessor jurídic, recomano també als meus clients.

Com he arribat a aquesta conclusió? Senzillament actuant com a advocat defensor d’estalviadors-víctimes de les primes úniques, del deute subordinat, de les participacions preferents, de les hipoteques amb clàusules sòl, o de les pòlisses de crèdit, concedides sense mesura per, posteriorment, quan han vingut mal dades, el banc negar la renovació, deixant penjat aquell petit empresari a qui han executat els béns enviant-lo a la misèria.

Però si com a assessors els banquers són de mal fiar, en el camp de la profecia, almenys el president del banc públic espanyol, no ha estat especialment encertat: a començaments d’any, quan Sánchez i el PSOE estaven en plena campanya d’imatge i van fer la bestiesa d’incrementar els salaris al mínim imprescindible per no morir de gana, va augurar, amb el característic bon rotllo bancari, que aquella mesura portaria més atur i una baixada del PIB. Sortosament, el vaticini va sortir a l’inrevés.

M’han portat l’entrepà de tonyina, un caprici que no tan sols no m’ajuda a estalviar, sinó que incrementa en cinquanta cèntims la meva disbauxa matinera. He tranquil·litzat, però, la mala consciència recordant que, quan he vingut amb el tren des de Camallera, no ha passat el revisor i m’he estalviat un euro amb cinquanta cèntims.

DANI TORRENT

No sé si és aquest el model d’estalvi al qual es refereix el director del Banc d’Espanya, perquè crec que tots estaríem ben predisposats a fer-lo, encara que, ben mirat, crec que més que un estalvi és una mena de justícia divina per compensar-nos del retard sistemàtic de la Renfe.

En una de les meves habituals esperes ferroviàries, mentre repassava d’una punta a l’altre l’estació de Camallera tota pintada de groc, pensava que els dissenyadors cromàtics independentistes no poden provenir de cap manera del món del teatre i fer cas omís que el groc és un color de malastrugança. Deu ser per això que la independència no acaba de reeixir.

De bon matí, menjat i pagat l’esmorzar, ja porto estalviat un euro! No sé si acostar-me al banc de Santander, en el qual tinc el compte, perquè m’aconsellin com invertir-lo i, sobretot, com millorar la meva capacitat estalviadora, vist que la família Botin, propietària del banc, ha aconseguit estalviar més de dos mil milions d’euros, que ha portat a Suïssa, i no anar a la presó. Ho diu El Confidencial: «Emilio Botin, su hermano Jaime y todos sus hijos se han salvado de la carcel y de unas fuertes sanciones gracias a la benevolencia de la Agencia Tributaria, que en junio de 2010 les concedió un tiempo precioso para regularitzar su situación, con el pago de doscientos millones de euros, sin ser sancinados, en vez de mandarlos a la inspección».
Finalment, he decidit no anar-hi, ja que ho hauria d’explicar al caixer automàtic, i no sabria com fer-ho i si entro dins, em cobrarien comissió per la consulta.

Parlant de comissions, ahir un amic indignat m’explicava que ja feia gairebé d’un any que s’havia donat de baixa d’una targeta de crèdit del Banc Popular, i que ara havia rebut una carta reclamant-li 30 o 40 € de manteniment de la targeta. Va trucar al Santander, que va comprar el Popular fa un parell d’anys per un euro, sí, un euro, preguntant perquè a ell li demanaven quaranta vegades el que havien pagat per tot el banc. Després de mitja hora de parlar amb màquines que l’anaven passant d’una a l’altra amb veu metàl·lica, va aconseguir que un mortal de carn i ossos es posés a l’aparell. Aquest home, molt cortesament li va dir que el banc s’havia venut les targetes del Popular a una tercera societat, que ells no tenien res a veure i, per tant, ni li podien donar cap altra informació. Naturalment, va trucar a aquesta nova empresa, en què no va passar dels robots telefònics parlant en bucle fins que es va afartar.

He arribat al despatx. Miro per la finestra, la Rambla està primaveral, convertida en una Babel esplendorosa de cossos de tots colors que res té a envejar al Malecon havaner. Obro l’ordenador i començo aquest article.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li