Escacs

0
844

Estava una mica avorrit. A aquestes hores, quan el bar orfe del futbol es nodreix d’aquesta música reggaeton a la qual em costa molt anomenar música, distretament passava pantalla rere pantalla en el meu mòbil. Cercava qualsevol cosa que em fes sortir del meu ensopiment. Watts, Facebook, Twitter. Els comentaris relacionats amb l’1 d’octubre gairebé són -d’una banda i de l’altra- repetitius, previsibles i baixos de sostre.

Prop de la meva taula, asseguts al taulell i d’esquena a mi, dos amics també comentaven. «Te’n recordes l’any passat el canguelo que vam passar a l’Institut?».«I tant!», va dir l’altre. El primer no semblava pas tenir-ne prou. «I què et sembla enguany? No em diràs pas que res no ha canviat». La resposta de l’altre fou d’aquelles que feia impossible respectar la privacitat de la seva conversa. «Tant de bo tinguéssim una generació de polítics _tant se me’n fot si tenen un doctorat foul o no pas_ que haguessin après a jugar escacs a l’escola». «Què vols dir?», va dir l’altre. Això, què vols dir? Vaig pensar jo. La resposta, mirin, em sembla que val la pena de repetir-la. És una mostra de saviesa popular. «Els escacs, a banda de ser un esport, fou, és i probablement fora una bona idea mantenir aquest famosíssim joc com a estri educatiu». El qui ho deia, òbviament coneixia els escacs. Tot anticipant-se, va fer-se una pregunta retòrica. De les que no esperen cap resposta, i només serveixen per seguir amb l’argument. «Els escacs, a banda d’aprendre a jugar, força a millorar les capacitats que tenen relació amb les matemàtiques, la comprensió lectora i la integració de l’espai amb el medi. Però el més important és que milloren la capacitat de relacionar-se amb els altres i àdhuc amb nosaltres mateixos. Si, home! D’entrada, una encaixada en començar i acabar la partida. Cal assumir els propis errors. Al capdavall, tan sols els propis errors són els que expliquen una desfeta. Això, a diferència d’altres esports on l’acció del rival pot ser decisiva sense que calgui un error propi». Ni l’altre ni jo no volíem interrompre’l. «Com més augmenta la nostra capacitat comunicativa, que ha crescut exponencialment gràcies a la globalització i la immediatesa de la informació que ha comportat internet i la telefonia mòbil, més minsa la comprensió. Malgrat tot, sembla que _paradoxalment_ menys desenvolupades són les qualitats pròpies del diàleg. Sentir no és pas escoltar. Escoltar és una activitat que requereix una certa empatia. En els escacs, cal esperar el torn de l’altre. La paciència, el respecte per la resposta del contrari i la consideració per les seves conseqüències esdevenen imprescindibles. No et sembla que seria un bon model per ambdues parts?».

A mi em va semblar impecable. I a vostès?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li