Entre el cos i la paraula

La figuerenca Azucena Moya presenta el seu primer poemari, ‘Miopies’, a la biblioteca Fages de Climent

L’escriptora i crĂ­tica de dansa Azucena Moya (Figueres, 1992), coneguda com a Azucena Momo, va presentar divendres el seu primer poemari «Miopies. Poesia de distĂ ncies curtes» (Edicions Tremendes) a la Biblioteca Fages de Climent i amb l’acompanyament musical de Cristina Comaposada. Els seus versos semblen brotar de la terra i el llibre consta, no en va, de 31 poemes, com els dies d’un mes.

VIURE D’APROP, AMPLIAR HORTIZONS. La poeta barcelonina NĂșria MartĂ­nez-Bernis, autora del prĂČleg, defineix aixĂ­ les poesies: «El nas a tocar del llibre o del vidre, del viure de la vida de prop, que Ă©s tal com Ă©s. «AllĂČ que passa abans que passi», l’observaciĂł, la suspensiĂł i la introspecciĂł, la mirada curta, o dit d’una altra manera, l’ulterior de l’interior. Heus acĂ­, una poesia honesta, que Ă©s la forma que tĂ© la poesia de ser». Momo, que va estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i un mĂ ster en Estudis Teatrals a la Universitat de Barcelona i l’Institut del Teatre, estĂ  avesada a escriure narracions breus, tambĂ© a la faceta de contacontes. L’any 2015 va guanyar el VII Premi Caterina Albert de Narrativa Breu per a joves autors, convocat per la Universitat AutĂČnoma de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola del VallĂšs, per l’obra L’home del barret. I fa relativament poc que conrea la poesia: d’ençà d’un viatge a l’Índia, desprĂ©s de començar a viure en una masia al camp. AixĂ­ explica l’autora com neix el llibre: «Aquest nivell de vida tan rĂ pid, en quĂš s’han de fer tantes coses, estudiar fora, viatjar, estĂ  molt bĂ©, perĂČ tambĂ© et mareja i t’atordeix. És com la sensaciĂł de l’ocell, de volar tan rĂ pid, fins que et pares en un punt, fixes la mirada en una cosa i, de sobte, descobreixes el teu voltant». Per aquesta raĂł, el tĂ­tol, Miopies: «Necessitava un punt concret, ser miop per viure molt d’aprop i per quĂš se’m desenfoquĂ©s tot per, desprĂ©s, tornar a enforcar des d’una altra mirada».

POESIA ‘CORPORAL’. Momo explica que, majoritĂ riament, havia llegit poemes eteris, filosĂČfics, espirituals que l’havien allunyada, tal vegada, de la poesia mateixa. Per aixĂČ, afirma que tenia la necessitat que la seva poesia fos «corporal»: «Des de la pell vaig a veure quĂš hi ha mĂ©s enllĂ , per deixar que els ulls estiguin a tot el cos». El primer vers de l’ĂČpera prima comença amb aquesta pregunta: «QuĂš hi ha pell endins?». El cos, la «fisicalitat», en les seves paraules, sempre li ha interessat. La tesina del seu mĂ ster Ă©s un assaig sobre la comuniĂł entre la dansa i la literatura: «La poĂ©tica de la vulnerabilidad. Correspondencias entre danza y literatura en la obra de John Berger y Mal Pelo», publicat al llibre Quan arribi el silenci.

QUOTIDIANITAT. La jove escriptora, en aquest cas, afirma que escriu «des d’un cos de dona»: «No pretenc fer una poesia feminista -tot i que crec que Ă©s necessari que es continuĂŻ fent-, perĂČ el meu cos, al final, Ă©s femení». Parla, en tres poemes, d’experiĂšncies viscudes per amigues seves sobre abusos sexuals, sobre la bulĂ­mia i la pressiĂł fĂ­sica que, segons Momo, pateixen les dones sobretot en l’adolescĂšncia. Amb tot, els seus poemes sĂłn mĂ©s suggeridors que explĂ­cits. Els elements de la natura sĂłn la seva font d’inspiraciĂł i s’utilitzen com a metĂ fora: «El meu temps es dilata quan estic a la natura, el contacte amb la terra, amb les mans i el treball fĂ­sic a l’hort, Ă©s una temĂ tica que sorgeix molt». El darrer poema aborda el drama dels refugiats, i Ă©s que va ser voluntĂ ria en un camp al nord de GrĂšcia, l’estiu del 2017.

POLIFACÈTICA. MĂ©s enllĂ  d’endinsar-se en un saber concret, Momo ha explorat diverses arts: ha participat en el desaparegut festival IngrĂ vid de Figueres, col·labora amb RĂ dio Arrels de PerpinyĂ  i el 2 de juliol actuarĂ  al Figueres Es Mou amb l’espectacle de malabars, poesia i moviment «El bosc», amb Aram Pou, graduat en circ.