Entre el cos i la paraula

0
824

La figuerenca Azucena Moya presenta el seu primer poemari, ‘Miopies’, a la biblioteca Fages de Climent


L’escriptora i crítica de dansa Azucena Moya (Figueres, 1992), coneguda com a Azucena Momo, va presentar divendres el seu primer poemari «Miopies. Poesia de distàncies curtes» (Edicions Tremendes) a la Biblioteca Fages de Climent i amb l’acompanyament musical de Cristina Comaposada. Els seus versos semblen brotar de la terra i el llibre consta, no en va, de 31 poemes, com els dies d’un mes.

VIURE D’APROP, AMPLIAR HORTIZONS. La poeta barcelonina Núria Martínez-Bernis, autora del pròleg, defineix així les poesies: «El nas a tocar del llibre o del vidre, del viure de la vida de prop, que és tal com és. «Allò que passa abans que passi», l’observació, la suspensió i la introspecció, la mirada curta, o dit d’una altra manera, l’ulterior de l’interior. Heus ací, una poesia honesta, que és la forma que té la poesia de ser». Momo, que va estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i un màster en Estudis Teatrals a la Universitat de Barcelona i l’Institut del Teatre, està avesada a escriure narracions breus, també a la faceta de contacontes. L’any 2015 va guanyar el VII Premi Caterina Albert de Narrativa Breu per a joves autors, convocat per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, per l’obra L’home del barret. I fa relativament poc que conrea la poesia: d’ençà d’un viatge a l’Índia, després de començar a viure en una masia al camp. Així explica l’autora com neix el llibre: «Aquest nivell de vida tan ràpid, en què s’han de fer tantes coses, estudiar fora, viatjar, està molt bé, però també et mareja i t’atordeix. És com la sensació de l’ocell, de volar tan ràpid, fins que et pares en un punt, fixes la mirada en una cosa i, de sobte, descobreixes el teu voltant». Per aquesta raó, el títol, Miopies: «Necessitava un punt concret, ser miop per viure molt d’aprop i per què se’m desenfoqués tot per, després, tornar a enforcar des d’una altra mirada».

POESIA ‘CORPORAL’. Momo explica que, majoritàriament, havia llegit poemes eteris, filosòfics, espirituals que l’havien allunyada, tal vegada, de la poesia mateixa. Per això, afirma que tenia la necessitat que la seva poesia fos «corporal»: «Des de la pell vaig a veure què hi ha més enllà, per deixar que els ulls estiguin a tot el cos». El primer vers de l’òpera prima comença amb aquesta pregunta: «Què hi ha pell endins?». El cos, la «fisicalitat», en les seves paraules, sempre li ha interessat. La tesina del seu màster és un assaig sobre la comunió entre la dansa i la literatura: «La poética de la vulnerabilidad. Correspondencias entre danza y literatura en la obra de John Berger y Mal Pelo», publicat al llibre Quan arribi el silenci.

QUOTIDIANITAT. La jove escriptora, en aquest cas, afirma que escriu «des d’un cos de dona»: «No pretenc fer una poesia feminista -tot i que crec que és necessari que es continuï fent-, però el meu cos, al final, és femení». Parla, en tres poemes, d’experiències viscudes per amigues seves sobre abusos sexuals, sobre la bulímia i la pressió física que, segons Momo, pateixen les dones sobretot en l’adolescència. Amb tot, els seus poemes són més suggeridors que explícits. Els elements de la natura són la seva font d’inspiració i s’utilitzen com a metàfora: «El meu temps es dilata quan estic a la natura, el contacte amb la terra, amb les mans i el treball físic a l’hort, és una temàtica que sorgeix molt». El darrer poema aborda el drama dels refugiats, i és que va ser voluntària en un camp al nord de Grècia, l’estiu del 2017.

POLIFACÈTICA. Més enllà d’endinsar-se en un saber concret, Momo ha explorat diverses arts: ha participat en el desaparegut festival Ingràvid de Figueres, col·labora amb Ràdio Arrels de Perpinyà i el 2 de juliol actuarà al Figueres Es Mou amb l’espectacle de malabars, poesia i moviment «El bosc», amb Aram Pou, graduat en circ.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li