Ensenyants, educadors i ciutadans

0
366

Fa poc més d’un mes, un nou estirabot del conseller d’”Educació” Maragall va atiar el meu esperit combatiu. La seva sortida endavant en solitari proclamant la decisió d’avançar l’inici de curs va provocar comentaris i reaccions de tota mena: els ensenyants tornàvem a estar al punt de mira. I jo vaig descobrir, sense haver-m’ho proposat ni poc ni gaire, que estic en un moment de la meva vida més propens a les “filípiques” que no pas a les “bucòliques”. Tant de bo em pogués delectar amb visions horacianes! Però -potser per deformació professional- tendeixo més a les arengues.
Aquella nit, probablement esperonada per algun comentari de carrer, en un rampell molt propi, vaig córrer al teclat i vaig deixar-hi fluir els sentiments. Però ja feia temps que la raó havia anat madurant aquelles reflexions… El resultat d’aquell disgust va ser una carta de to punyent a la premsa. (Tots tenim dret a moments d’arravatament!).

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li