Ens estem menjant el sexe

0
859

A la meva joventut amb els Maristes, el sexe era tabú. El sexe de pensament, paraula i obra i no anar a missa els diumenges eren camins segurs per a la condemnació eterna. Ras i curt. El compliment del precepte dominical era avorrit però assumible. Un cop integrat en la rutina mental, quasi tenies mono el dia que per circumstàncies excepcionals no podies assistir-hi, però la qüestió del sexe eren figues d’un altre paner. El sexe d’obra tampoc tenia massa problemes en una escola exclusiva de nois, on era absolutament inaccessible el sexe contrari. El de paraula era controlable, malgrat la tendència que en determinades edats, sobretot les més primàries, tens a reproduir models de la realitat del teu entorn, aprendre a controlar expressions com cony, puta, follar o donar pel cul, molt habituals, és relativament senzill.

La mare dels ous era com controlar els pecats sexuals de pensament. Aquí el tema era molt més vidriós i en esperits turmentats per sensacions de culpa, fruits d’una educació repressiva i amenaçant, com era el meu cas, la varietat casuística era inabastable. Com podies evitar pensar pecaminosament en uns pits de dona quan passaves davant d’una merceria on tenien exposats a l’aparador uns sostenidors negres, molt més suggeridors dels que portava la teva mare? Però sobretot el cine i la literatura, que malgrat la fèrria censura existent, feia volar la imaginació fins a caure irremeiablement a l’abisme del pecat de la concupiscència. Paraula enigmàtica de la qual mai vaig arribar a desxifrar-ne l’etimologia, però que deixava evident la seva perversitat.

Pel que fa al cinema, les pel·lícules de romans van ser responsables de contínues confessions i contricions: les dames romanes no acostumaven a ser excessivament temptadores, diríem que no passaven de pecats venials, però les esclaves núbies, o les ballarines orientals, que acompanyaven les infames orgies d’aquells depravats romans martiritzadors de cristians, i sobretot les cristianes, mig despilotades, a la sorra del circ esperant ser cruspides per alguna bèstia ferotge, en aquelles escenes, sí que no podies evitar pecar de pensament. Aquí alguns companys més agosarats i menys reprimits que jo també pecaven d’obra per la via manual, però jo, que era un creient profundament terroritzat per la perspectiva d’una eternitat condemnada, paralitzava les meves manipulacions.

Afortunadament, el meu inconscient era més savi que el conscient i trobava una vàlvula d’escapament reguladora de l’equilibri mental que permetia conjuminar l’alliberament de la càrrega eròtica i el compliment més estricte del precepte sagrat de no cometre accions impures. Era una solució freudiana, però jo en aquella època no tenia ni idea de qui era el pare de la psicoanàlisi, l’alliberament es produïa per via onírica: després d’una lectura excitant o una pel·li de romans amb esclaves, cristianes i ballarines molt mancades de roba, tenia indefectiblement un somni agitat que acabava feliçment per mi i amb un cert enuig per la meva mare, amb el que eufemísticament es deia una pol·lució nocturna. Acte del qual no em considerava responsable i pel qual no calia demanar perdó. Jo crec que aquesta via pactista va marcar el meu caràcter de futur de tal forma que sempre he tingut tendència a harmonitzar els contraries o trobar vies de concòrdia en la solució dels problemes.

Valgui aquest llarg preàmbul per arribar a la meva edat adulta, que jo la situo en la tornada de la mili, amb l’abandonament definitiu de la fe, malgrat el manteniment subconscient de certs tabús, alliberament que va tenir com a correlatiu la consumació de relacions sexuals habituals.

Els temps estaven canviant, i en Bob Dylan ho constatava en una cançó que nosaltres repetíem en versió cumbayà. De fora ens arribàvem alenades d’aire fresc a través de les periòdiques peregrinacions a Perpinyà i pobles del voltant, on fèiem autèntiques maratons de cinema i literatura empassant-nos en el mateix dia, per posar un exemple: un Pasolini, un Godard, un Bergman, El último tango en París i Garganta profunda i entre sessió i sessió aprofitaves per menjar un entrepà i anar a la llibreria a comprar un parell de títols d’El ruedo ibérico. D’aquell «nord enllà, on la gent és neta, culta, desvetllada i feliç», com deia Salvador Espriu, veníem carregats de noves idees, majoritàriament marxistes o llibertaries, és cert, però també alegres i alliberats per un sexe que se’ns havia tornat lluminós.

A partir d’aquí la meva visió del món va canviar: sexe, llibertat i alegria es van transformar en els eixos principals contraris a pecat, foscor i culpa. Per tot arreu el missatge era el mateix: la revolució sexual ens farà lliures, fes l’amor i no la guerra. Muntàvem comunes més o menys fugaces i canvis de parelles, mirant de recuperar el temps perdut. Fins i tot en les més dogmàtiques cèl·lules marxistes el sexe era una tendència habitual. Tot tenia les seves excepcions i també els seus problemes però l’explícita activitat sexual era un símptoma de llibertat que percebies a flor de pell. No és casual que la mort d’en Franco i la instauració de la democràcia coincidissin amb l’època del destape i l’explosió de les jornades llibertàries de Barcelona, que avui, època altre cop d’intransigència i repressió, seria totalment impensable i sobretot reprovada i fins i tot reprimida.

L’expressió estètica més glamurosa d’aquella revolució sexual va tenir els seus màxims exponents en dues activitats sense gaire connexió entre elles: les pel·lícules de l’Escola de Barcelona i l’obra dels arquitectes que despuntaven. Uns i altres eren coneguts pels seus noms i tractats com autentiques estrelles Hollywood.

Culturalment, la Nova Cançó i la literatura del boom sud-americà van acabar de consolidar la posició d’una Barcelona cosmopolita i internacional.

DANI TORRENT

Aquella efervescència estètica i cultural va anar derivant sense que ens en n’adonéssim, amb la mort de l’Escola de Barcelona, l’entrada en coma de la Nova Cançó, el final del boom sud-americà i la substitució, amb l’arribada de la crisi del totxo, de la mitificació dels arquitectes per la dels xefs de cuina i els sommeliers de vins. A poc a poc ens van anar amagant el sexe, sobretot en la seva vesant més lúdica i social, quedant relegat pràcticament al porno d’internet, o la interioritat de les llars.

Sembla com si hagués estat la crisi qui ens va portar a buscar consol en els instints més primaris, anteriors al sexe. Dit d’altra manera, la por subconscient de passar gana ens va despertar l’instint de supervivència i, amb aquest, la necessitat del retorn simbòlic a la teta materna, arquetip del tot el que és menjar, i per extensió al culte i veneració per la cuina, els cuiners i tot el que es mou al seu voltant, substituint d’aquesta manera la teta eròtica anterior, a la teta regressiva actual.

Sembla evident que la gola s’ha menjat a la luxúria, prenent-li el podi en la classificació dels vicis capitals. Després de dinar tens programes de cuina, al vespre MasterChef de totes classes: famosos, nens, aficionats, etc. Si vols humiliacions culinàries mira Pesadilla en la cocina. Quan tanca un restaurant tres estrelles li fan un programa especial de TV. Els suplements dels diaris es nodreixen principalment de valoracions de restaurants, receptes de cuina o tastes de vins. Les ràdios recomanen rutes gastronòmiques i entrevisten a cuiners i cuineres. Si no has anat mai a dinar a Can Roca, no ets ningú. Tots els restaurants són fills d’El Bulli, escola culinària amb millor pedigrí que cap universitat.

A jutjar per la crispació social que hi ha, el canvi de la revolució sexual a la dels fogons sembla que se’ns estigui indigestant. Mirés els polítics i veus que són capaços de passar-se quatre hores en un restaurant mentre s’està debatent una moció de censura com va fer no fa gaire Rajoy i arribes a la conclusió, com deia un insigne advocat laboralista dels anys setanta, que tota aquesta crispació, aquests enfrontaments viscerals, aquesta falta d’enteniment, deu ser que van massa tips però mal follats.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li